Gonzalo Fernández: "No faig alpinisme per la foto al cim, sinó pel respecte a la muntanya"

Andorra la VellaFa tres anys, Gonzalo Fernández García va estar al Manaslu, la vuitena muntanya més alta del món amb 8.163 metres, situada a la serralada de l’Himàlaia, al Nepal. Tot i ser coneguda com la "Muntanya dels Esperits" i representar un repte majúscul per a qualsevol alpinista, el seu nou objectiu es troba en una altra muntanya mítica: el Nanga Parbat (8.126 m), una de les més tècniques i exigents del planeta.

Alpinista d'origen gallec establert a Andorra des de fa més de 20 anys, Gonzalo compta amb l'experiència d’haver conquerit el Gasherbrum II (8.035 m) sense xerpes ni oxigen el 2021. Ara, després de la seva última expedició al Makalu, es proposa un nou repte ambiciós. Tot i comptar amb el suport de patrocinadors com Hiopos.com, Viladomat, Financera d'Assegurances i Xtrempizza, encara li falta més del 50% del pressupost necessari per garantir l’èxit de l’expedició. El seu somni depèn de la col·laboració de tots aquells que vulguin donar suport a aquesta gesta extrema.

En aquesta entrevista, ens explica els detalls del projecte, els obstacles que ha d’afrontar i la seva determinació per continuar fent història a l’Himàlaia.

Gonzalo, has escalat el Gasherbrum II sense xerpes ni oxigen. Com gestiones la por i la incertesa en situacions tan extremes?

Va ser la meva primera expedició, la que més estima tinc perquè va anar perfecte. Per contra, era la primera expedició a un pic de 8.000 metres i em va generar com bé dius, molta incertesa de com reaccionaria el meu cos i com gestionaria la por. En aquell llavors tenia ja una mica d'experiència i vaig fer servir tècniques mentals per relaxar-me, allunyant-me de pensaments negatius. El fet que anés molt bé la primera expedició a un 8.000, em va ajudar moltíssim a afrontar les següents expedicions. He estat quatre vegades a pics de 8.000 metres i cada expedició ha sigut diferent. El que més costa en aquestes expedicions en el meu cas és la incertesa de saber si trobaré els diners de patrocinadors per poder-hi anar, de saber com anirà l'expedició, que tothom torni bé i amb els anys aprens que el cim o no cim és una cosa secundària perquè el risc és molt alt. El que busques és gaudir el més alt possible i tornar sencers.

El Manaslu és conegut com la "Muntanya dels Esperits". Com et prepares mentalment per enfrontar una muntanya amb tanta història i misticisme?

Actualment, estic immers preparant l'expedició al Nanga Parbat 8.126 metres, és una de les muntanyes més tècniques i més difícils que hi ha. Té una paret de roca molt coneguda, i molt dura el mur Kinshofer. S'ha d'anar amb molta cura i haig d'arribar preparat físicament com si fos a córrer una ultra trail (carreres de muntanya de llargues distàncies ) en unes condicions perfectes. És més motivant entrenar quan saps que marxes d'expedició. És com un repte esportiu i tracto preparar-me físicament però també psíquicament. Fent activitats en què surto de la meva zona de confort, a base d'hores d'entrenament puc comparar amb altres anys. El que més em costa de gestionar és la part financera del projecte, depens massa dels patrocinadors, a vegades arriben tard, envies més de 100 correus i només et donen suport cinc o sis. Hi ha tanta feina prèvia a l'expedició que et genera un estrès acumulat que en el meu cas em repercuteix en el descans. No pas en l'entrenament i sempre penso que aniré independentment de si trobo o no els diners.

Fa més de vint anys que vius a Andorra. Com ha influït aquest entorn muntanyenc en el teu desenvolupament com a alpinista?

A Andorra vaig arribar l'any 1998 de Galícia, soc d'un petit poble d'un entorn rural de la província d'Ourense, però no té comparació possible a viure al Pirineu. Des que vaig arribar amb sis anys em va costar una mica adaptar-me però sí que el fet que a l'escola et facin anar a esquiar fa que incorporis el fred a la teva vida, en part això m'ha fet enfocar cap a l'alpinisme. Ara com ara independentment de les expedicions a l'Himàlaia o no, la meva vida sempre estarà vinculada a la muntanya per viure a Andorra. Ara ho penso i és una sort que els meus pares emigressin a Andorra.

En la teva experiència, quin ha estat el moment més aterridor que has viscut en una expedició i com el vas superar?

He viscut molts... he vist amics en moments crítics a 8.000 metres prop de morir per un accident, finalment tot va sortir bé, però una de les experiències que més em van marcar va ser l'any 2023, quan vaig perdre el meu amic Luís. Vam fer una expedició al Kanchenjunga, hi havia un temporal molt dolent per fer cim i un grup es va quedar per fer un altre intent, malauradament va morir en el descens. Em va fer replantejar bastant fins a quin punt m'agrada tant aquest món per posar la meva vida en risc. Aquest amic tenia més experiència que jo, una persona forta i prudent, sabia com gestionar el perill i no exposar-se així que cada experiència m'ha ensenyat molt. Cada expedició que acostuma a durar dos mesos però es recorda per sempre. La veritat que si alguna cosa he après és que la muntanya no entén d'estatus que et posa al teu lloc i has de ser humil.

L'alpinisme d'alt nivell requereix molta dedicació. Com equilibres aquesta passió amb la teva vida personal i professional?

Estic entre dos mons, intento tenir feines però costa que siguin estables ja que marxo llargs períodes a l'Himàlaia adaptant-me sempre a les condicions de la muntanya. Va haver-hi un canvi molt gran a la meva vida, abans prioritzava la feina fins que vaig descobrir la meva passió. Soc dels que pensa que tenim una vida i no podem estar retardant els nostres somnis perquè això es tradueix en els "ojalá hagués anat o em va quedar pendent fer"... intento fer una vida que pugui recordar. En l'àmbit professional és complicat poder estalviar com per poder anar, i estic molt agraït als meus patrocinadors que sempre em fan costat com Viladomat Esports, Financera d'Assegurances o Hiopos. Sempre m'han ajudat i gràcies a això puc anar.

De tots els cims que has conquerit, quin t'ha impressionat més i per què?

Fer el Gasherbrum II i ets a deu minuts del cim i arribes plorant a la vegada que es congelen les llàgrimes. Hi ha altres cims també especials, quan torno a Galícia pel fet de recordar anys enrere quan jo era petit i ara veure fins on he arribat és un fet que m'emociona, independentment de l'altitud de muntanya. Els muntanyencs de cor més que grans muntanyes acabem estimant qualsevol entorn natural que ens transporta a la part més salvatge de l'ésser humà. Vaig bolcar molta energia al Gasherbrum II perquè sabia que hi havia molta gent que desitjava que arribés fa que sigui la més especial.

L'alpinisme sovint es veu com una activitat solitària. Com descriuries la companyonia entre alpinistes durant una expedició?

Tots tenim un denominador comú que és que som gent amb caràcter. Persones que tenen molt clar el que volen a la vida, que gestionen l'esport de manera extraordinària. Això dona peu que hi hagi alguns conflictes. Si ajuntes aquestes persones en un camp base a 5.000 metres a trenta persones amb caràcter pot passar que hi hagi enfrontaments. Sempre hi ha moments de tensió i més en una expedició, a vegades posar-te d'acord costa però fins i tot per decidir quan sortim d'un punt a un altre. Per regla general hi ha molt bon ambient, tots sabem del risc i ens fa valorar la vida. La gent a una expedició treu el millor i el pitjor d'ells mateixos. He vist accions dures a 7.000 metres en una allau on van perdre la vida quatre persones i el responsable comercial estigui més preocupat pel material que per les víctimes. Encara que parlo d'un cas aïllat i sempre diem que som una petita família per tot el món. Gent que vagi a l'Everest n'hi ha molts, que dediqui la seva vida a l'Himàlaia som molt pocs i sempre et trobes a diferents països amb persones que fa anys que no veus. És molt maco.

Després del teu èxit al Gasherbrum II i el teu proper intent al Manaslu, quin és el teu següent gran objectiu en el món de l'alpinisme?

Molta gent em pregunta si acabaré fent els catorze 8.000, no em plantejo si en deu anys en continuaré fent 8.000, però sempre hi seré vinculat a la muntanya. És un repte fer els catorze perquè a més nosaltres ho fem sense xerpes ni oxigen, crec que la societat actual busca la foto perquè ens aplaudeixin ens fa optar per opcions més fàcils. Com anar amb xerpa que ens porti el material, o l'oxigen i sembla que busquem més la foto al cim que gaudir del camí. Per sort, els meus companys tenen una visió semblant a la meva i per això quan sortim del Pirineu sortim amb ganes de riure i passar-ho bé. Si per fer cim hem de tornar malament prefereixo no anar. Estem en perill d'extincions les persones que fem aquest estil però tots són cicles i tot torna. Amb el temps tornarem a donar-li aquest punt de misticisme a la muntanya i no pas una actitud conqueridora. Ens hem d'amarar de la muntanya, escoltar-la i a vegades veus que hi ha expedicions comercials que no respecten el tempo de la muntanya. Veuen que hi ha risc d'allau i tracten de fer cims i es donen accidents molts durs. El que vull fer és escalada molts anys amb els meus amics entre Andorra i l'Himàlaia, mentre els números em donin intentaré sempre tornar cap a la muntanya.