PANDÈMIA

La campana de ‘last orders’ pot sonar per últim cop en molts pubs

Uns 18.800 establiments poden tancar arran de la crisi del covid-19, el 38% de tots els de les illes Britàniques

Imatge de l’interior d’un pub de Londres la tarda del 20 de març, unes hores abans  del tancament definitiu ordenat pel govern britànic, i que encara dura.
Quim Aranda
31/05/2020
4 min

LondresThe Spaniards Inn, The Chequers, The Dove, The Great Gastby, The Briton’s Protection i The World’s End. Sis noms de pubs, els primers tres a Londres -nord, est i oest-, el quart a Sheffield (centre d’Anglaterra), el cinquè a Manchester i el sisè a l’acollidora Royal Mile d’Edimburg, la capital d’Escòcia.

Els sis exemplifiquen una forma de vida amarada a les illes Britàniques. Citant Amália Rodrigues o Enrique Vila-Matas, però, tanta tradició es troba amenaçada per “l’estranya forma de vida” i de relacionar-se a la qual aboca el covid-19.

James O’Hara, conegut promotor musical i empresari de Sheffield, impulsor del Tramlines Music Festival, és l’amo de The Great Gastby i d’una colla més de bars de la ciutat.

L'efecte 'Full Monty'

El pub va obrir fa cinc anys. Va canviar la tradicional moqueta del terra i la fusta de les parets per una decoració renovada. Va introduir un menjar de fusió, carta més àmplia, molt allunyada de la tradició de locals com el més famós de la ciutat, el Blake Pub, popularitzat per la pel·lícula Full Monty.

Per telèfon comenta la seva situació, per extensió la d’un dels sectors més afectats per la crisi i que més trigarà a sortir-ne: “Els pubs britànics, una de les grans institucions d’aquest país, corren un risc real de desaparèixer. És molt difícil dir ara per ara què ens oferirà el futur. Si ho veiessis, te n’adonaries”. I parla de prestatgeries buides, i de destrucció de cervesa, com han hagut de fer a tots els establiments. “La pregunta és quant de temps més podrem sobreviure amb les portes tancades i sense ingressos”, afegeix.

Els pubs, molt més que un bar

A finals de març, quan el Regne Unit va entrar finalment en confinament, el govern va posar en marxa un mecanisme de transferències directes pel qual, en funció de les característiques dels locals, podien optar a 11.000 o 34.000 euros. “Ha sigut suficient per parar el primer cop, però les despeses fixes de molts locals [bàsicament els lloguers] s’han menjat els diners molt ràpidament”, diu a l’ARA Emma McClarkin, directora general de la British Beer & Pub Association, la patronal del sector, que aplega tant les grans cerveseres com les micro.

De moment, els quasi 900.000 llocs de treball de la indústria s’han mantingut parcialment intactes gràcies a un altre programa del govern: el Tresor s’ha fet càrrec del pagament del 80% dels sous. Els treballadors dels pubs, però, estan bastant precaritzats, un gran percentatge amb els anomenats contractes per hores, en especial per als caps de setmana, amb menys prestacions.

I consumides les ajudes directes, i sense una data concreta per a la reobertura -Johnson va insinuar el 4 de juliol, però a hores d’ara ningú ho veu clar-, els amos de les llicències per explotar els establiments només opten a demanar crèdits.

Una solució que no agrada gens a Emma McClarkin, perquè “la indústria ja està molt endeutada”, diu. D’acord amb una enquesta recent de The Times, dos terços dels pubs ho estan. A la pràctica, doncs, la possibilitat d’aconseguir diner fresc només està a l’abast de les grans cadenes de pubs, propietàries d’uns 15.000 dels 48.349 pubs oberts, segons les dades del 2019.

Cadenes que tenen la propietat de centenars de pubs per tot el país, grans cerveseres o companyies multinacionals com Diageo. I que també collen els arrendataris i els petits propietaris amb contractes mullats, aquells que només els permeten vendre els seus alcohols i els seus productes. També hi ha fons d’inversió en el negoci, amb la vista posada més en el valor immobiliari dels edificis que no pas en el manteniment dels pubs.

Despesa fixa de lloguer

The Chequers, a la High Street de Walthamstow, el que té més a prop aquest corresponsal, o The Briton’s Protection, de Manchester, passen per dificultats extremes. Dissabte, el diari The Guardian parlava amb Mark West, el propietari de The Briton’s Protection, un dels locals més idiosincràtics del centre de la ciutat. Les despeses mensuals d’un local tancat i barrat són 33.000 euros. Se’l mengen. La mateixa idea que apunta a través de WhatsApp James Briart, l’arrendatari de The Checkers, que paga pel local 4.200 euros setmanals.

La British Beer & Pub Association ha demanat la suspensió dels lloguers durant el període del confinament, però la petició no ha quallat, i només en “alguns pocs casos”, diu Emma McClarkin, s’ha arribat a algun acord “per rebaixar-los”. McClarkin afegeix que si el govern no s’afanya amb el pla que va anunciar a mitjans de maig per salvar una icona de la cultura de les illes, “poden desaparèixer prop de 18.800 establiments, sobretot els independents”.

Locals amb història

The Spaniards Inn, a Hampstead, obert al segle XVIII pel pare del bandoler Dick Turpin; The Dove, a l’oest de Londres, amb una balconada al Tàmesi que val molt més la pena que no pas el menjar que hi fan; o The World’s End, a Edimburg, només el nom del qual ja fa que valgui la pena la visita, resistiran. Tenen el que George Orwell va anomenar, en un històric article del 1946, “atmosfera”, allò tan intangible i característic que dona vida als pubs. Però si per tornar a gaudir-ne s’han de refer en funció de la distància física, “la rendibilitat serà impossible”, aventura Emma McClarkin. L’ànima també es perdrà i la campana de les last orders sonarà per última vegada en molts pubs de les illes.

stats