“'Lo' 'contrabando' és 'lo' que no es veu”

Sant Julià de LòriaL'etnografia, que analitza la manera de viure d'un grup que és objecte d'estudi, va ser el mètode utilitzat pels antropòlegs socials i culturals, Isabel de la Parte i Albert Moncusí, per elaborar un informe que ha esdevingut llibre. 'Va ser el mètode utilitzat', i no 'ha estat el mètode utilitzat' perquè la recerca es va desenvolupar l'any 99. Quan els va fer l'encàrrec l'actual presidenta de la Fundació Julià Reig, Déborah Ribas, la fundació estava a les beceroles i encara no s'havia constituït com a tal. De fet, l'estudi que els encarregà Ribas va ser la base documental del primer gran projecte de la fundació, el Museu del Tabac.

Breu cronologia per acabar de contextualitzar: en algun moment dels 90 -això no està documentat- la presidenta de la Fundació Julià Reig recull els anhels familiars de donar forma de museu a la seva primera fàbrica de tabac. Els dos antropòlegs -i autors del llibre que presentaré en el següent paràgraf- reben, el 1998, l'encàrrec de realitzar un estudi que documenti l'època que es vol museïtzar. L'any següent, durant 9 mesos, realitzen entrevistes en profunditat a 17 persones relacionades amb l'antiga fàbrica Reig. Aquest estudi agafa cos i esdevé un informe que, efectivament, farceix de contingut cadascuna de les cambres del Museu Fàbrica Reig, situat al carrer doctor Palau de Sant Julià de Lòria.

El 2018 es publica l'estudi aprofitant l'avinentesa de l'efemèride de la inauguració del museu. Han passat gairebé dos decennis des de la seva elaboració i els autors, com és natural, l'han d'actualitzar. “Va ser curiós perquè, per exemple, vaig haver d'agafar un CD on tenia els arxius guardats i recuperar alguns documents que havíem fet servir”, recorda Moncusí. L'any 99 no existia un espai virtual anomenat 'núvol' per emmagatzemar informació ni, probablement, tampoc existien els llapis de memòria (pen drive) amb gaire capacitat. De fet, les entrevistes estan enregistrades en casset.

L'obra que des de la fundació han presentat aquesta setmana: 'Cal Rafeló, l’antiga fàbrica Reig. Una aproximació etnogràfica a la indústria del tabac a Andorra' és fruit de la revisió i l'actualització de l'informe del 99.

Com que la fàbrica vella dels Reig va funcionar entre el 1909 i el 1957, els autors del llibre van cercar i entrevistar diverses vegades padrins i padrines nascuts durant el primer terç del segle passat. “Són gent va començar a treballar a Cal Rafeló, molts d'aquests testimonis han contribuït no només a fer la descripció del seu dia a dia a la fàbrica, sinó que també han participat en la creació del museu. Formen part del projecte, alguns ens ensenyaven a fer paperines, altres enrotllaven cigarretes...”, recorda De la Parte, per esmentar la treballadora a qui anomenaven 'l'Elvira dels dits llestos', qui deia que l'habilitat era fonamental per produir més cigarretes i cobrar més cèntims.

Moncusí recorda la sensació d'anar amb els antics empleats al vell edifici en desús i de reviure, amb les seves explicacions, les jornades laborals. “El 'Pep de les llavors' t'ensenyava la botiga on hi havia una escala fosca i t'explicava les dificultats per accedir-hi i passaves d'escoltar un discurs a tenir una experiència personal. Fins i tot podies sentir els aromes que et descrivien”.

La fàbrica de tabac va ajudar algunes dones a distanciar-sedel sotmetiment a la jerarquia familiar. “Elles ho expliquen molt bé, perquè els donava l'oportunitat de cobrar un salari. De fet, la del tabac era l'única indústria que ocupava dones. La feina a la fàbrica era molt dura, però les condicions de vida a les cases pairals també ho era”, explica De la Parte. De les condicions laborals, la majoria de testimonis en destaca el fred que passaven durant la jornada: “treballaven amb un braser, que havien d'amagar dels seus superiors perquè feia malbé el tabac i pel risc que suposava encendre foc quan estàs envoltat de fusta”.

L'estudi també explica que des del primer moment de la construcció, la fabrica va canviant perquè s'adapta a cada moment. La mecanització. Els espais de treball són dinàmics i evolucionen en funció de les noves màquines que van comprant.

Si algú es pregunta perquè en una societat d'alta muntanya s'acaba imposant el conreu de tabac i no el de, posem per cas, trumfes, la resposta és unànime per part dels dos antropòlegs: “per la fiscalització del tabac a un costat i l'altre de la frontera”. “Quan el tabac arriba a Europa i els estats veuen la possibilitat de distribuir-lo, es comencen a generar monopolis. I a Andorra, que no havia creat res, hi ha petits productors que comencen a conrear-lo i a passar-lo. No hi havia control de producció i això donava llibertat per moure'l a una banda i l'altra de la frontera”, explica De la Parte.

La indústria del tabac floreix al país gràcies a les fronteres i les excepcions de pagaments, i el contraban acaba desenvolupant una vessant professionalitzada. Però abans que s'expandeixi l'ànim de lucre, a mitjan del segle passat se'l descriu com el contraban de la picaresca: aquell que, per exemple, aprofita cada viatge a la Seu per 'passar' alguna cosa. “Hi havia dones que es brodaven faldilles de doble capa per poder passar més quantitat de tabac. Era pura subsistència”, explica Moncusí. Hi ha un testimoni que ho resumeix perfectament en una frase que, un segle més tard, no ha envellit: “El contrabando es lo que no es veu”.

En resum. Deu fer al voltant d’un lustre, la televisió emetia un anunci d’una marca d’electrodomèstics que feia sortir els seus empleats de fàbrica per vendre les bondats d’un forn o una rentadora i tots acabaven amb la frase “i també té una miqueta de mi”. Després sortia el director de l’empresa i insistia que tots els productes que fabricaven tenien “una miqueta de cadascun dels treballadors”. Doncs això vindria a ser el Museu del Tabac: una miqueta de l'Elvira dels dits llestos, una miqueta del Pep de les llavors i una miqueta de tots i cadascun dels treballadors que durant gairebé mig segle van donar vida a l'antiga fàbrica Reig.