"On és l'aigua, Florentino Pérez?"

San Pedro Carchá (Guatemala)“Mira, allà passa el riu, entubat! És una merda! Allà és pura pedra, mira! Per allà passa l’aigua pels túnels del Florentino”, crida la líder indígena Ana Rutilia Ical mentre li cauen les llàgrimes per les galtes i observa des de darrere de les concertines que prohibeixen l’accés al riu Cahabón. Un riu que ja no és un riu. Com a mínim en aquest tram, on l’aigua passa per uns canals de ciment que foraden les muntanyes de San Pedro Carchá, un municipi de la zona central de Guatemala. Aquí el color turquesa que caracteritza el Cahabón no existeix. Des de la distància, només s’hi distingeixen pedres de color marró.

Ana Rutilia pertany a l’ètnia maia q’eqchi’, una de les més de vint ètnies que conviuen a Guatemala, i per això porta cada dia el seu huipil, un vestit elaborat amb brodats propi de la cultura maia, i una trena de color atzabeja. Per al poble q’eqchi’, el Cahabón no és només un riu: és una font de vida i un lloc cerimonial. “On és l’aigua?”, crida amb ràbia la líder q’eqchi’ des de la finestra del cotxe en què viatja, mentre el vehicle passa just davant d’una de les centrals de la hidroelèctrica Renace. Li agradaria sortir del cotxe per mirar més de prop què han fet amb el seu riu, però no pot, per motius de seguretat.

L’any 2017 Ana Rutilia va obrir un procés judicial per desmantellar Renace, un megaprojecte que afecta les prop de 29.000 persones que viuen a la rodalia del riu Cahabón. A més, és una de les hidroelèctriques més grans de Guatemala i Centreamèrica. L'ha construït multimilionari Florentino Pérez, president de l’empresa espanyola Actividades de Construcción y Servicios (ACS).

Amenaces de mort

Des de llavors, la líder q’eqchi’ ha rebut amenaces i ha sigut víctima de campanyes de deslegitimació, tot per defensar el riu dels seus avantpassats. El Cahabón recorre 195 quilòmetres sobre el territori guatemalenc. Abasteix d’aigua les comunitats maia q’eqchi’ que viuen aïllades a les muntanyes del municipi de San Pedro Carchá. Per al poble q’eqchi’ el riu també ha sigut històricament un lloc espiritual i quedar-se sense aquest espai atempta contra “la salut mental i física de les persones”, assegura Ana Rutilia, que afegeix: “Aquí el que està en joc és la vida”, mentre observa el cabal inexistent. Però qui s’ha quedat amb el riu Cahabón?

Els propietaris de Renace, les famílies Bosch-Gutiérrez i Gutiérrez-Mayorga, dues de les famílies més riques de Guatemala, tenen dret a utilitzar l’aigua del riu Cahabón per generar energia durant 50 anys. Però, si bé Renace genera el 16% de l’electricitat que es necessita al país centreamericà, els habitants de la zona rural de San Pedro Carchá no tenen llum a casa. Per il·luminar les seves llars (fetes de fusta i làmines d’alumini) han de fer servir plaques solars, els que s’ho poden pagar, o espelmes.

L’encarregat de construir els túnels que connecten les quatre fases de Renace ha sigut el president del Reial Madrid. La hidroelèctrica funciona en “cascada”, o sigui, que l’aigua que entra a Renace I passa per les diferents fases i torna al seu cabal natural després de passar per la sala de màquines de Renace IV. L’aigua es transporta gràcies a uns canals de ciment que ressegueixen les muntanyes tant per sobre com per sota terra, que van ser obra de l’empresa Cobra Instalaciones Hidráulicas, del grup ACS de Florentino Pérez, i operen al llarg de 30 quilòmetres sobre el riu. I, tal com indica l’únic cartell que està escrit en la llengua pròpia de les comunitats maies q’eqchi’, aquella zona és “a naajej ain wank aj echalre”, que significa propietat privada.

L’aprofitament de la pobresa

Aquestes terres, però, no sempre han sigut propietat de la hidroelèctrica. El 83,1% de la població del departament d’Alta Verapaz (on és San Pedro Carchá) viu en la pobresa. És la taxa més alta de tot el país. Però el més preocupant és que el 53,6% de la població d’aquesta regió es troba en pobresa extrema, més del doble de la mitjana nacional. Els més afectats són els indígenes, que representen el 93% de tota la població d’Alta Verapaz. En un context com aquest, en què, a més, l’analfabetisme és del 63% i la mitjana d’escolaritat és de 4 anys, empreses com Renace poden penetrar fàcilment en el teixit social prometent llocs de treball, encara que siguin precaris, i suposades millores en les seves condicions de vida. Renace no només ha equipat consultes mèdiques a la zona, sinó que també hi ha construït espais polivalents, fonts municipals d’on no raja aigua o esglésies on se celebren assemblees, precisament, per organitzar la resistència a la hidroelèctrica.

La Procuradoría de los Derechos Humanos (PDH) és la institució estatal encarregada de vetllar pels drets humans a Guatemala. El delegat departamental d’aquesta institució a Alta Verapaz, Carlos Alberto Guillermo, assegura que els conflictes entre la població q’eqchi’ i la hidroelèctrica van començar quan l’empresa els va comprar part dels seus terrenys. “Hi va haver una manipulació enganyosa, perquè mai van dir que compraven les terres per fer una central hidroelèctrica”, assenyala Guillermo. L’empresa els deia que farien servir aquells terrenys per al que sempre s’han fet servir: per conrear-hi blat de moro, cafè o cardamom. I, a més, els cotitzaven les terres a preus molt superiors al seu valor real. Molta gent va veure en la venda de les terres una oportunitat per sortir de la pobresa, però sense conèixer-ne les conseqüències. “Això és el que anomeno aprofitament de la pobresa”, diu Guillermo.

La realitat és que les condicions de vida de les comunitats de San Pedro Carchá no han millorat des de l’arribada de Renace. Menys de la meitat de la població té accés a aigua a les seves llars i en moltes ocasions ni tan sols hi ha una font pública d’aigua on la gent pugui proveir-se. I tot i que Alta Verapaz és el departament amb més hidroelèctriques de Guatemala (n’hi ha 32), l’accés a l’energia elèctrica és pràcticament nul a les zones rurals, on viu el 75% de la població d’aquesta regió.

L’activitat de la hidroelèctrica, a més, està afectant la biodiversitat del riu Cahabón, ja que només deixen passar el 10% de l’aigua pel cabal natural. Tot això a canvi de feines precàries i temporals que van rotant entre les 29 comunitats que hi ha en el que l’empresa anomena la seva “zona d’influència”. Feines com donar direccions amb una banderola als camins de terra i pedra de les comunitats de San Pedro Carchá a canvi d’aproximadament 90 quetzals al dia (uns 10 euros). L’ARA s’ha intentat posar en contacte amb Renace per tenir la seva versió dels fets, però no hi ha hagut resposta. L’empresa, però, assegura a la seva pàgina web que genera fins a 15.000 llocs de treball a la zona i té l’acceptació de totes les comunitats.

En el fons del conflicte hi ha el fet que la població q’eqchi’ no va ser consultada sobre si volia o no una hidroelèctrica a les seves comunitats. El Conveni 169 de l’OIT (Organització Internacional del Treball) estableix al seu article 32 que els estats han de consultar els pobles indígenes abans d’aprovar qualsevol projecte que afecti els seus territoris, particularment si té a veure amb l’explotació de recursos naturals. Aquest conveni, ratificat per l’estat guatemalenc el 1996, no es va complir en el cas de Renace. El 2017 Ana Rutilia va presentar una empara davant el Tribunal Suprem de Justícia (CSJ) demanant la retirada de Renace per no haver consultat el poble q’eqchi’. La CSJ li va donar la raó al juliol, però tot i això no va aturar l’activitat de la hidroelèctrica.

Organitzant la consulta

Acompanyem Ana Rutilia fins a Pansamalá, l'última de les comunitats de San Pedro Carchá, a la qual s’arriba després de més de quatre hores en cotxe pel mig de les muntanyes. L’esperen davant l’escola unes 150 persones, vingudes des de diverses comunitats. Homes amb roba de feina, dones amb els nadons als braços, gent gran, nens i nenes. Tots esperen impacients les bones notícies d’Ana Rutilia, que ha vingut a explicar-los la sentència de la CSJ, la qual obliga el ministeri d’Energia i Mines a fer una consulta a les comunitats que viuen a la rodalia de Renace.

Però l’advocada i líder q’eqchi no està del tot satisfeta amb el resultat de l’acció judicial. “Nosaltres vam demanar que se suspenguessin els projectes hidroelèctrics perquè s’havia vulnerat el dret del poble q’eqchi’”, subratlla. És per aquest motiu que Ana Rutilia va presentar un recurs d’apel·lació davant el Tribunal de Constitucionalitat (CC), l’últim estament del poder judicial guatemalenc. En aquest recurs demanen no només que es faci la consulta, sinó també que Renace deixi de funcionar. La primera vista pública davant la CC es va celebrar a finals d’octubre. Ana Rutilia hi va anar acompanyada de representants de les diverses comunitats que fan resistència contra la hidroelèctrica. “Això no és un joc”, ens recorda l’advocada.

Així com a Pansamalá, Ana Rutilia, durant aquest 2020, farà assemblees a les diverses comunitats de San Pedro Carchá. En el seu temps lliure, visitarà les prop de 400 comunitats del municipi per organitzar un consell de coordinació de la consulta, amb representants de les diverses comunitats, amb l’objectiu d’evitar que el govern i l’empresa organitzin la consulta a la seva manera, com ha passat en altres ocasions. “Nosaltres la dissenyarem i decidirem qui s’asseurà a la taula”, assenyala la líder q’eqchi’.

En aquestes reunions Ana Rutilia es pren temps per respondre a tots els dubtes de la gent. Les assemblees es fan en llengua q’eqchi’, però en totes es distingeixen algunes paraules en castellà, amparo, corte suprema, i Florentino Pérez, a qui la gent de totes aquestes comunitats assenyalen com el culpable de la construcció d’aquesta hidroelèctrica. “Aquí el que està en joc és la vida, no només dels éssers humans, sinó de tot el poble q’eqchi’”, conclou la líder indígena.

*Aquest reportatge forma part del projecte 'L’aigua és vida', d’AlterNativa Intercanvi amb Pobles Indígenes, i ha rebut el suport de la Beca DevReporter 2019, impulsada amb el finançament del projecte Frame, Voice, Report! de la Unió Europea, l’Ajuntament de Barcelona i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament.