Albert Llimós, guanyador del Premi Àlex Lliteras: 'Sempre he cregut en el periodisme. És molt important i necessari'

Andorra la VellaAlbert Llimós i el seu treball entorn als abusos comesos per Albert Benaiges va ser guardonat, anit, amb el segon premi Àlex Lliteras de Periodisme Esportiu. Parlem amb el guanyador tot repassant com va arribar fins a aquest cas i també el moment del periodisme actual.

Com va conèixer el Premi Àlex Lliteras de Periodisme Esportiu?

El conec perquè els guanyadors de l'any passat els conec prou bé; amb el Sique per exemple havíem jugat a futbol de petits, a Lleida, i ens hem retrobat a Barcelona. I després, m'he estat informat de la figura de l'Àlex Lliteras, de la seva feina, de com va fer més de 3.000 programes diaris i que era un referent del periodisme aquí.

Com arriba al cas Benaiges?

Hi arribo perquè fa 5 anys el Diari ARA va fer una aposta valenta pel periodisme d'investigació. Jo em vaig apartar del dia a dia per fer això. I en aquell moment vam pensar, què vol dir periodisme d'investigació? A partir d'aquí tot comença un dia que estem reunits amb la meva directora, l'Esther Vera, i apareix a la televisió un personatge baixet, mig encorbat, tímid, amb ulleres que és Larry Nasser que va abusar més de 160 persones i va ser ella que em va dir 'tu vens de l'esport, perquè no et mires el tema dels abusos aquí, perquè si passa als Estats Units segur que passa aquí.

Així arrenca el periodisme d'investigació.

D'aquesta manera sí; a partir d'aquí ens vam posar a treballar, a buscar casos que s'haguessin donat en l'esport, i després han vingut moltes altres investigacions com han estat els casos en la política, en l'ensenyament, en el teatre... I en una d'aquestes ens va arribar per dues vies diferents la pista sobre l'Albert Benaiges. En uns cinc mesos vam tenir tota la informació, que és relativament poc temps, tenint en compte el que hem necessitat en les altres.

Perquè creu que es fa tan gran aquest cas?

Perquè el personatge se sobredimensiona perquè està vinculat al Barça. Havia estat padrí de molts futbolistes d'elit i se'l vinculava a grans cracks mundials. El que nosaltres vam explicar va ser el que va succeir a l'escola de Barcelona i a la Unió Esportiva Sants. Ens va arribar, però no ho vaig publicar perquè creia que em faltaven elements per poder fer el patró que seguim en aquests casos, atès que treballem amb un material molt sensible, casos de la seva etapa a Mèxic; però ens vam quedar en el que teníem sobre segur.

Els hi arriba la informació arran de la seva aparició durant les eleccions del Barça?

Ens arriba una mica més tard; els primers indicis són de juliol, però sí que és aquesta lectura. Perquè el fet que torni a aparèixer a l'esfera pública, després de cinc anys fora, fa que moltes persones que ho havien patit el tornin a veure. Jo m'he especialitzat en la matèria dels abusos, i hem de pensar que, després de parlr amb centenars de persones, qui ha patit violència sexual és una contínua muntanya russa de sentiments, un va i ve constant. Aquestes persones segurament estaven ara en una etapa de més envalentides i van veure que Benaiges tornava a apareix i els va cremar, va fer mal, que aquesta persona que havia fet tant mal, tant de dolor, es posessin en contacte amb l'ARA.

Perquè sempre sembla que l'abusador és una persona admirada?

Perquè juguen amb això. Fins fa ben poc, la mirada de la nostra societat associava la figura de l'abusador a algú extern, dolent, amb violència... però la gran majoria dels abusos estan comesos per persones del nostre entorn més proper. Persones a qui l'entorn de la víctima es fa guanyar aquest respecte, perquè són gent molt llesta. I la majoria estan comesos des de la tarima, des de l'admiració. En aquest cas venia perquè era una persona reconegudíssima en el món del futbol. Tots els pares i famílies li tenien admiració profunda perquè portava a tots els futbolistes del Barça, material del club, portava els nois a provar per jugar-hi. I qui veia coses estranyes, potser no volien mirar. Però també cal destacar que el moment social era un altre, a banda que qui va patir els abusos veien que era un personatge impune. Això últim no és un cas excepcional.

Creu que la societat està canviant?

Ja m'agradaria creure que la feina que estem fent a nivell social, tots els actors implicats en això, premsa, administració, advocacia, ONG... és evident que se'ls hi fa més difícil. No hi ha tanta por i hi ha més capacitat per aixecar la veu i dir prou. Ara, un entrenador no pot entrar sol a un vestidor. Però, així i tot els nivells de violència sexual són altíssims, però sí que hem posat dificultats a l'agressor. Malgrat tot, és una qüestió d'educació, és un tema de fons, un tema molt lligat a la condició humana durant milers d'anys, amb l'home dominant aquesta jerarquia i això és molt difícil de trencar.

Com va ser passar de l'actualitat diària a fer investigació?

Jo necessitava un canvi i el 2018 va poder fructificar. El context va ajudar i va ser un canvi una mica a cegues perquè "què vol dir investigació?". Jo anava una mica perdut i encara hi vaig a vegades. Però haver fet articles que han aconseguit canviar coses i fiscalitzar és una mica la raó de ser del periodisme. Hem pogut fiscalitzar un conseller de la Generalitat i que dimiteix, hem fiscalitzat l'Institut del Teatre, l'Aula del Teatre de Lleida... tot això vist amb perspectiva n'hem d'estar prou orgullosos. Però a la vegada ha tingut un impacte personal en mi. Jo creia que era una persona molt freda, molt racional, que sabia discernir el que era la feina de la vida personal i he vist que no, que tenia una afectació a la meva persona. I ara volia obrir vies alternatives, sense deixar aquesta temàtica, que hi estaré vinculat sempre, m'està sent complicat, estic a la mateixa fase del febrer del 2018.

La gestió personal ha de ser difícil...

Jo pensava que no; a l'abril vaig tenir un petit canvi. Vaig tenir mal de cap, emboirament... i pensava que ho sabia gestionar em vaig trobar que vaig trencar les meves estructures mentals, molts dels meus prejudicis i vaig veure que té un impacte personal. Els periodismes som un actor secundari, perquè al final l'important són les persones que t'expliquen la seva història, però t'acaba afectant. Però repeteixo, aquí el rellevant no soc jo, no és el periodista, sinó les persones que fan el pas d'explicar les seves històries amb molta generositat.

Creu en el futur del periodisme?

Sempre ho he cregut. El periodisme és molt important i necessari. És cert que el model de negoci està en crisi. La irrupció del món digital, les plataformes... són una gran capacitat d'evasió i a vegades l'últim que vols és escoltar segons quines històries. Però és molt necessari perquè molta gent pot estar darrere històries, però la capacitat de periodisme, més enllà de posar ordre a la societat, és oferir aquesta visió transversal.

Què vol dir?

Per exemple. En el tema Benaiges, molta gent tenia informació. Gent que coneixia un cas, dos casos, i algú segur que podia lligar alguna història. Però el que fa la professió és que et permet ajuntar-ho tot. L'única figura que ho podia fer és un periodista que hi pogués dedicar hores a muntar aquest trencaclosques. I després, comptar amb una capçalera darrere que et recolza, que no et censura. Sense això, aquesta història no hauria vist la llum. Molta gent pot exercir l'entreteniment, cert periodisme, però la capacitat de pujar un altre nivell, tenir una mirada transversal, en profunditat, dedicar-hi hores només ho pot fer un periodista.