S'acaba la guerra però Armènia s'acosta a l'abisme

Erevan (Armènia)"Miatsum, miatsum!" (Unitat, unitat!), criden centenars de persones davant de la seu del govern armeni a Erevan, la capital. Corria la matinada d'ahir, quan un post de Nikol Paixinian, el primer ministre armeni, al seu compte de Facebook va empènyer als carrers una onada de gent, enfurismada i decepcionada. Després de sis setmanes intentant fer front als embats de l'exèrcit azerbaidjanès sobre la regió de Nagorno-Karabakh, Armènia mostrava, finalment, la bandera de la rendició. “És una decisió difícil i increïblement dolorosa”, s’excusava el mandatari sobre el document que havia signat amb el president àzeri i també amb el rus, Vladímir Putin, el dia abans al migdia. La fi de les hostilitats pactada –en què Putin ha tingut un paper clau– beneficia els interessos de l’Azerbaidjan, que ha pres el control de part de la regió des de l’inici de l’escalada del conflicte, el 27 de setembre passat. Uns privilegis que conservarà.

“Que per què soc aquí ara? M’estàs prenent el pèl?”, respon, ofès, un armeni d’uns 50 anys. Al seu costat, un informàtic de 32 es disculpa. El Vahak –és com es diu– explica que tothom està molt nerviós, que ningú esperava “un acte de traïció semblant”. “S’han passat sis setmanes dient-nos mentides, assegurant-nos que tot anava bé [al front], que s’estava recuperant el control de la situació. Com volen que ens ho prenguem?”, afegeix.

I té raó. Després d'una cobertura de deu dies al Nagorno-Karabakh en guerra, l'ARA ha pogut comprovar que els comunicats de premsa sobre la situació al front contrastaven amb el que aquest reporter ha vist sobre el terreny. "S'han produït nombroses baixes entre les files enemigues i la moral dels nostres soldats és alta", deia l'últim paper, datat el dilluns 9 de novembre, poques hores abans de la claudicació de Paixinian. Només una hora després del missatge del primer ministre, els primers manifestants començaven a trencar els vidres de la seu del govern, llançant pedres o qualsevol objecte igualment contundent. Seguidament, tres manifestants aconseguien entrar a l'edifici i obrien la porta. El resultat? La multitud accedia a l'interior de la seu.

Ha estat un assalt "a l'armènia", de forma gairebé ordenada i sense presses, com aquell qui passeja per un museu. Anna, una noia de 24 anys, estudiava i treballava a Alemanya quan va arrencar l'ofensiva de l'Azerbaidjan, que reclama els territoris que Armènia va ocupar durant la guerra del 1994. Aquesta generació, diu, la que va néixer el 2000, el 2001, el 2002..., "han mort per res, a milers!". Les xifres de morts oscil·len entre les mil baixes pròpies que reconeixen els armenis i les més de 5.000 de total que s'apunta des de Moscou.

Després d'un moment de tensió provocat per una reprimenda col·lectiva contra un adolescent que ha arrencat un quadre de la paret, la majoria conclou que allí ja no hi ha res a fer. Les seves passes s'encaminen ara cap al Parlament, a uns vint minuts caminant. Aquest reporter es topa amb Neil Hauer, un analista canadenc i expert en el Caucas establert a Tbilisi des de fa tres anys. Repassem el controvertit acord que tant ha enfurismat una part important dels armenis: s'ha pactat un alto el foc entre els dos bàndols, el bescanvi de presoners, la devolució progressiva dels set districtes adjacents i de majoria àzeri fins a la guerra dels 90 –inclosa la ciutat de Sushi, presa fa uns pocs dies per les tropes enemigues–, també el desplegament de tropes de pau russes i el restabliment de la carretera que comunica l'enclavament amb Armènia.

"És el millor acord a què els armenis podien aspirar donada la velocitat amb la qual estaven perdent la guerra davant un exèrcit molt més poderós. Tot i això, seguim sense saber quin serà l'estatus final de Karabakh", diu Hauer, ara davant d'una escalinata del Parlament cada vegada més plena. De fet, l'acord es va assolir després que l'exèrcit azerbaidjanès recuperés el control sobre Sushi, la segona ciutat més important de la regió, i es disposés a assaltar la capital, Stepanakert, a només 11 quilòmetres.

Mentrestant, la multitud pren també l'interior del Parlament armeni. "Matarem el traïdor de Paixinian!", crida algú amb un cigar a la mà des de la tribuna de l'hemicicle. Els manifestants també aconsegueixen entrar als despatxos, on forcen calaixos i armaris. I s'emporten tot el que troben: una cafetera, una caçadora de pell... tot s'hi val, també una pilota que un xaval ha rescatat d'una paperera. És el començament d'una nova era.