Stefi Troguet: "Pel fet de ser dona i portar els llavis pintats m’han ‘matxacat'”

Andorra la VellaL’alpinista andorrana Stefi Troguet afronta el repte de completar els 14 vuitmils sense oxigen. En una entrevista explica que el Fitz Roy és “un somni personal a llarga distància. M’encantaria provar una cosa tan tècnica quan compti amb un grup de confiança per a jugar-me la vida. Ara no ho tinc, així que em quedo amb completar els vuitmils acompanyada d’un xerpa, que no està malament”.

Troguet comenta que trobar un grup de confiança “no és fàcil. Als Pirineus o als Alps vaig amb un grup tancat d’amics. L’Himàlaia i el Karakorum, és diferent. Són expedicions d’un o dos mesos i allà els caràcters esclaten, surt el bo i el dolent. En el ‘vuitmilisme’ hi ha molt d’ego i el fet de ser una noia no facilita les coses, perquè et busquen la comparació, perquè tu tens uns suports i altres no. M’ha passat d’estar amb gent un mes a Alps compartint furgoneta i anar a Nepal, no entendre’ns i acabar cadascun pel seu costat”.

Respecte a si hi ha masclisme en el món de l’alpinisme destaca que “en els últims anys hi ha un canvi, hi ha més dones, algunes amb molta experiència i altres amb menys. He tingut la sort de compartir amb algunes fortíssimes que són una inspiració. Però des de petita he estat més amb nois i estic molt acostumada, però és veritat que és més còmode quan trobo noies amb la meva mateixa mentalitat, obertes, com soc jo. A Andorra tinc una companya amb la qual faig moltes coses. Però no és fàcil topar amb noies amb la mateixa determinació i les mateixes ganes”. Les declaracions de Troguet les va fer a El Periódico de Aragón.

En relació amb el seu triomf a les xarxes socials amb una imatge que atreu marques comenta que “al principi portava molt malament la part negativa. Pel fet de ser una noia i anar amb els llavis pintats em ‘matxacaven’ un munt. Fins que no demostres que serveixes, t’estomaquen. I això m’afectava. Em vaig passar moltes nits plorant perquè no es veia l’esforç que hi havia darrere. Ara ho ignoro, em quedo amb el que suma. I les xarxes són una eina en la qual he trobat una gent fantàstica, molta que ni he vist, però són part de la meva família”.

Sobre el fet de si la seva estètica amb el cabell de colors, tatuatges, cascos i piolets roses o els llavis pintats li porten problemes dins del món de l’alpinisme, l’andorrana destaca que “al principi els meus seguidors eren més homes. Les dones no tenien massa interès i estaven en contra. M’he emportat moltes hòsties. Ara passa el contrari. Rebo molts missatges positius d’elles. Tinc una anècdota amb Tamara Lunger. La primera vegada que quedem, en tornar de l’activitat em va dir que era una noia de puta mare, que no semblava la d’Instagram. Es creen un estereotip superficial perquè veuen en les fotografies els meus llavis i els meus tatuatges”.

Conclou que “no soc gens presumida i mai m’havia pintat. Com em llevava les pells de les ungles i de la boca, un dia vaig provar de pintar-me’ls i vaig deixar de fer-lo. Ara és part de mi. En anar a la muntanya vaig veure la reacció de la gent. Em miraven malament. En el Toubkal, en el refugi escoltava els xiuxiuejos. Quan van veure que vaig arribar a dalt em van començar a tractar d’una altra forma. M’agrada provocar aquest efecte”.