Novel·la negra, sang vermella

Escaldes-Engordany"Per què li diuen novel·la negra si la sang és vermella?", es pregunta Paco Camarasa, fundador de la llibreria Negra i Criminal i comissari de l'esdeveniment literari Barcelona Negra. El llibreter, autor de 'Sangre en los estantes' (Destino, 2016), ha estat convidat aquest dijous pel col·lectiu Portella a pronunciar una conferència sobre el gènere literari amb motiu de la presentació del dotzè número de la revista Portella. La publicació, que des de fa tres números surt un cop a l'any, dedica el seu dossier central a la novel·la negra, tant als autors andorrans com pirinencs, i fent una incursió al gènere com a fenomen global.

Una de les coordinadores del dossier, Eva Arasa, ha insistit que "la novel·la negra retrata una societat", i en aquest número ha entrevistat l'escriptor Albert Villaró, creador de l'inspector de policia andorrà Andreu Boix, "que li permet entrar en tots els racons de la societat". Boix protagonitza 'Blau de Prússia' (2006), 'L'escala del dolor' (2012) i 'La bíblia andorrana' (2015), i Villaró ja pensa en una quarta entrega. Portella entrevista Pep Coll i Carles Porta, dos autors que escriuen sobre crims al Pirineu, i la lectora professional Elena Aranda publica els anticonsells per escriure una novel·la negra. A més, Bru Noya s'atreveix a escriure un relat a l'andorrana amb els autors i els personatges més cèlebres del gènere.

Però, alerta, perquè Camarasa adverteix que no tot el que pensem és novel·la negra: "Les etiquetes serveixen fins a un punt. No pots dir 'black' als Estats Units perquè et diran racista, sinó que li diuen novel·la criminal o detectivesca. Agatha Christie no escrivia novel·la negra, sinó d'enigma. La negra és més crítica, més social, més política, on es descriu més la realitat". Ara hi ha moltes etiquetes o subgèneres, des del 'domestic crime' a la novel·la psicològica o el 'femicrime', "només per qüestions comercials", puntualitza el llibreter.

A més, l'obra gràfica continua tenint molt de pes en la publicació. L'artista 'convidat' (entre cometes, perquè tota col·laboració a Portella es remunera) és Martín Blanco, que ha il·lustrat la portada, la contraportada i el dossier central, a més de dissenyar el punt de llibre que regala la revista. Tot molt negre i criminal.

El dotzè número de Portella, però, conté més continguts. Dúnia Ambatlle parla de l'esdeveniment Land Art i com es consolida; Andrés Luengo escriu sobre la cobertura que Irene Polo va fer de les eleccions del 1933; Yasmina Canedo presenta el Museu Carmen Thyssen Andorra; Ludmilla Lacueva Canut mostra part de la seva col·lecció de segells; Richard Imbernon glossa el seu local favorit, La Fada Ignorant; Roser Porta detalla el Sax Fest i Laia Ferré Marot reivindica el circ. També hi ha altres col·laboracions, com les fotografies d'Àlex Tena i els articles dedicats al poeta Jaume Pont.

Portella, una vegada més, ha editat un número extremadament cuidat, amb un disseny pensat al mil·límetre. El col·lectiu també compta a cada número amb noves firmes, i convida creadors novells i consagrats per il·lustrar els articles. La decisió de publicar un número l'any permet "coure a foc lent cada publicació", ha puntualitzat un dels membres del col·lectiu Portella, Quim Torredà. Perquè Portella "no és una revista perible, és un volum amb entitat, un format llibre". Una col·lecció de dotze números que recorre la dinàmica cultural del país.