La finestra d'oportunitat

Andorra la VellaA la vida, hi ha poques coses exactes més enllà de les matemàtiques. I l'alpinisme és una d'aquestes meravelles imperfectes que depenen de mil i un factors per assolir l'èxit, o en aquest cas, el cim. Un dels més rellevants és la finestra d'oportunitat. Aquests dies de bon temps que permeten fer les darreres rotacions i l'atac al pic més alt de la muntanya. Aquestes són difícils de preveure, acostumen a ser curtes i, per tant, s'han d'aprofitar quan apareixen. I això és el que va fer Stefi Troguet.

L'alpinista encampadana havia marxat fa dos mesos per tal de fer primer el cim del Broad Peak i després el K2. "Sincerament, jo el Broad Peak sí que el veia factible, però el K2, tot i que estava en el full de ruta, el veia molt llunyà" explica Troguet que ha parat 24 hores a Andorra, abans de tornar a marxar als Alps. Amb aquesta premissa, l'expedició va començar a fer les rotacions per atacar el primer vuit mil i Troguet recorda que "jo en vaig necessitar una més; era l'única que anava sense oxigen i vaig fer-ne una segona". Després, l'expedició es va plantejar fer cim, però el mal temps, amb ratxes de fins a 80 quilòmetres per hora ho va impedir, però ja havien pujat fins al camp 2, en el que suposava una tercera rotació que va deixar força cansada a l'encampadana. Fou llavors quan es va obrir una finestres d'oportunitat. "Jo optava per fer el Broad Peak, però veien que probablement només hi hauria aquesta finestra, tota l'expedició va optar per fer el K2".

Amb el cansament acumulat de les rotacions en l'altra muntanya, Troguet va encarar el camí del K2. "Quan es va fer l'atac a cim, pràcticament tota l'expedició va arrencar del camp 3; jo però amb un sherpa i un company pakistanès vaig pujar fins al camp 4 per fer des d'allí el darrer tram" recorda. Això no és casual, fer aquestes muntanyes sense oxigen obliga a escollir estratègies completament diferents per tal de fer cim; una d'aquestes és, com va fer l'encampadana, atacar des del camp 4. "Si et sóc sincera, jo quan vaig arribar al camp 4 i vaig començar fer un vídeo, em vaig posar a plorar. Tenia la mateixa sensació que quan vaig fer cim al Nanga Parbat. Creia que allí ja havia arribat al límit" explica encara amb emoció l'alpinista que afegeix que "quan encara feia Sol, em vaig estirar fora amb l'estora, i després vam compartir tenda per passar la nit i arrencar el darrer tram l'endemà". I ho va fer, Troguet va tocar el cel del K2 el 22 de juliol, amb els companys com el Sergi Mingote a la memòria. "Encara no he processat tot el que vaig fer. Crec que encara estic digerint totes les emocions del que suposava aconseguir-ho".

A partir d'aquest punt, tocava baixar, i l'expedició va fer tot el descens d'una tirada. "Arribàvem al camp base a la una de la matinada i jo estava molt i molt cansada" detalla l'encampadana que apunta que "al cap de dos dies s'obria una nova finestra d'oportunitat, petita, per fer el Broad Peak, però jo no em veia en condicions perquè només hauria pogut descansar 24 hores". Així doncs, el Broad Peak formarà part, de ben segur d'una nova expedició, doncs Troguet afirma que "en aquest viatge m'he retrobat amb la muntanya; he tornat a gaudir com ho vaig fer en les escalades al Nanga Parbat i el Manāslu. Poder tornar a treballar amb el Nims m'ha fet recobrar aquesta confiança". Cal recordar que l'estiu passat al Dhaulāgiri, l'alpinista va canviar la manera de fer en l'expedició i no va funcionar-li, a banda de contraure la Covid-19 durant el trajecte. Aquest episodi ja forma part del passat, i l'encampadana continua amb aquesta punteria a l'hora de fer cims. "Al final, aconseguir-ne tants en tants pocs intents és un mèrit conjunt, de tota l'expedició, de saber aprofitar els detalls i les finestres" explica Troguet que obvia mencionar el gran esforç fet per ella, en aconseguir fer sense oxigen el que la resta de companys fan amb l'aire suplementari.

Una falsa realitat

Durant els darrers dies, un vídeo d'una cua d'alpinistes intentant fer el cim del K2 s'ha viralitzat, en una imatge més pròpia de les rambles que d'una de les muntanyes més difícils de pujar del món. Troguet ha posat context a les imatges i ha explicat que "això és un tram molt concret. Puc dir que hi ha molta gent, però això no era sempre. Hi va haver 10 dies de mal temps i quan es va obrir una finestra de bon temps, tothom va tirar cap a dalt, perquè segurament serà l'única".

L'alpinista recorda que "el tap va ser després del camp 4, on tens tota una rampa que puja, sota del coll de l'ampolla. Puges per sota d'un serac gegant, que fa moltíssima por, i aquell tram és el que vols anar ràpid, perquè si és després s'emporta a tothom qui hi ha a sota". Aquell tram està ple de roques a terra, i això obliga a grimpar i prendre decisions i "allí es veu que hi ha persones que no estan preparades per

fer ser allà i es bloquegen. I malgrat això hi van igual".

Troguet detalla que "aquest tram el vaig passar molt malament. Al final érem 140 persones escalant a l'hora i només 4 anàvem sense oxigen" i afegeix que "estar parat, amb els peus a la neu... se'm van congelar les mans i els peus i em vaig plantejar girar. Però al final es va moure, vaig aguantar. I quan passes aquest tram, fas una corba i passes el gran serac, allí sí que ja tothom va al seu ritme. Veies gent, però no hi havia un tap. Va ser només un tram, on vam estar pot ser dues hores, i la gent va fer fotos i vídeos i s'ha viralitzat, però això no vol dir que arribés al cim i fos cada dia així".

La següent

El cap no para mai de pensar i "quan estava baixant del K2 ja pensava en quin podria ser el següent pas" recorda l'encampadana, però apunta que "m'esperaré una mica a veure què fan els equips, cap on van... i prendre la decisió en funció dels companys que vull tenir a l'equip. Però de moment vull estar amb els meus amics i per això vaig als Alps per escalar; a partir d'aquí no tinc plans". Sobre quins altres reptes es marca, més enllà dels 8.000, Troguet diu que "ja vaig fer muntanyes com l'Aconcagua o el Kilimanjaro. Ara, si hi torno, serà a nivell empresa i fer sortides d'aquest tipus. Tot això ja m'ho guardo a escala laboral. I després tinc les meves llistes de coses que tinc pendents".