Cassolades de protesta contra el frau electoral

BarcelonaEls esdeveniments s’acceleren a Hondures des de les eleccions nacionals del 26 de novembre. L’últim i més important ha tingut lloc aquesta setmana a Tegucigalpa: en un país que fa tot just 8 anys va viure un cop d’estat, les forces especials de la policia, anomenades Cobra, van decidir desobeir el ministre de Seguretat en plena crisi política.

Per primera vegada en 35 anys des que està en vigor la Constitució democràtica del país, un cos armat ha rebutjat acatar una ordre directa del govern: la d’establir cada nit un toc de queda i enfrontar-se als manifestants que protesten perquè consideren que hi ha hagut frau electoral. Altres cossos policials s’han afegit des de llavors a la iniciativa i tampoc volen enfrontar-se al seu propi poble per defensar uns resultats electorals que molts consideren dubtosos.

Hondures està dividida entre els que donen suport al primer president de la seva història moderna que busca la reelecció, Juan Orlando Hernández, i els que secunden la persona que ha retransmès els gols de la seva selecció nacional durant els últims 40 anys, Salvador Nasralla. L’equilibri de forces sembla dispar, perquè el ferri control de l’estat que té el candidat oficialista contrasta amb el fervent suport popular del candidat de l’oposició.

“No és just que els militars i la policia nacional ataquin el poble quan ells mateixos han vist el frau que s’ha comès”, comenta Melisa Cruz, una jove hondurenya que viu a Barcelona des de fa un any i mig i treballa de mainadera. En els últims 10 anys la colònia hondurenya a Catalunya ha passat de ser gairebé marginal a comptar amb prop de 30.000 persones, més de la meitat dels hondurenys que hi ha a Espanya, segons l’Observatori Permanent de la Migració. La majoria viuen a les demarcacions de Barcelona i Girona.

Un familiar de la Melisa, Fernando Melgar, és un dels onze hondurenys assassinats durant les protestes. “Era taxista i aquell dia treballava. Els meus cosins m’han explicat que va arribar a un pont on hi havia protestes, el va intentar creuar a peu i la policia nacional va començar a disparar. El seu cos el van llançar al riu”, relata.

“Aquí, a Catalunya, fins i tot els grups hondurenys més conservadors estan en contra de la reelecció [de l’actual president]”, comenta Aldo Salgado, director de l’organització Tierra Catracha, que reuneix una bona part de la diàspora hondurenya de Catalunya. “L’actual president, malgrat ser candidat, va nomenar el responsable del Tribunal Suprem Electoral. És evident que hi ha gat amagat”, continua relatant.

L’actual president, Juan Orlando Hernández, advocat de 49 anys amb una meteòrica trajectòria política, ha governat Hondures amb fermesa i amb un aparell estatal que ell mateix ha fet a la seva mida. Per això va impulsar una sèrie de controvertides reformes mentre va ser president del partit Congrés Nacional entre els anys 2010 i 2014 i el seu company de formació, Porfirio Lobo Sosa, presidia la república amb majoria absoluta al Parlament.

Hernández pretén centralitzar les decisions públiques en la figura del president -que ell mateix encarna ara- per controlar un país afectat per la convulsió política i l’imperi de la droga des de l’any 2009. Les xifres oficials d’homicidis a Hondures han disminuït durant el seu mandat i la percepció de desgovern al país ha desaparegut a causa del seu ferm estil de gestió. Hernández ha estat reconegut per l’antic director del Comandament Sud dels Estats Units i ara director de la Casa Blanca, John Kelly, com un líder positiu, digne de ser emulat per altres països com el Salvador, Guatemala i Mèxic. No obstant això, tant familiars seus com importants membres del seu partit polític, el Nacional, han estat citats en un judici per narcotràfic celebrat a Nova York aquest any contra el fill del president Porfirio Lobo Sosa (2010-2014). Una sèrie de polítics i capos de la droga extradits o que es van lliurar voluntàriament als Estats Units, i que han proporcionat informació a les autoritats del país, podrien ser una mena d’espasa de Dàmocles sobre Hérnandez i el seu partit.

D’altra banda, Salvador Nasralla ha sigut de tot menys un polític convencional. Va ser professor universitari d’enginyeria de camins, gerent de la Pepsi durant sis anys i presentador d’un programa d’entreteniment de dubtós gust anomenat X-O da dinero. Però sobretot ha sigut la veu del futbol hondureny des del Mundial d’Espanya del 82 i alhora també de l’escarni, amb el seu programa esportiu, dels protagonistes polítics i empresarials de la corrupció crònica, que ha marcat la democràcia hondurenya des que es va aprovar la Constitució el 1982.

El 2009, l’any del cop d’estat contra Manuel Zelaya, la ronca i histriònica veu de Nasralla expressava l’energia del poble quan en plena eliminatòria per Sud-àfrica 2010 retransmetia amb intensitat els partits d’una selecció que es va acabar convertint en l’única cosa que unia els hondurenys en un moment de tanta crispació. Un any després Nasralla va fundar un partit polític centrista: el Partit Anticorrupció. El 2013 va perdre la seva primera campanya presidencial en unes molt controvertides eleccions en què va resultar guanyador Juan Orlando Hernández. A principis d’aquest any, després d’haver estat desposseït del seu propi Partit Anticorrupció pel Tribunal Suprem Electoral, Nasralla es va unir al moviment polític del defenestrat president José Manuel Zelaya el 2009 per formar l’Aliança Opositora contra la Dictadura. L’aliança ha tingut una gran acceptació.

El dia de les eleccions Nasralla encapçalava els resultats per un 5%, amb el 57% de l’escrutini. Tot semblava indicar que es trencava un domini bipartidista a Hondures de més de 100 anys. El president del Tribunal Suprem Electoral va donar a conèixer aquests resultats a les dues de la matinada.

Va ser llavors quan el procés electoral es va torçar. Després de tres apagades en el sistema informàtic, sorprenentment el candidat oficialista va acabar sent el guanyador. A falta del reconeixement internacional de la legitimitat de les eleccions, no se sap amb certesa qui serà el pròxim president a Hondures. Mentrestant, cada nit a les ciutats i pobles d’aquest muntanyós país centreamericà la gent fa sonar les cassoles com a protesta.