Lluís Homar: "Amb 60 anys, ara soc conscient que el millor que podem fer a la vida és aprendre, aprendre i aprendre"

Andorra la VellaEl director i dramaturg Pau Miró posa el nas gros més famós de la literatura a Lluís Homar. El prolífic actor representarà la seva funció número 89 de 'Cyrano' a Sant Julià de Lòria. Una proposta escènica minimalista, amb només cinc intèrprets (Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori) i música original de Sílvia Pérez Cruz. Hi ha públic andorrà que ja ha vist l'obra al Teatre Borràs, a Barcelona, però repetiran.

Què hi ha de Lluís Homar en aquest 'Cyrano'?

Bé, el toc personal de 'Cyrano' no es pot deslligar del conjunt de la proposta, que hem fet el mateix equip que va muntar 'Terra baixa', i amb què vam venir a Andorra fa un parell d'anys. Els dos casos són textos populars que agraden, són un reclam, tenen poder de convocatòria. El nostre és un 'Cyrano' de cambra, perquè l'obra d'Edmond Rostand és grandilocuent, amb una trentena de personatges i, normalment, es representa amb un mínim de vuit o deu actors per mostrar-la en tota la seva plenitud, però nosaltres l'expliquem amb cinc actors i nou personatges, sense que hi falti res essencial. L'espectador té l'oportunitat de veure aquest personatge de capa i espasa, que té un llenguatge tan florit i tan brillant i, a més, com diu Cyrano en una frase –"si poguéssim fugir dels escuts i de les fletxes que ens tenen atrapats i trobar les escletxes"–, li mostrem les escletxes dels personatges, que són les nostres, perquè, al final, el nas del Cyrano és el que tots portem.

Quin nas portem?

Hi ha algú que no tingui una part d'ell mateix que no li agrada, que no accepta, que condiciona la manera de relacionar-se amb ell mateix i amb els altres? Aquí està portat a l'extrem, perquè Cyrano és capaç de lluitar amb l'espasa contra cent i guanyar-los, de fer un duel i, al mateix temps, improvisar una balada, és capaç d'escriure la poesia més brillant parlant de l'amor... Però, en canvi, té un nas que fa que ell mateix no s'accepti. És la dualitat, el viatge cap a un mateix, que no n'hi ha cap altre que pagui més la pena, però que, de vegades, és tan i tan difícil. I aquí, Cyrano ens fa de mirall. Hem volgut que, de cop i volta, aquesta lluita interior que té el Cyrano –en un espai dissenyat per Lluc Castells, pensat per lluitar contra els altres i contra ell mateix– l'hem volgut fer arribar als espectadors. Però mai modificant l'obra de Rostand! Aquest dijous farem la funció número 89, i ja podem dir que hem assolit, i no ha estat fàcil, que l'espectador tingui l'oportunitat de divertir-se i, alhora, d'emocionar-se i d'obrir-se al que passa a l'escenari i d'obrir-se a un mateix.

Vuitanta-nou funcions? No està esgotat de Cyrano?

No, perquè aquests personatges no te'ls acabes. Em sembla que era Laurence Olivier que deia que quan va fer 700 funcions de Hamlet va tenir la sensació que era ell, i amb Cyrano passa el mateix, perquè són personatges tan grans, amb tantes possibilitats, tants matisos! Sobretot en aquesta recerca que fem, d'anar a buscar la veritat, perquè tot i que és un joc sempre hi ha camí per recórrer, i això és el que ho fa fascinant. Hi ha una cosa que sempre te'l fa viu: veure com reacciona l'espectador. Ens agrada pensar que som servidors d'algú que, en el seu moment, va fer el que va fer, escriure un personatge així, i que és Edmond Rostand. I des d'una proposta contemporània, que no moderna, perquè no inventem res, creiem en l'obra, en allò que explica, en l'esquerda de Cyrano, de Christian, de Roxane... I ho acompanyem amb Sílvia Pérez Cruz, Xavier Albertí, David Bofarull... Un equip d'altíssim nivell que vol mostrar el teatre com a eina per ensenyar la veritat, i que ens faci de mirall, i perquè ens sigui útil. Sense faltar a la modèstia, després de 89 funcions puc dir que ho aconseguim, i ho compartim amb el públic.

Vostè va publicar un llibre, l'any passat, en què confessa la seva inseguretat, i que és molt exigent amb vostè mateix. Lluís Homar també porta el seu nas...

Absolutament. La idea del llibre és mostrar-me. Vivim en un món en què sembla que estem destinats a demostrar que, com Cyrano, ens podem enfrontar contra cent i guanyar-los, però no és veritat. Per a ningú, per molts èxits que es tinguin, tots portem al darrere una personeta amb mancances, feble, a la qual fem callar perquè molesta, quan, en realitat, i segons la meva experiència, no hi ha cap més altra opció que obrir-nos a aquesta altra part nostra. Si tots ho féssim, o optéssim per triar allò que és millor per a nosaltres, tant nosaltres com el món seríem millors.

El llibre autobiogràfic es titula 'Ara comença tot'. Es va marcar un punt d'inflexió?

No, és una actitud de vida. Quan Jordi Portals em va proposar escriure el llibre, li vaig dir que volia fer alguna cosa útil, i és explicar que ara tinc 60 anys, i que el millor que podem fer a la vida és aprendre, aprendre i aprendre. I que ara soc conscient de tot plegat, i la consciència és la millor eina per continuar vivint, és a dir, ara estic a punt de veure què és el que paga la pena, i no és una qüestió de resultats. El que paga la pena no és el que es veu més, sinó el que està en la intimitat de cadascú, i no és fàcil, no naixem ensenyats. Deixem l'escola amb 19 o 20 anys, se suposa que ja hem après i que hem de saber viure, i és ara quan estic aprenent a viure millor, que és el més important, i ningú, ni a l'escola, ens ho ensenya.

Sap que hi ha una pel·lícula francesa que es titula igual que el seu llibre?

No!

'Ça commence aujourd'hui', de Bertrand Tavernier. Està ambientada en una classe de preescolar. Vostè posa el títol als 60 anys, i el director en un film de la primera infància.

És que una vegada prens aquesta consciència, el primer que fas és acollir el teu nen, i ja lliga. Mai és tard per acollir el nostre nen, hem de tornar com a l'escola. Ja em lliga.

És un drama.

[riu] Bé, la vida ja ho és.

A part de la gira de 'Cyrano', què prepara?

No, aquests mesos són per descansar, reorganitzar, dedicar-me temps a mi i a les persones que estimo, i preparo el calendari a partir de setembre. Continuaré amb 'Terra baixa', en castellà, i alguna cosa de cinema hi ha en camí.