Laia Ateca: "Polvo Serán va ser molt difícil de fer, però alhora va ser un plaer"

L'andorrana Laia Ateca va rebre el passat 18 de gener el Premi Gaudí a la millor direcció d’art per la pel·lícula 'Polvo serán'

La disenyadora andorrana, Laia Ateca
ANA (M.R)
02/02/2025
4 min

Andorra la VellaL'andorrana Laia Ateca va rebre el passat 18 de gener el Premi Gaudí a la millor direcció d’art per la pel·lícula 'Polvo serán'. Un film dirigit per Carlos Marqués-Marcet que aprofundeix en temes com el suïcidi assistit, la pèrdua i el respecte per les decisions dels altres. Parlem amb la directora artística sobre els seus inicis en aquest món, la seva experiència treballant en aquest projecte i els seus plans de futur.

Felicitats pel Premi Gaudí! Què va significar aquest reconeixement com a millor direcció d’art per 'Polvo serán'?

Em fa molta il·lusió perquè és una pel·lícula que va ser molt difícil de fer, però alhora va ser un plaer. Vaig aprendre molt sobre la vida i, al mateix temps, vaig poder fer un exercici plàstic que poques pel·lícules permeten.

És una de les primeres andorranes a triomfar en el món del cinema a aquest nivell. Com van ser els seus inicis en el món de la direcció artística?

Vaig estudiar a l'ESCAC, i una de les primeres feines que vaig tenir va ser com a meritòria en la pel·lícula de Woody Allen 'Vicky Cristina Barcelona', gràcies a la trucada de la Sylvia Steinbrecht, que també és andorrana. Després, vaig començar a compaginar pel·lícules amb el mateix equip, amb rodatges de videoclips i anuncis on feia de cap d'equip.

Ha treballat en projectes tan diversos com videoclips per a artistes com Rosalía o Madonna, i pel·lícules com Blancaneus. Com adapta la seva creativitat a formats tan diferents?

Has de saber què és el millor per a cada projecte en cada cas, però és el que més m'agrada de la meva feina: la varietat. No hi ha un dia igual, i això fa que aprenguis moltes coses de temes molt diversos. No m'agrada fer sempre el mateix, i això em permet experimentar i fer les coses de manera diferent cada vegada.

La pel·lícula tracta temes molt profunds, com el suïcidi assistit i la pèrdua. Com va enfocar la direcció d’art per reforçar aquesta atmosfera emocional tan intensa?

Jo diria que també tracta un tema molt interessant i complicat, que és el respecte per les decisions i la voluntat dels altres, la generositat que implica el respecte, fins i tot quan, com en aquest cas, el que decideixen els altres és posar fi a la seva vida, cosa que et pot generar tristesa.

Per parlar d’això a la pel·lícula, primer hi ha una presentació dels personatges. Allà vam crear la casa, que havia de parlar de la seva vida, d’ells, dels seus records; havia de fer-nos empatitzar i entendre els personatges i les seves decisions. Vam fer un espai molt teatral, utilitzant telons, trossos de decorats, teles riques, un espai molt atapeït amb colors càlids i agradables. Després tenim l'espai mental dels musicals, on es juga molt més amb el blanc i el negre, un estil molt més sobri que fa homenatge als musicals dels anys cinquanta. Finalment, la part del viatge a Suïssa volia ser molt realista, per mostrar el procés tal com és: es desfan de tot, deixen enrere el que han estat i el que els ha acompanyat tota la vida. Els colors es tornen freds i els espais buits i simples.

El director Carlos Marqués-Marcet és conegut per cuidar molt la intimitat emocional dels seus projectes. Com va ser treballar amb ell?

Va ser molt bonic, la veritat. Cuida molt a l’equip, i això no sempre és així. Crec que era una temàtica que a tots ens impressionava i ens motivava, i vam treballar molt en equip, fent molta pinya. Ja havíem treballat junts a '10.000 km' i feia temps que volíem tornar a col·laborar. Ha estat interessant perquè ens hem inspirat mútuament fins a arribar a aquest resultat.

Quines són les seves principals fonts d’inspiració com a directora d’art?

La inspiració ve de tot arreu: des de quadres, exposicions, històries que t'expliquen, pel·lícules, viatges, coses que veus pel carrer i, després, la documentació que busques en el cas específic de cada pel·lícula.

Creu que el fet de venir d'Andorra l’ha influït com a creadora?

Segur. El contacte amb la natura i la trobada de multiculturalitat, ser quadrilingüe gràcies a l'Escola Andorrana, m'ha permès viatjar i treballar amb gent de tot el món, parlant el seu idioma. Això genera una relació més propera i t’obren les portes d’una manera diferent.

Té una trajectòria impressionant. Quins són els seus futurs projectes?

Vaig rebre un premi l'any 2013 a Londres als UKMVA pel videoclip de Phoenix 'Trying to be cool', que em va obrir les portes al mercat anglès. Aquest premi fa il·lusió perquè és més a prop de casa i per una pel·lícula que m’estimo molt. Pròximament, s'estrenarà la nova pel·lícula de l'Oliver Laxe, que vam rodar al Marroc, i aquesta primavera començaré a rodar una pel·lícula a Almeria amb el director novell Ian de La Rosa.

Hi ha algun director o directora amb qui li agradaria col·laborar en el futur?

M'encantaria treballar amb el Guadagnino, l'Almodóvar, l'Alice Rohrwacher.

En el seu discurs va dedicar el premi a les teves dues àvies i va dir 'visca l’amor'. Per què va ser important per a vostè destacar això?

A les meves àvies, perquè les estimo molt. D'un costat, la Loli, aquell dia feia dos anys que ens va deixar, i la Maria estava mirant la televisió a Andorra, i em feia molta il·lusió que ho veiés en directe. Visca l'amor, perquè la pel·lícula és una història d'amor brutal. La vam poder fer perquè tothom hi va posar molt d'amor, i perquè l’amor és el que ens fa moure les coses, permet que les coses passin, i ens cal per sobreviure i per viure millor.

Què diria a aquelles persones, especialment dones joves, que volen dedicar-se al cinema o a les arts visuals?

Que no és fàcil, però si els agrada, que resisteixin, lluitin i que tot arriba. Però, sobretot, que ho gaudeixin. Si no es gaudeix, no val la pena, i hi ha altres coses que també et poden fer feliç.

stats