Missions a Venus: ¿ha arribat l’hora de tornar-hi?
La recent descoberta de fosfina podria revifar l’interès de les agències espacials en el segon planeta solar
Carl Sagan va dir una vegada que Venus és el planeta del nostre sistema solar que s’assembla més a l’infern. Quan hi tornarem?
Uns astrònoms van anunciar aquest dilluns que han detectat un producte químic als núvols àcids venusians, la fosfina, que podria ser un indici de vida. I ara hi ha científics que es moren de ganes de tornar al segon planeta del sistema solar, sobretot els que creuen que durant molt de temps l’han tingut arraconat a causa de Mart i altres destinacions.
“Si aquest planeta està actiu i produeix fosfina, i a l’atmosfera de Venus hi ha alguna cosa que l’està produint, oblideu-vos d’aquestes bestieses de Mart, per l’amor de déu -diu Paul Byrne, científic planetari de la Universitat Estatal de Carolina del Nord-. Necessitem un mòdul d’aterratge i un orbitador, necessitem un programa”.
Però Venus no és un planeta fàcil de visitar. La seva atmosfera, rica en diòxid de carboni, és 90 vegades més densa que la nostra i la temperatura superficial és d’uns 425 ºC de mitjana. La pressió atmosfèrica a la seva superfície arriba a ser prou alta per esclafar alguns submarins.
Als humans, però, això no els ha impedit intentar-ho amb diversos programes espacials i objectius diferents. Unes 40 naus robòtiques llançades per governs de tot el món han provat de visitar Venus d’una manera o altra. Vet aquí el més destacat de les expedicions passades, així com les perspectives de tornar aviat a aquest planeta amb l’objectiu d’esbrinar què passa a l’interior d’aquests núvols on s’ha trobat la fosfina.
Les visites soviètiques a Venus
El 1961 van començar les expedicions del programa espacial soviètic per intentar explorar Venus. Durant les dècades següents van enviar moltes naus espacials a aquest món conegut de vegades com el planeta bessó de la Terra. Tot i que al començament l’exploració soviètica de Venus va experimentar molts fracassos, els russos van ser els primers que van aconseguir fer aterrar una nau espacial en un altre món i, poc després, els primers de fer fotos des de la superfície d’un altre planeta. Els seus èxits en el camp de l’enginyeria van ser notables, fins i tot amb els criteris actuals.
Els soviètics, veient que les primeres naus espacials enviades a l’atmosfera van acabar aixafades com una llauna, es van adonar que la pressió a Venus era extremament alta. Gràcies a aquest procés d’assaig i error, van ser capaços de construir unes naus espacials metàl·liques de cinc tones dissenyades per aguantar, encara que només fos una hora, aquestes immenses pressions superficials.
La sonda Venera 4 es va convertir l’any 1967 en la primera nau que va mesurar l’atmosfera d’un altre planeta i va ser capaç de detectar, a més, les grans quantitats de diòxid de carboni que provoquen l’incessant efecte hivernacle que pateix Venus.
Després, el 1975, la sonda Venera 9 va ser la primera a captar imatges de la superfície d’un altre planeta. El món va conèixer Venus formalment. Les imatges enviades per aquesta missió i les posteriors van revelar un planeta absolutament diferent de tots els altres: una superfície clivellada sota una llum diluïda i nebulosa de color verd neó. El planeta no estava cobert d’oceans ni s’assemblava al nostre, com ens havíem pensat, sinó que era un món estrany amb una pluja verinosa.
Les missions posteriors de la sèrie Venera, que van durar fins a la dècada dels vuitanta, van permetre als científics entendre millor els processos geològics d’aquest planeta. La Venera 11 i la 12 van detectar molts llamps i trons mentre s’acostaven a la superfície. La Venera 13 i la 14 disposaven d’un equipament a base de micròfons que captaven els sorolls que es produïen en el descens cap a la superfície, i això les va convertir en les primeres naus espacials que enregistraven àudio d’un altre planeta.
El 1985 la Unió Soviètica va posar fi a les visites a Venus amb les naus bessones Vega, cadascuna de les quals va deixar caure un gran globus carregat fins al capdamunt d’instruments científics. Es demostrava així el potencial de les sondes capaces de flotar entre els núvols del planeta. La frenada del programa espacial soviètic cap al final de la Guerra Freda va aturar els llançaments a Venus. Tot i que els russos han parlat d’exploracions futures, avui dia aquestes idees no han passat de la fase de projecte.
La NASA també ha observat Venus
Tot i que Mart sempre ha sigut la nineta dels ulls dels projectes espacials nord-americans, els programes Mariner i Pioneer, dels anys seixanta i setanta, van dedicar un temps a Venus. El 1962 la Mariner 2 va ser la primera sonda espacial nord-americana que va arribar a aquest planeta. Va descobrir que les temperatures eren més fredes entre els núvols, però extremadament altes a la superfície.
El 1978 les missions Pioneer van donar als investigadors nord-americans una visió més detallada del planeta. La primera de les dues va orbitar-lo durant gairebé 14 anys i va revelar un munt de coses sobre la misteriosa atmosfera venusiana. També va observar que la superfície era més llisa que no pas la de la Terra i que Venus no tenia camp magnètic o que, de fet, en tenia molt poc. La segona Pioneer va llançar a l’atmosfera venusiana diverses sondes, que van facilitar informació sobre l’estructura dels núvols i algunes lectures de radar de la superfície rocosa.
La sonda Magellan (o Magalhães) de la NASA va entrar en òrbita el 1990 i, durant quatre anys, va cartografiar la superfície de Venus mentre buscava indicis d’una tectònica de plaques. Es va descobrir que gairebé el 85% de la superfície venusiana estava coberta d’antigues colades de lava, cosa que feia pensar en una important activitat volcànica passada i possiblement també present.
La sonda Magalhães va ser també l’últim visitant nord-americà de Venus, tot i que diverses naus espacials de la NASA l’han utilitzat com a catapulta gravitacional en camí cap a altres destinacions.
Altres visitants de Venus
El 2005 l’Agència Espacial Europea va llançar la sonda Venus Express, que va orbitar el planeta durant vuit anys i va observar que potser encara hi havia activitat geològica.
En aquests moments, l’únic visitant procedent de la Terra és la sonda Akatsuki, llançada pel Japó el 2010. Aleshores no va poder trobar-se amb Venus perquè el motor va fallar quan estava a punt d’entrar en l’òrbita. Però el 2015 els responsables de la missió van aconseguir situar-la en l’òrbita de Venus i estudiar el planeta.
Des de llavors els científics ja no veuen de la mateixa manera el nostre planeta bessó, sempre ennuvolat. Estudiant la física de les denses capes de núvols de Venus, la missió ha descobert en els vents del planeta unes pertorbacions denominades ones de gravetat i, a l’atmosfera, una sèrie de corrents equatorials en jet.
S’han proposat moltes missions per tornar a Venus, i algunes agències espacials han afirmat que tenen l’ambició de visitar el planeta. Tot i això, és difícil preveure si s’hi arribarà a fer alguna expedició. L’agència espacial índia ha projectat una missió anomenada Shukrayaan-1, que té previst orbitar el planeta i que se centrarà principalment a obtenir informació de la química de l’atmosfera.
Per altra banda, Peter Beck, fundador de Rocket Lab -una empresa privada creada a Nova Zelanda i que ja ha llançat prop d’una desena de coets a l’espai-, parlava fa poc d’enviar un petit satèl·lit amb l’objectiu d’observar aquest planeta.
El futur de l’exploració de Venus
La dècada passada la NASA va estudiar diverses propostes sobre Venus, com ara les dues que el 2017 van quedar finalistes per al programa Discovery de la NASA, que ha enviat exploradors a la Lluna, Mart, Mercuri i altres destinacions. Però l’agència va seleccionar un parell de missions que estaven relacionades amb asteroides.
També el 2017, en el context del programa New Frontiers, més ambiciós i més car, la NASA va estudiar la missió Venus In situ Composition Investigations -o Vici-, que volia situar dos mòduls d’aterratge a la superfície del planeta. La van descartar en benefici de Dragonfly, que enviarà un dron impulsat per plutoni a sobrevolar Tità, la lluna més gran de Saturn.
La NASA, però, ha adjudicat finançament a algunes de les tecnologies necessàries per a la missió Vici. I els partidaris de Venus disposaran d’un nou defensor dintre de l’agència: Lori S. Glaze, que ha sigut investigadora principal de Vici, ostenta ara el càrrec de directora de la divisió de ciències planetàries de l’agència espacial nord-americana.
A la pròxima convocatòria del programa Discovery, doncs, la NASA tindrà una nova oportunitat per finançar un projecte que investigui aquest planeta mitjançant una missió in situ.
Dues naus espacials amb destinació a Venus, DAVINCI+ i VERITAS, competeixen amb encara dues propostes més: una missió a Tritó, la lluna de Neptú, i una altra amb destinació a Io, la lluna volcànica de Júpiter. La NASA pot seleccionar dos dels quatre finalistes. D’altra banda, però, sembla que potser hi ha altres possibilitats per enviar nous visitants a Venus.
Com diu Thomas Zurbuchen, cap de la direcció de missions científiques de la NASA: “Hem de reconèixer que Venus és una destinació planetària on també es pot arribar amb missions més petites”.