El cafè que es beu a Colòmbia, gairebé el pitjor del món

BogotàA Colòmbia t’ofereixen cafè fins i tot en una òptica mentre esperes la prescripció de les ulleres. “ ¿Se le ofrece un tinto? ”, et pregunten. Et donen un got petit de cafè sol, molt calent, molt amarg i molt aigualit. És el que beu l’assalariat a la parada del bus, l’estudiant abans d’entrar a la universitat i el vell parroquià al bar de sempre. En pots aconseguir a qualsevol hora i a qualsevol lloc; sempre hi ha algú que es passeja oferint tinto en un termo als treballadors del torn de nit.

Però aquest cafè no és bo. Almenys no és tan bo com es podria esperar d’un país famós per cultivar un dels millors cafès del món. Colòmbia és el tercer país productor de cafè, amb el 9,42% de la producció mundial, després del Brasil i el Vietnam. Però no és només una qüestió de quantitat: la qualitat del cafè del país sud-americà és de les millors. “Són cafès suaus, dolços, de bona acidesa”, explica Juan Camilo Ramos, gerent comercial de la Federació Nacional de Cafeters. El producte colombià és de la varietat aràbiga, de millor categoria, i els diferents climes que hi ha dins el país multipliquen els tipus de cafès que es cultiven. A més, el caficultor mitjà de Colòmbia té una propietat petita que no supera les dues hectàrees, i això fa que la producció tendeixi a ser més artesanal i que moltes parts del procés, com la recol·lecció, es facin a mà, cosa que millora la qualitat del resultat.

Tot i així, el cafè que es beu a Colòmbia és mediocre. El motiu d’aquesta contradicció és que el millor producte no arriba pràcticament mai a les mans dels colombians, sinó que s’exporta als països occidentals. El primer importador són els Estats Units, que, en dades del 2017, compren el 44% de la producció colombiana, mentre que Europa en rep el 28%. L’explicació és senzilla: qui consumeix el cafè colombià és qui en pot pagar el preu. L’alta qualitat no és gratuïta, i cada sac de 70 quilograms val gairebé 200 dòlars, un dels preus més cars del mercat internacional d’aquest producte.

De fet, a Colòmbia estava prohibit exportar el cafè de baixa qualitat fins al 2015. Les millors collites eren enviades a l’exterior, i la pasilla, com s’anomena en argot cafeter als grans de pitjor qualitat, es quedava al país. Tot i que ara se n’ha permès l’exportació, la inèrcia és forta i el mercat nacional segueix sent el que absorbeix el cafè de baixa categoria. “Ens quedem el de qualitat inferior, que és més barat”, diu Ramos. Per a ell, això és “natural” i “és part del costum”.

També hi influeix el fet que els agricultors no són grans productors i necessiten fer rendir al màxim la seva poca terra. Liliana Ocampo és ara l’encarregada d’exportacions de l’Hacienda Venecia, una de les finques cafeteres més grans del país, amb 157 hectàrees cultivades. No obstant això, ella ve d’una família amb una finca “summament petita”. “Les finques petites costen de mantenir. Han de vendre el seu millor producte i el que acaben consumint ells és el pitjor”. És per això que ni tan sols els mateixos camperols tenen el paladar acostumat a un bon cafè. Ocampo recorda que, a casa seva, “trillaven els grans amb un neumàtic i una moto”, els tiraven dins una olla grossa sobre el foc per torrar-los i després els molien “amb unes pedres”. Allò ho bullien i s’ho prenien. “ Agua café ”, en diu ella.

Ramos i Ocampo coincideixen en dir que la cultura del cafè està canviant a poc a poc i que cada cop hi ha més sortida per al producte de qualitat a Colòmbia. Tot i que el 99% del cafè de l’Hacienda Venecia s’exporta, principalment als Estats Units i el Canadà, l’1% restant es ven a cafeteries de qualitat i locals gurmet, que proliferen a les grans ciutats i que venen un producte bo i, per tant, car.

Ara bé, en un país en què el salari mínim és d’uns 230 euros mensuals, quanta gent es gastarà més de dos euros en un cafè quan pot aconseguir l’habitual tinto per vint cèntims al bar de la cantonada?