El polvorí del Sahel s’escampa sense control

BarcelonaEl terrorisme s’ha fet fort al Sahel, l’enorme franja semidesèrtica que travessa Àfrica d’est a oest, encaixada entre el desert del Sàhara i la sabana. El Sahel ha sigut un territori de pas, amb poca densitat de població i habitat per nombrosos grups ètnics que han sobreviscut aliens als estats o malgrat formar-ne part, gràcies al control de les rutes comercials de qualsevol cosa o ésser viu que pugui tenir preu. Aquesta vasta geografia, de fronteres poroses que separen països amb dèbils estructures institucionals i polítiques, ha facilitat que hi hagi “un caldo de cultiu” per a la irrupció del jihadisme, en paraules de l’analista Amin Lejarza, director de The Political Room. Segons dades de l’Observatori Internacional del Terrorisme, una cinquena part del miler de víctimes causades pels grups jihadistes al món aquest gener passat es comptabilitzen al Sahel. El 2010 hi havia cinc grups actius i vuit anys després se’n comptaven més de 20. Entremig hi ha hagut fusions, escissions i noves formacions.

Mali és el gran escenari on jihadistes, tribus i grups independentistes armats s’uneixen, es disputen el territori i lluiten aprofitant la feblesa d’un estat que ha quedat tocat arran del cop d’estat del 2012. La resposta militar i la presència de tropes sota la bandera de França, la Unió Europea -que ha prorrogat la missió fins al 2021 amb un pressupost de 67 milions- i els Estats Units, així com els països de la regió aplegats en el G-5, han aconseguit “contenir” la magnitud dels atacs a Mali, però han generat un efecte de dispersió cap al sud -cap a Burkina Faso i el Níger-, assenyala Javier Yagüe, investigador especialitzat en jihadisme.

La branca local d’Al-Qaida, reconvertida en les sigles JNIM, manté el lideratge i té capacitat letal, però l’últim any s’ha fet evident que els milicians busquen nous objectius, coincideixen a dir tots els analistes i observatoris sobre terrorisme. La setmana passada, sense anar més lluny, va ser assassinat un missioner salesià andalús en una emboscada al sud de Burkina Faso, a la frontera amb el Togo. Fins ara, Burkina Faso havia quedat bastant al marge del fenomen, i si hi havia algun atac era al nord, veïnes de Mali. Però les dades de l’activitat terrorista en aquest país són força eloqüents pel que fa al canvi de tendència, segons revela el Centre Africà per als Estudis Estratègics: de tres atacs l’any 2010 es va passar a 137 el 2018, cosa que va obligar el govern de Bamako a decretar l’estat d’emergència en diverses ocasions.

Per a Lejarza, els jihadistes i els grupuscles terroristes s’han adonat que Burkina Faso, considerat un país “merament de pas”, té en realitat un gran valor “geoestratègic” que pot ser vital per continuar amb el negoci del tràfic de drogues, tabac o armes. Burkina Faso fa frontera pel sud amb Ghana, el Togo i el Benín, països amb costa que poden servir de port d’entrada de la cocaïna colombiana en ruta cap als mercats europeus.

La ruta migratòria

Però hi ha en joc un altre negoci molt lucratiu: el tràfic de persones. En un continent amb un moviment intern constant i amb molts joves que anhelen arribar a Europa, s’han d’obrir noves rutes migratòries: Burkina Faso rep fluxos del sud cap al nord, en direcció a Algèria o el Marroc, l’últim port per passar a Europa.

A diferència del terrorisme d’arrel islamista que combat a l’Afganistan, Síria o l’Iraq, puntualitza Javier Yagüe, els grups africans tenen postulats religiosos molt més febles. En aquest sentit, Lejarza assenyala que el reclutament es fa sovint aprofitant-se de les condicions d’extrema pobresa de les població i de l’abandonament de l’Estat. És el cas de l’aparició i expansió de Boko Haram, el grup que va néixer com una secta religiosa al nord-oest de Nigèria i va recollir el descontentament de comunitats que malvivien en la misèria. En una dècada, el grup s’ha militaritzat, dividit en una branca lleial a Al-Qaida i una altra a l’Estat Islàmic, marca que ara no té gaire predicament a l’Àfrica àrida. “Al Sahel, als grups terroristes els mouen més els diners i el negoci del contraban, amb la ruta migratòria com a gran eix”, il·lustra Yagüe.

Amb la derrota militar de l’Estat Islàmic a l’Iraq i Síria, la incògnita és saber si els nous combatents que sorgeixin a partir d’ara al Marroc o Tunísia -els dos grans planters de milicians jihadistes- faran el salt cap al Sahel a fer grans les organitzacions locals, cosa que suposaria un nou factor de desestabilització de la zona.