El primer assalt de la Revolució Cubana: “La història m’absoldrà”

BarcelonaNomés en quedaven tres. Estaven extenuats, desorientats, tenien gana i sabien que l’exèrcit era molt a prop. La matinada de l’1 d’agost del 1953, mentre dormien, Fidel Castro, José Suárez i Óscar Alcalde van ser finalment detinguts a la serralada de Gran Piedra i el règim del dictador Fulgencio Batista va sufocar el primer assalt de la Revolució Cubana. 76 dies després, a l’Hospital Saturnino Lora de Santiago de Cuba, Castro era jutjat i condemnat a quinze anys de presó -en va complir dos abans d’una amnistia- per l’intent d’assalt al Cuartel Moncada.

“Sé que la presó serà dura com no ho ha estat mai per a ningú, que estarà prenyada d’amenaces i de covard acarnissament, però no li tinc por, com tampoc temo la fúria del tirà miserable que ha arrencat la vida a setanta germans. Condemneu-me, la història m’absoldrà”. Aquesta és la transcripció de l’històric al·legat final que va fer Castro aquell dia, o almenys el que ell va recollir un any després en un llibre. Incomunicat i jutjat lluny de la resta d’acusats, només dos advocats i sis periodistes -a més dels jutges i els militars- van assistir a aquella sessió, que el règim va intentar silenciar.

Castro, advocat de formació, es va defensar a si mateix, sense negar que ell i els seus homes preparessin l’assalt al Moncada i a dos edificis contigus, l’Hospital Civil i el Palau de Justícia. “No va ser mai la nostra intenció enfrontar-nos als soldats, sinó aconseguir per sorpresa el control i les armes, fer una crida al poble, reunir després els militars i convidar-los a abandonar l’odiosa bandera de la tirania i abraçar la de la llibertat”, va explicar durant un discurs que es va allargar durant quatre hores, sense que ni el fiscal ni el jutge l’interrompessin. Castro va negar en rodó que estiguessin finançats des de l’exterior ni que hi hagués militars experts entre ells: “El pla va ser traçat per un grup de joves sense experiència militar”. Ell tenia 26 anys i el seu germà Raúl només en tenia 22.

No els va sortir bé, va reconèixer. Entre altres coses, perquè la coordinació no va ser bona. Una quarantena dels 130 homes que hi van participar es van perdre en un carreró de Santiago de Cuba que no coneixien i van arribar tard al combat, quan els militars ja havien pogut repel·lir l’atac. Divuit es van acabar retirant a les muntanyes tal com tenien previst i al cap d’un mes la majoria van acabar sent capturats per l’exèrcit.

Defensa de la Constitució

Aquell 16 d’octubre el judici havia començat amb la intervenció del fiscal. Va durar menys de dos minuts. El temps just per llegir l’article 148 del Codi de Defensa Social: “S’imposarà una sanció de privació de llibertat de tres a deu anys a l’autor d’un fet dirigit a promoure un alçament de gent armada contra els poders constitucionals de l’estat. La sanció serà de cinc a vint anys si es porta a terme la insurrecció”. En total, el fiscal demanava vint-i-sis anys contra ell i no li calia interrogar-lo perquè ja ho havia fet el 21 de setembre al Palau de Justícia de Santiago. Aleshores, durant dues hores, Castro havia citat un a un els noms dels responsables. “Si vaig poder demostrar la no participació, ni directa ni indirecta, de tots els acusats falsament compromesos en la causa, és per la total adhesió i suport dels meus heroics companys, ja que aquell dia vaig dir que no s’avergonyirien ni es penedirien de la seva condició de revolucionaris i patriotes pel fet d’haver d’assumir les conseqüències”, va indicar.

Castro va reconèixer els fets i va enumerar els responsables, però no es va considerar culpable. “¿En quin país viu, senyor fiscal? ¿Qui li ha dit que nosaltres hem promogut alçaments contra els poders constitucionals de l’estat? La dictadura que oprimeix la nació no és un poder constitucional, sinó inconstitucional, i nosaltres només hem promogut rebel·lió contra un poder únic, il·legítim, que ha usurpat i reunit en un de sol els poders legislatiu i executiu de la nació”. Fulgencio Batista va promoure un cop d’estat militar el 10 de març del 1952, derogant la Constitució del 1940, que Castro assegurava estar defensant.

“El veritable home no mira de quin costat es viu millor, sinó a quin costat hi ha el deure”, va dir citant José Martí, un dels herois de la guerra d’independència de Cuba del 1895. Durant aquell discurs, Castro va citar Montesquieu, Luter, Rousseau, Milton, Locke, Boucher, entre molts altres, per carregar contra el règim “il·legítim” de Batista i justificar l’alçament del poble contra el Monstrum horrendum.

Castro va denunciar més d’una seixantena de morts a les files rebels, tot i que només una petita part el dia dels enfrontaments armats. La resta, va prosseguir, fruit de les tortures -amb arrencament d’ulls i testicles inclòs- i dels assassinats durant els dies posteriors. “¿On són els nostres companys detinguts els dies 26, 27, 28 i 29 de juliol, que sabem que passaven de la seixantena, a la zona de Santiago de Cuba? Només cinc han aparegut, a la resta els van assassinar”, va concloure.

També va enumerar les cinc primeres lleis que hauria aprovat el nou govern sorgit de la Revolució: la primera tornava a proclamar la Constitució del 1940; la segona concedia la propietat de la terra als agricultors; la tercera atorgava als obrers una participació del 30% en les grans empreses; la quarta atorgava als pagesos la possibilitat de participar al 55% en el conreu de la canya; i amb la cinquena es confiscaven tots els béns als “malversadors” del govern.

Una malaltia inventada

Fidel Castro va declarar el 21 de setembre al Palau de Justícia i, quan va acabar, va demanar sumar-se a l’equip d’advocats. El tribunal li va concedir la petició, i va ser ell l’encarregat d’interrogar els testimonis durant els dies posteriors. L’objectiu? “Demostrar que el poble està patint l’opressió més cruel i inhumana de tota la història”. Buscava un altaveu, però aviat el van aconseguir silenciar.

El 25 de setembre del 1953, dos metges van entrar a la seva cel·la per fer-li un reconeixement i van redactar un informe fals per certificar que el seu estat de salut no li permetria seguir assistint a les sessions del judici. Se’l va apartar i jutjar el 16 d’octubre en solitari, però el seu destí va ser el mateix que el de la resta: la presó d’Isla de Pinos.

Dos anys després va ser amnistiat. Es va exiliar als Estats Units i a Mèxic i el desembre del 1956 ho va tornar a intentar.