Una història de resiliència

Escaldes-EngordanyAvui s'estrena 'El fred que crema' l'òpera prima del director Santi Trullenque i que trasllada els espectadors a l'Andorra de 1943, en el tram final de la Segona Guerra Mundial i un dels fets que més s'han posat en relleu en aquella època: el pas de persones per les muntanyes per escapar del règim nazi a Europa i de la dictadura del general Franco a Espanya.

Amb aquesta premissa, Trullenque adapta l'obra de teatre escrita per Agustí Franch i construeix, com bé va definir-ho Greta Fernàndez en una recent entrevista publicada en aquest mateix mitjà "un autèntic drama dels Pirineus". Fins i tot, es podria anar més enllà i qualificar la història de la Sara, que interpreta Fernàndez, en una història de resiliència i drames familiars enmig d'un conflicte mundial.

Entrant més al detall, el metratge, de gairebé dues hores de durada, vol reflectir la part més costumista de l'Andorra de la primera meitat del segle XX i la cruesa de viure en unes valls que encara no havien fet el gran gir econòmic de la segona meitat de la mateixa centúria. Quant a l'entorn, queda reflectit una vegada més que el Principat és un entorn privilegiat i idíl·lic on el passat, el present i el futur es donen la mà gràcies a la neu i les muntanyes, als corriols i els rius i en definitiva es converteix en aquell punt de trobada per qui no passa mai el temps.

Cal dir, des d'ara mateix, que el fet que Greta Fernàndez no estigui nominada als Gaudí és un greuge, que potser parteix del fet que la pel·lícula s'estrena després de les nominacions. L'actriu barcelonina fa una immersió gairebé perfecta en la Sara i en la parla pròpia andorrana que, com va explicar ella mateixa, només comptava amb 15 dies de preparació. Fernàndez canvia el seu accent habitual i es converteix en una habitant més de la vall d'Ordino. Acompanyada d'un també esplèndid Roger Casamajor i de secundaris de luxe com Adrià Collado, els protagonistes defensen de manera espectacular un film que per moments es fa farragós.

En el deure de la producció s'hi pot situar l'excés i fins i tot abús dels fosos en negre per traslladar l'acció d'un lloc a un altre o també les el·lipsis temporals, que no sempre estan plenament justificades. La interpretació de l'oficial nazi, que campa i assassina per Andorra com si al bell mig de l'Alemanya de Hitler es trobés, tampoc acaba de lluir sent, en determinats moments, exagerada, així com la quantitat de plans curts tancats no ajuden a que la història flueixi.

En resum, però, la pel·lícula gaudeix de moments d'allò més interessants i la força demostrada per la Sara de Greta Fernàndez és un motiu, més que suficient per gaudir-la. Això, i la màgia de les muntanyes i la neu en plena efervescència, tot imaginant com eren aquells passos tan arriscats com espectaculars, a banda i banda del Principat.