“Naïf”, populistes i tous... les plagues d’Aznar

MadridA La desfachatez intelectual (si m’accepteu el consell, incloeu-lo a la llista de Sant Jordi) el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca repassa els escriptors, economistes o filòsofs que opinen de política amb tanta contundència com poc rigor. Un dels bruixots que hi surten més malparats és el premi Nobel de literatura Mario Vargas Llosa. Sánchez-Cuenca n’elogia la qualitat literària i lamenta el contrast amb la faceta d’articulista. Al llarg dels últims anys, Vargas Llosa ha esborrat grisos per elogiar Rosa Díez i “la Joana d’Arc del liberalisme” Esperanza Aguirre (si governés, va dir, a Espanya gairebé no hi hauria hagut crisi) mentre carregava, entre d’altres, contra els sobiranistes, presentant-los com uns “fanàtics mediocres”.

En la qüestió política, Vargas Llosa és maniqueu. Ho va tornar a demostrar ahir quan, per celebrar els 80 anys, l’escriptor peruà es va envoltar d’expresidents conservadors de l’Amèrica Llatina. Acompanyat de la seva ara inseparable Isabel Preysler (que també li fa de community manager ), va inaugurar el seminari internacional Vargas Llosa: cultura, ideas y libertad. L’efemèride va servir perquè coincidissin Mariano Rajoy, José María Aznar i Felipe González en una primera jornada dedicada a la política. El president en funcions va saludar i, malgrat que la fredor era més que evident, es va quedar a escoltar el discurs inaugural d’Aznar, que va alliçonar sobre seguretat i lideratge marcant perfil. Rajoy va considerar l’autor de La fiesta del Chivo un “heroi de la llibertat” i Aznar va coincidir a assenyalar-lo com a exemple.

Però, a diferència de Rajoy, l’expresident no va parlar de literatura. Va advertir que ara calen “nous lideratges a l’altura dels desafiaments”. Una frase que podia ser interpretada com una andanada a Rajoy, que segueix sense trobar qui l’investeixi president i llisca inexorablement cap a unes noves eleccions si Pedro Sánchez no aconsegueix una carambola complicada i l’envia a l’oposició. Aznar va excel·lir ahir com un falcó en matèria de política internacional. La crítica a Barack Obama per les seves polítiques “naïf” en relació al món musulmà va ser ensordidora. Després de l’11-S, va dir, “ni es van complir ni es van fer complir les normes i les conseqüències són aquí”. Ho deia en relació amb Brussel·les i el terrorisme islamista, i va lamentar que ell hagués rebut moltes crítiques quan es va implicar amb Bush en la Guerra de l’Iraq.

Aznar va parlar del terrorisme i de la necessitat d’una política internacional que no defugi els blocs. Tant ell com la resta de ponents -en això no hi va haver discrepàncies- van posar dos països en el punt de mira quan tractaven la situació a Hispanoamèrica (“sense ella Espanya seria una nació incompleta”, va proclamar Rajoy amb la plana major dels ambaixadors del continent presents): Cuba i Veneçuela. En el primer cas, per celebrar l’epíleg de “l’anacronisme revolucionari” que accelerarà l’establiment de relacions amb els Estats Units (els cubans, ells sí, han de “decidir el seu futur”, segons Rajoy), i en el segon, per insistir que cal que es consolidi el vot “del triomf de la llibertat”. González va assegurar que el govern de Nicolás Maduro “és una tirania i no una dictadura perquè en les dictadures regeixen les normes”.

Vargas Llosa va confondre el Vietnam del Nord, ja desaparegut, amb Corea del Nord quan l’equiparava a la Cuba dels Castro. Tant li feia. Els expresidents colombians Uribe i Pastrana (aquest últim molt crític amb el procés de pau amb les FARC), el xilè Piñera i l’uruguaià Lacalle tampoc estaven per filar gaire prim. Com Aznar, avisaven que “el populisme [el d’esquerres] és l’avantsala de la barbàrie”. Esperanza Aguirre confessava que li havia agradat més Aznar que Rajoy. És temps de falcons.