Fets i gent10/06/2021

La supervivent d’Auschwitz que triomfa a Tik Tok

Lily Ebert, que té 97 anys i el seu besnet li porta el compte, explica la seva història

Mar Bermúdez i Jiménez
i Mar Bermúdez i Jiménez

Barcelona“Em dic Lily Ebert, tinc 97 anys i soc una supervivent d’Auschwitz”. No és el perfil habitual entre els usuaris de TikTok. Dov Fotman, el seu besnet, va decidir obrir-li el compte, conscient de la importància de fer arribar el seu missatge als més joves. Ja té més de 700.000 seguidors i un centenar de vídeos curts publicats en què l'àvia, una hongaresa nascuda a la ciutat de Bonyhád, respon a totes les preguntes que li plantegen sobre l’horror que va viure. És la seva resposta a l'auge de l’antisemitisme i la intolerància.

“Mai hauríem pogut imaginar que una cosa com l’Holocaust podia passar, però així va ser. Va poder passar perquè no vam ser tolerants els uns amb els altres, pensàvem que uns podien ser superiors als altres”, respon Ebert, que també ha superat el covid-19, a un seguidor que vol saber què ha après de la humanitat. “L’odi només porta odi i hem d’ensenyar als joves què va passar i amb quina facilitat va passar”, explica. Té clar que és gran i que algun dia no quedaran supervivents dels camps i per això ha decidit recórrer a l’altaveu més potent d'avui, les xarxes socials, contra l'oblit.

Cargando
No hay anuncios

"Va començar només amb vots"

D’entre tots els vídeos del perfil d’Ebert n’hi ha un que genera especial impacte: “Auschwitz, el fet de matar, no va començar matant, va començar només amb vots, i hem d’anar amb compte perquè avui en dia ja hi ha situacions similars”. La gairebé centenària es mostra preocupada i dolguda per l'auge de la ultradreta. Cal educar als joves en “la tolerància”, una de les paraules que més repeteix al llarg de tots els posts, i llança missatges d’acceptació a la diferència i la diversitat, que enriqueixen la humanitat.

Cargando
No hay anuncios
Cargando
No hay anuncios

“És dur parlar-ne, però si hi vaig poder sobreviure ho puc explicar. I per assegurar que res semblant a l’Holocaust torni a passar haig d'explicar-ho. La gent no pot oblidar de què són capaços els humans quan perden la humanitat”. Ebert llegeix el seu número, l’A-10572, en un vídeo d'uns quinze segons on ensenya la marca del seu braç. Una seguidora ha deixat una pregunta als comentaris “Com era la teva vida diària al camp?”, i ella respon, contundent: “Em preguntes quina era la meva vida: la resposta és que no era vida. El menjar no era menjar, dormir no era dormir; era una vida artificial”. 

Cargando
No hay anuncios

Directe a les pantalles de tot el món

El seu compte és un testimoni en detall portat directament, gratuïtament i fàcilment a les pantalles de tot el món i que pot arribar, sobretot, a la gent més jove. Ebert també ha publicat un llibre on narra la seva vida a Auschwitz, i va protagonitzar una història de pel·lícula al retrobar-se amb la família del soldat americà que la va rescatar, gràcies a una publicació a Facebook.

Cargando
No hay anuncios

“Et prometo que ni un porc digne s’ho menjaria, però teníem gana i per sobreviure ens ho havíem de menjar”; recorda. “Els filacteris eren per als homes la seva possessió més important, fins i tot a Auschwitz alguns canviaven el seu tros de pa per poder col·locar-se un parell de filacteris”, diu, recordant les caixetes de cuir amb una cinta per lligar-les al braç i sobre el cap que contenen versos de les escriptures religioses jueves. “Jo parlava una mica d’alemany i això em va ajudar molt. Si no el parlaves era tot molt més dur, però sempre hi havia algú que en sabia i traduïa”; “Els llits no sé ni com descriure’ls. Eren lliteres de tres pisos on dormíem set persones amb roba i sabates, perquè no teníem res per canviar-nos. Ja em diràs com es pot dormir així”. Són només alguns dels petits relats dels quatre mesos que va passar al camp de la mort nazi. I als que puguin pensar que és poc temps, ella els deixa ben clar que allà “fins i tot quatre minuts eren massa temps”.

Sobreviure a l’Holocaust i ara a una pandèmia mundial, que l’ha fet estar ingressada a l’hospital, no li han tret les ganes de viure. “Tothom té dues opcions: o abandonar o seguir endavant, i jo he escollit la segona. Sabia que havia de seguir endavant i ho vaig fer”, diu. A Auschwitz era forta per les seves germanes petites i ara per la seva nombrosa família i per tots els seus nets i besnets. “Tot a la vida és molt important, a vegades les coses petites poden ser més importants que les grans”, reflexiona.