Francesc Viladomat, un teleesquí pioner i una història que celebra sis dècades

Andorra la Vella“És brutal el que va fer aquest home als anys 50, i més tenint en compte que era espanyol”. Un resum planer però concís de la figura de Francesc Viladomat, vista des dels ulls d’un dels qui més el coneixia: el seu fill, Joan Viladomat, que ara gestiona bona part del bagatge que el seu pare va anar cultivant des que va posar els peus a Andorra, a la dècada dels 40. Un canvi de vida empès per les arrels republicanes del seu pare, l’escultor Josep Viladomat, i que el van obligar a fugir del drama de la guerra espanyola i posterior dictadura.

És a dir, Francesc Viladomat, empresari fundador de l’empresa Teleesquís Viladomat, conseller delegat i accionista majoritari de Saetde, un dels impulsors de la marca Grandvalira i visionari a l’hora de crear la botiga Esports Viladomat, va arribar a Andorra pràcticament amb una mà davant i una darrere. Setanta anys després, la història de l’esquí a Andorra no s’entén sense la seva figura. “S’hauria fet el mateix, però amb retard”, assegura el seu fill, que afegeix que l’expansió econòmica del sector és més senzilla “quan es copia el que funciona”, fent referència als que l’han precedit. I el que funcionava durant la segona meitat del segle passat a Andorra en termes d’esquí té molta relació amb Francesc Viladomat.

Justament aquest 2017 se celebra l’efemèride dels 60 anys de la inauguració del primer teleesquí que va funcionar al país, el de Coll Blanc, que Francesc Viladomat va instal·lar al Pas de la Casa. La construcció va començar l’estiu del 1956 i es va acabar aquell mateix hivern. Va començar a funcionar, tot i que de manera esporàdica, durant la temporada 1956-57. Amb ella començava a caminar la primera estació d’esquí a Andorra.

Abans que empresari, esquiador professional

Però, anem a pams. Un jove i tossut Francesc Viladomat feia temps que tenia en ment la instal·lació d’un teleesquí per acontentar el cada vegada més creixent nombre de persones aficionades a la pràctica de l’esport blanc. De fet, ell era el primer que s’hi havia apassionat, ja des de petit esperonat pel seu pare, i sobretot després que l’any 1948 (quan encara era un adolescent) durant una competició a Núria on va debutar com a membre de l’Esquí Club Envalira, “va sortir el 160è i va quedar tercer” dins d’una de les modalitats del Campionats de Catalunya, explica el seu fill. L’actuació va sorprendre els membres del Centre Excursionista de Catalunya, que li van proposar fer una estada d’entrenaments a l’estació suïssa de Zermatt. A partir d’aquí, van arribar les seves victòries com a esquiador professional als Campionats de Catalunya, als d’Espanya, més dues participacions als Jocs Olímpics d’Hivern (Oslo 1952 i Cortina d’Ampezzo el 1956) com a integrant de l’equip espanyol.

Francesc Viladomat, però, va acabar entenent que l’esquí entès com a esport professional no li donava per viure, tot i que sí que l’experiència acumulada li va despertar la seva visió empresarial. Calia muntar, sí o sí, una estació d’esquí a Andorra.

La primera intenció de l’empresari va ser construir el teleesquí a tocar del refugi d’Envalira, punt de trobada d’aquests nous aficionats a l’esport blanc. Però els conflictes entre el Comú d’Encamp i Canillo pels terrenys de Concòrdia (sí, ja llavors començaven a treure el cap), li ho van impedir. També va provar-ho, quatre anys abans, a la zona francesa del Pas de la Casa: una mena de telecorda que no va oferir el rendiment esperat.

La segona opció de teleesquí després de la negativa del refugi d’Envalira va ser a Grau Roig, però aquí va topar de nou amb problemes amb el Comú de Canillo, centrats en la carretera que el propi Viladomat havia de fer per poder accedir al teleesquí.

El Pas de la Casa va ser la tercera tria d’emplaçament de Viladomat. Ho va fer amb l’ajut del polonès Jean Pomagalski, enginyer i propietari d’una empresa francesa de teleesquís, que va permetre ajustar el pressupost del giny fins poc menys del milió de pessetes. Els diners els va aconseguir gràcies a la confiança d’alguns bancs del país.

La seva construcció, però, i igual que els seus precedents, no va estar exempta de problemàtiques. Un dia durant el transport de material, explica Joan Viladomat, Francesc Ubac, que conduïa el vehicle, va ser aturat “a punta d’escopeta per dos deseners”, que el van amenaçar de no seguir amb la construcció del teleesquí, sota el nom de la Comissió de Concòrdia que s’havia creat per solucionar els litigis entre Encamp i Canillo. A partir d’aquí, Viladomat va decidir fer el transport i construcció del giny durant la nit, que era quan els deseners no treballaven. També va decidir transportar material des de França.

Però, de nou, els problemes, ja que el Comú de Canillo va iniciar accions judicials per expulsar Viladomat del país. Sort, assegura el seu fill, del “seny” pagès dels que llavors manaven al Comú d’Encamp, que buscaven el “benefici per a la parròquia” i fugien d’“enveges”, apostant per “l’interès general davant del particular”, afegeix. Ells van decidir signar un document on feien constar que Francesc Viladomat “treballava per al Comú d’Encamp”. Amb aquest document, “els tribunals no el podien fer fora”.

Un camió per fer funcionar el teleesquí

Tot i els entrebancs, el teleesquí es va poder muntar. Però una cosa era muntar-lo, l’altra fer-lo funcionar. El Pas de la Casa distava molt, l’any 1956, del que és en l’actualitat. Quatre cases mal comptades i sense electricitat a les llars. Per aquest motiu per poder arrencar el teleesquí, explica Joan Viladomat, va caldre l’ajuda d’un camió, que ubicaven al cul del teleesquí, i collaven el seu cardant al reductor del giny. Així, per engegar el teleesquí havien de fer funcionar el camió, que Viladomat (que era un excel·lent fuster), va aconseguir amagar en una barraca prefabricada.

Amb aquesta rudimentària manera va funcionar el primer teleesquí d’Andorra durant dos anys. Tenia un recorregut de dos quilòmetres i 400 metres, 480 metres de desnivell, i una capacitat de transport de 450 esquiadors l’hora. Viladomat va pagar durant els primers anys pels terrenys de l’estació “un lloguer de 2.000 pessetes anuals”, explica el seu fill.

La inauguració del remuntador va tenir lloc l’1 de desembre de 1957, fa sis dècades, i va estar encapçalada pel llavors cònsol major d’Encamp, Pere Torres, i el mossèn Armengol Cerqueda.

A partir d’aquí, la progressió de l’esquí i del propi Viladomat va ser exponencial. A través de l’empresa que duia el seu propi nom, va anar instal·lant nous remuntadors a la zona que explotava. La temporada 1959-60 al vessant de Grau Roig, amb accés al Coll Blanc, i així fins a cinc ginys, els quals es van veure afavorits per la concessió de l’obertura del port d’Envalira, que va afavorir la comunicació dels esquiadors i va reduir les possibilitats de quedar-se bloquejats per la neu al Pas de la Casa. També van començar a sorgir projectes paral·lels als de Viladomat, com l’estació de Soldeu, o la pròpia Saetde, creada el 1967 pel Comú d’Encamp i socis encampadans. Però el negoci no va funcionar com es pensaven, opina Joan Viladomat, motiu pel qual l’agost de 1968 van fer efectiva la compra de Teleesquís Viladomat. Va ser l’inici d’un camí plegats no exempt de polèmica tant bon punt va començar, i que reviu a l’actualitat, amb l’acord d’intencions que s’està intentant segellar entre el Comú i Saetde per tornar a invertir en l'estació. Però això ja queda per a un altre article.

Amb tot, per poder entendre tot l’entramat de controvèrsies, i també el que és a dia d’avui el domini esquiable més gran del sud d'Europa, calia recórrer fins trobar el paper que hi va tenir Francesc Viladomat. Des del moment que va posar els peus al Principat, amb només 10 anys. “Com que no tenia res, era més fàcil arriscar”, reconeix el seu fill. I tant que va arriscar...