"Les meves traduccions han servit també per fer reflexionar els mateixos catalanoparlants"

Andorra la VellaL'Auditori Nacional d'Andorra va acollir el passat 19 de novembre la gala dels XII Premis Internacionals Ramon Llull, on el doctor en traductologia per la Universitat Carolina de Praga, Michal Brabec, va ser guardonat ni més ni menys que amb el premi de Traducció Literària per la seva traducció de 'Canto jo i la muntanya balla', de l'escriptora Irene Solà. Parlem amb aquest traductor que fa deu anys col·labora amb el Centre Carlemany del Govern a Praga sobre la seva passió per la llengua catalana i la recent traducció de Blau de Prússia, d'Albert Villaró.

Com i quan es va començar a interessar per la llengua i la cultura catalana?

Ja durant l’adolescència, quan estudiava castellà a la secundària, sabia que existien Catalunya i el català, però el meu apropament real a la llengua i la cultura catalana va arribar durant els estudis universitaris de filologia hispànica, gràcies a una estada Erasmus. Em va tocar anar a Saragossa, des d’on Catalunya no quedava tan lluny, i va ser allà on em vaig inscriure en un curs de català. Durant aquella època viatjava sovint a Barcelona per explorar-la i conèixer la cultura catalana. Més tard, vaig continuar aprenent el català pràcticament com a autodidacta.

Aquest interès, quan va esdevenir una passió?

El moment decisiu va arribar l’any 2009, quan em vaig traslladar a Praga seguint la meva dona, que hi havia trobat feina. Va ser allà on vaig descobrir el Lectorat de català (el que avui és el Centre Carlemany). Em vaig apuntar a un curs de traducció literària del català al txec, impartit pel gran catalanista txec Jan Schejbal i ell em va encomanar l’amor per les lletres catalanes i per tota la cultura dels territoris de parla catalana. Des dels divuit anys tenia clar que volia dedicar-me a la traducció literària, així que vaig assistir repetidament als seus cursos amb l’objectiu de, un dia, acompanyar-lo en la tasca d’apropar la literatura catalana al públic txec.

I què és allò que més l'apassiona de la cultura andorrana?

Em fascina la gran voluntat de sobreviure i de mantenir, al llarg dels segles, la seva identitat pròpia, cosa molt difícil estant entre dos països veïns tan grans i potents. Això és també característic de Catalunya, però en el cas d’Andorra resulta encara més remarcable, tenint en compte les dimensions i els recursos del país. D’altra banda, l’exemple d’Andorra demostra clarament que, amb pocs mitjans però amb molta voluntat, es poden aconseguir grans coses.

Com percep l’interès dels lectors txecs per la literatura catalana? Hi ha algun autor o tema que els generi més curiositat?

La literatura catalana, durant molt de temps, es va mantenir fora de l’interès editorial i, conseqüentment, fora de l’enfocament dels lectors. Això generava un cercle viciós: com que els lectors no s’interessaven per la literatura catalana –ni podien, ja que n’arribava molt poca cosa– les editorials tampoc no la publicaven. A més, la qüestió econòmica també hi jugava un paper important. Però, recentment, diria que especialment durant els últims deu anys, la situació ha anat millorant.

Quan va començar a canviar aquesta situació?

Un punt d’inflexió va ser l’any 2015 amb la publicació de la novel·la 'Jo confesso', de Jaume Cabré, amb la traducció de Jan Schejbal. A partir d’aquesta obra, els lectors, els crítics i les editorials es van adonar de la gran qualitat i de la universalitat de la literatura escrita en català. Des de llavors, s’han fet diverses traduccions més, sobretot gràcies a les subvencions de l’IRL i també del Govern d’Andorra.

Què més ha reforçat aquest interès?

Una altra fita destacada ha estat la traducció de la novel·la 'Canto jo i la muntanya balla', d’Irene Solà, que es va publicar l’any passat i que ha tingut una molt bona acollida tant per part de la crítica com per part dels lectors txecs, ja que va ser premiada al meu país com una de les set millors traduccions fetes al txec durant l'any 2023. Aquesta obra ha generat diverses ressenyes, se n’ha parlat àmpliament i s’està considerant escenificar-la. A diferència de moltes altres traduccions de literatura catalana, aquesta no ha passat desapercebuda. Gràcies al seu èxit, s’han obert camins per a la realització de noves traduccions. Tant de bo tot això serveixi per despertar encara més la curiositat per la literatura catalana en general!

Fa unes tres setmanes es va publicar la seva última traducció, 'Blau de Prússia' d'Albert Villaró. Quan i per què va decidir traduir aquesta novel·la?

La decisió de traduir també autors andorrans la vaig prendre fa uns anys. Per una banda, m’interessava molt Andorra, i la literatura és una gran finestra per apropar-se a qualsevol país. Per l’altra, considerava que, tot i la tasca immensa que el lectorat o el Centre Carlemany havia fet per promoure el català i la cultura catalana, Andorra no tenia –des del meu punt de vista– la presència que realment mereixia. Per aquest motiu, quan em van demanar col·laborar amb el Centre Carlemany, vaig proposar introduir-hi una assignatura sobre la història andorrana. Després de traduir 'La república invisible', de Joan Peruga, vaig decidir continuar amb Albert Villaró, un altre autor que parla d’Andorra i que, a més, és dels més reconeguts.

Coneixia l’autor i s’ha posat en contacte amb ell durant el procés?

Sí, ja el coneixia personalment, perquè, en el marc d’un altre projecte meu relacionat amb la història andorrana, ens havíem posat en contacte per parlar de diversos temes.

Ha llegit altres llibres d’aquest autor?

Sí, em va agradar molt 'Obaga' i també he llegit 'La Bíblia andorrana', que crec que també mereixeria ser traduïda. Tot i això, vaig escollir traduir 'Blau de Prússia', amb el qual comença tota la trilogia d’Andreu Boix. M’agrada molt l’humor de l’Albert i la seva manera d’interpretar Andorra.

Què ha estat el més fàcil i el més difícil en aquesta traducció?

En general, el més difícil per a mi va ser compaginar totes les tasques que tenia alhora. Se’m van ajuntar diverses coses: la traducció de 'Canto jo i la muntanya balla', la d’Albert Villaró i, a més, estava mirant d’enllestir la meva tesi doctoral, que m’urgia moltíssim. De fet, no vaig aconseguir equilibrar-ho tot, i això em va costar un 15% de l’honorari per la traducció de la novel·la 'Blau de Prússia', ja que vaig entregar el text molt més tard del termini estipulat al contracte amb l’editorial.

Quins reptes va haver d'abordar durant el procés de traducció?

Pel que fa a la traducció pròpiament dita, el repte més gran van ser les referències culturals, els girs idiomàtics i altres particularitats del text. Tanmateix, crec que he aconseguit transmetre tot això als lectors txecs de manera fidel, incloent-hi el llenguatge fresc i l’atmosfera única de la novel·la.

Quines semblances i diferències destacaria entre el català i el txec?

És difícil destacar-ne una, ja que són llengües de branques diferents, cadascuna amb la seva pròpia lògica, un sistema funcional únic i un context cultural particular. Cadascuna disposa d'eines i recursos propis, i aquí rau la tasca del traductor: saber reproduir el mateix quadre amb una tècnica diferent, fins i tot, pintant amb colors diferents!

Ja per acabar. Quin impacte creu que poden tenir les seves traduccions en la difusió de la cultura catalana i andorrana a la República Txeca?

És molt difícil d’avaluar però crec que les meves traduccions, almenys, eixamplen l’horitzó dels lectors txecs, presentant-los no només una literatura molt rica i de gran qualitat, sinó també una dimensió cultural que, d’altra manera, els resultaria menys visible, perceptible i, potser, fins i tot, menys comprensible. Però el que m’agrada especialment és que les meves traduccions han servit també per fer reflexionar els mateixos catalanoparlants, contribuint a l’autoestima del català i de tota la cultura que hi ha al seu voltant.