Internacional20/06/2020

Bombes, fam, epidèmies i desabastiment s'acarnissen al Iemen

El conflicte s'enquista en un país que ja patia la pitjor crisi humanitària del planeta

Cristina Mas
i Cristina Mas

BarcelonaSi una màxima no falla al Pròxim Orient és que les coses, sempre, poden empitjorar. Ho veiem avui al Iemen, el país en què una guerra sense línies vermelles que s’acarnissa amb els civils ha causat el pitjor desastre humanitari del planeta, al qual se sumen ara l’enfonsament de l’economia i la pandèmia. Bombardejos, fam i epidèmies, en plural, perquè el covid-19 conviu amb el còlera i la diarrea acuosa aguda, dues malalties que podrien ser curades si el sistema sanitari no estigués devastat després de cinc anys de guerra.

Amb els hospitals tancats o col·lapsats o sense personal o sense equips de protecció, la gent no s’hi acosta si no és imprescindible. I quan ho fan, per molts ja és massa tard. “Els pacients ens arriben quan pràcticament ja no poden respirar i se’ns moren al cap de poques hores”, explica des de la ciutat d’Aden en una conversa telefònica amb l’ARA Caroline Seguin, responsable d’operacions de Metges Sense Fronteres al Iemen. Un dels grans maldecaps que han d’afrontar és com aconseguir oxigen: al pati de l’hospital que l’organització ha muntat –l’únic centre de tractament de covid-19 a Aden– s’acumulen 250 bombones d’oxigen que s’han d’ocupar de reomplir cada dia, perquè no hi ha subministrament central. “La manera més fàcil d’explicar el covid-19 és que el cos no té prou oxigen i que per tractar-lo cal posar-n’hi més: sona senzill, però els malalts necessiten molt i molt oxigen”, resumeix.

Cargando
No hay anuncios

Segons l’Oficina de l’ONU per a Afers Humanitaris, 20 dels seus 30 milions d’habitants són més vulnerables al coronavirus perquè la malnutrició crònica ha malmès els seus sistemes immunitaris: més de dos milions de criatures pateixen desnutrició aguda. Les corbes epidemiològiques estimen que mig milió de persones necessitaran uns hospitals que ara mateix no existeixen.

“A l’hospital cada dia tenim morts: als cementiris d’Aden hi ha una mitjana de 10 o 12 enterraments al dia i hem arribat als 80-90”, alerta Seguin. “Molta gent morirà per aquest vius, però temem que molta més morirà per altres malalties curables, simplement perquè no tindrà un hospital on anar".

Cargando
No hay anuncios

Al Iemen gairebé no hi ha equips de protecció ni tests –divendres l’ONU va anunciar l’arribada d’un carregament amb 43 tones de material per una col·laboració amb sectors privats–, ni tampoc confinament. La gent passa de negar la gravetat de la pandèmia al pànic quan veu morir gent pròxima en qüestió d’hores. No hi ha missatges clars de les autoritats, i tampoc serviria de gaire decretar un confinament per a una població que depèn del que guanya cada dia per sobreviure: si s’haguessin de quedar a casa es moririen de gana o de set.

La guerra no s’atura

Cargando
No hay anuncios

L’Aràbia Saudita, que fa cinc anys que bombardeja el país contra els houthis, aliats de l'Iran, va anunciar a l’abril una treva amb motiu de la pandèmia que va durar molt poc. La província de Marib, al nord, que acull 750.000 desplaçats interns, ha sigut durament bombardejada les últimes setmanes. Els combats s’acosten als camps de refugiats, on les condicions sanitàries són penoses, més encara després de les inundacions dels últims mesos. "Tant el govern, que té el suport de l’Aràbia Saudita, com els houthis estan impedint l’arribada d’ajuda humanitària a la població civil desplaçada pel conflicte”, denuncia Afrah Nascer, investigador de Human Rights Watch.

El conflicte ha deixat ja quatre milions de desplaçats forçats pels bombardejos que van començar el març del 2015, en una guerra per interposició entre les dues potències regionals: l’Aràbia Saudita lidera una campanya aèria en suport al govern derrocat (el president Abd Rabbuh Mansur al-Hadi és a l'exili a Riad i la seu del govern es va traslladar a Aden) i l’Iran fa costat als houthis, que controlen la capital, Sanà, i àmplies zones del nord. La coalició saudita ha bombardejat mercats, escoles i hospitals, també amb armament fabricat a Espanya, que en els últims deu anys ha venut munició a Riad per valor de 1.943 milions d’euros, segons el centre Delàs. També els houthis han atacat barris.

Cargando
No hay anuncios

S'han esvaït les esperances que el rei saudita Mohamed bin Salman plegués veles d’una aventura militar que havia previst com un passeig sense resistència i s’ha convertit en un fangar. Al contrari del que volia MBS, l’Iran ha guanyat pes al Iemen i els houthis, que avancen sobre Marib, estan més forts que mai.

El panorama es va complicar encara més a l'abril, quan els independentistes del sud (que havia sigut un país independent dins de l’òrbita soviètica entre el 1967 i el 1990), el Consell de Transició del Sud (CTS), van proclamar l’”autoadministració” i van trencar la seva aliança amb el govern de Hadi. “El conflicte s’està atomitzant i cada cop és més difícil seguir-lo, perquè són enfrontaments a nivell local amb múltiples actors i aliances que canvien. Tot s’enquista i cada cop és més difícil trobar una solució”, alerta Irene Martínez, investigadora de l’Institute for Statecraft i professora de relacions internacionals de Blanquerna. El Centre d’Estudis Estratègics de Sanà ja parla d’un empantanament com el de Somàlia als anys 90.

Cargando
No hay anuncios

Desastre econòmic

Fins i tot enmig de les guerres més devastadores, els mercats estan plens cada dia i la gent continua depenent del que guanya per sobreviure. Martínez alerta d’un nou problema que està passant desapercebut i que tindrà un efecte devastador: "L’economia s’està enfonsant. D’una banda, perquè l’Aràbia Saudita ha deixat d’injectar liquiditat al Banc Central del Iemen; de l’altra, perquè els comerciants iemenites s’han vist fortament afectats per la crisi financera al Líban, on tenien els seus diners en dòlars". Des de l’octubre, l’enfonsament del sistema financer libanès ha portat a establir un corralito que ha generat una onada de protestes –represa ara malgrat la pandèmia– i els iemenites no poden recuperar els seus diners. Amb el bloqueig d’aquest capital privat s’acaben també les importacions.

Tres cauen flagells sobre una població que viu des de fa cinc anys en l’infern: guerra, epidèmies i desfeta econòmica. I és que al Pròxim Orient les coses sempre poden empitjorar.