Sylvia Steinbrecht "Tinc la sensació que no és només una nominació per mi, sinó per tot l'equip"

Andorra la VellaAmb una trajectòria professional de dues dècades treballant en produccions nacionals i internacionals al costat de professionals com Woodie Allen o Alejandro G. Iñarritu i firmant treballs com 'Biutiful', 'Vicky Cristina Barcelona' o 'La enfermedad del domingo', la directora artística andorrana d'origen suís Sylvia Steinbrecht, agafa arrencada per assistir d'aquí a una setmana als Premis Goya, on ha estat nominada per la direcció artística de 'Los renglones torcidos de dios' (Oriol Paulo, 2022). Parlem amb ella d'hospitals psiquiàtrics, del poder visual de les fàbriques abandonades, del fet de ser mare i de la sensació de sentir-se imparable.

És la seva primera nominació als premis Goya. Com s'encara això?

Amb molta il·lusió. La nominació m'arriba en un moment en què fa vint anys que treballo i m'ho prenc una mica com un reconeixement a la trajectòria. He pogut treballar d'allò que m'agrada i m'alegra veure que està funcionant. Aquesta feina implica canviar molt d'equip i de gent, i, tot i això, he tingut la sort de gaudir d'un nucli molt consistent de persones. Tinc la sensació que no és només una nominació per mi, sinó per tot l'equip de direcció d'art. De fet, és el projecte més gran que he fet fins ara.

El repte ha estat recrear un hospital psiquiàtric de finals dels anys setanta... sembla emocionant.

Molt! De fet, jo entenia l'hospital com un personatge més. Tenia molta importància. A més, a l'Oriol Paulo, li agrada molt que s'entengui molt bé l'espai. Aquest lloc, realment, és un conjunt de vuit localitzacions diferents. Sabíem que era complicat trobar un espai, sobretot en època Covid. Per sort, però, vam trobar 'La Mercedes Benz' una antiga fàbrica abandonada de Barcelona on mai ningú havia anat a rodar abans. Això ens agradava molt. En aquell moment vaig tenir un pressentiment. "Ha de ser allà!" Em vaig dir. Hi vaig portar el director, li vaig fer un mini dibuix ràpid i, per sort, ell i el productor van acabar confiant en mi.

El complex industrial de la Fàbrica de Tabacs abandonada de Tarragona també hi ha aportat un punt molt especial. Què la va dur allà?

Un cop vam tenir la part interior escollida, ens faltava trobar la part exterior. Volíem un lloc de muntanya. La Fàbrica de Tabacs l'havíem vist, però es trobava en molt mal estat. Vam fer un gran esforç d'efectes visuals. Vam haver d'enjardinar-ho tot de nou, vam fer moltes tasques de previsualització... La sensació era que havíem fet molta feina i és que realment li vam rentar la cara a un edifici.

Què buscava provocar exactament a l'espectador?

Abans de quedar-nos amb la versió definitiva vam dubtar entre molts estils diferents d'espais. Primer vam començar mirant sanatoris de veritat. En vam veure a Berlín, a Budapest... buscàvem alguna cosa molt diferent. Llavors, de sobte, a mi em va començar a agradar molt un estil 'brutalista' i vam passar per un altre estadi. Jo tenia clar que no volia recrear el típic hospital amb passadissos blancs i una llum molt forta. Penso que la nostra feina simplement consisteix a acompanyar l'emoció del personatge. És bonic fer una gran recerca mentre vas agafant petits detalls de cada troballa. Et passes moltes hores fent dibuixos i pressupostos. La Mercedes, per exemple, tenia un punt 'brutalista'. En canvi, la Fàbrica de Tabacs, era més clàssica. Al final, vam decidir fer una barreja entre els dos estils. L'època ens ho permetia i el recorregut dramàtic de la història també.

Hi ha escenes molt dures: pluja de nit, un incendi... Tècnicament ha suposat un repte per l'equip?

Crec que en aquesta pel·lícula tot eren reptes. (riu) Hi havia un 'coach' que donava instruccions als actors perquè la interpretació fos realista. Jo intentava entendre tot aquest volum de gent com un personatge més. Les escenes de pluja i foc tenien molta relació amb el decorat. N'havíem de tenir de recanvi per poder fer diverses preses. S'havien de tenir molts elements en compte, tota l'estona. També a escala tècnica, ja que hi havia molta relació entre equips.

Tenia al cap algun film com a referent?

Recordo que l'Oriol ens parlava molt de 'Shutter Island'. Però, realment, quan et mires la pel·lícula i el 'making off' t'adones que nosaltres no vam fer ni un 1% de tot allò! Sí que hi ha alguna escena semblant, com la de la presó, però a 'Los renglones' hi havia estils diferents i ens deixàvem portar molt pels personatges. És cert, però, que de cara al públic és una pel·lícula fosca. Jo m'ho vaig passar molt bé treballant els espais. Penso que és una feina divertida perquè t'acabes convertint en un especialista en un tema del qual, fins llavors, no en tenies ni idea! És interessant. De fet, tinc debilitat per una escena, tot i que no té gaire relació amb l'estètica general de la pel·lícula.

Quina és?

Aquella en què l'Alice es posa a ballar a dins la casa, acompanyada de la música del tocadiscos. M'agrada molt i, de fet, em recorda una escena de 'La enfermedad del domingo', on la Bárbara Lennie coincideix amb Susi Sánchez i fan de mare i filla. M'agrada la sensació que produeix. A més, a la casa de l'Alice, hi apareixen molts detalls com ara el format de les portes de l'habitació, que fa que et preguntis si realment està boja o no. Quan la vam fer em va fer molta il·lusió.

S'ha basat gaire en els detalls que apareixen a la novel·la de Torcuato Luca de Tena?

Si la pel·lícula està basada en un llibre, jo sempre intento llegir-lo. Un guió és molt curt. En canvi, la novel·la m'agrada perquè hi ha molts detalls i moltes descripcions, i puc treure'n informació. Per exemple, el llibre parla molt d'un moment històric important, el canvi del franquisme. En canvi, al film només es veuen dos operaris que canvien la foto de Franco. Vam fer-hi al·lusió però a partir d'una pinzellada. La pel·lícula ja dura dues hores i mitja, i no la volíem allargar més!

Com ha estat treballar al costat d'Oriol Paulo?

Ja vam coincidir amb la gravació d''El inocente'. De fet, quan l'estàvem rodant em va dir que tenia una pel·lícula en ment. A mi m'agrada molt la seva visió. Li interessen molt els escenaris i dona molta importància a l'espai on passa l'acció. Ens vam entendre molt bé i em va donar molta llibertat a l'hora d'anar proposant i canviant detalls. Ell té molt clar què vol. És molt agradable treballar-hi.

Si hagués d'escollir. Prefereix les escenes d'interior o les d'exterior?

Molta gent em diu "et truquem a tu perquè ets una directora d'art d'ambientació". Em diuen això, però jo, en canvi, miro els títols de les pel·lícules que he fet i, a la majoria, acabo construint decorats. No sé per què la gent m'identifica com un tipus de directora d'art ambiental. A 'Los renglones', per exemple, hem construït 3.800 metres quadrats de decorats! També és una part molt divertida, crear des de zero. Agafar llapis, un paper i posar-te a dibuixar.

Ja per acabar. En quin projecte es troba treballant actualment?

Estic en una sèrie, però encara no puc dir-ne el nom. No hi haurà res de construcció, però la història val molt la pena. M'agradaria afegir que una de les coses que em fan més il·lusió de la meva feina és el fet que l'he pogut compaginar amb la vida de mare perfectament. La meva parella, en Xavi, m'ha ajudat molt. He pogut ser dona, ser mare, i tenir un espai per a poder-me desenvolupar i fer tota mena de projectes. De fet, al nostre equip som moltes mares i ens diuen 'el grupo de elefantas'. Ens organitzem molt bé i ens sentim imparables! És vital que les dues coses siguin compatibles.