Cinc hores d’espera per arribar a la feina

Tulkarem (Cisjordània)Passen pocs minuts de les quatre de la matinada i el checkpoint d’Al-Tayba, a la localitat de Tulkarem (a Cisjordània), bull de gent. Empentes i crits per intentar passar el punt de control tan aviat com sigui possible són la rutina diària per als milers de palestins que cada dia s’aglomeren en aquesta esplanada per anar a treballar a empreses israelianes. Rotllanes d’homes al voltant de fogueres es converteixen en assemblees improvisades que s’allarguen durant hores per als que no tenen permís de treball, que hauran de creuar el checkpoint els últims. Els sindicats locals que denuncien la situació calculen que uns 12.000 palestins passen diàriament per aquest punt de control.

“¿Podries dir-me si algun treballador al món pot treballar en condicions després de trigar cinc hores a arribar a la feina?”, es pregunta un dels palestins que esperen a la cua del checkpoint. Els nervis, la tensió i els enfrontaments per por de fer tard a la feina són constants. El viatge de Tulkarem a Tel Aviv -on estan ubicades la majoria de companyies israelianes- duraria una hora en circumstàncies normals. Amb l’ocupació, es converteix en una odissea de fins a cinc hores.

Tot i que el checkpoint obre a les quatre de la matinada, “només els treballadors que hi comencen a fer cua cap a la una o les dues de la matinada arriben a temps a la feina. La resta el més probable és que hi arribin tard”, precisa el coordinador de Land Defense Coalition i Stop the Wall, Jamal Jamah. “Si hi ha complicacions per passar el control i el treballador palestí no arriba a l’hora acordada a l’altra banda del checkpoint, el cotxe de l’empresa que l’espera a la part israeliana marxa i aleshores l’empleat es queda sense treballar aquell dia, i s’arrisca a perdre el lloc de treball”, afegeix Jamah.

Però els treballadors que no tenen un lloc de treball fix -entre un 20% i un 30% dels que fan cua, i als quals no els espera cap vehicle de cap empresa- són els últims a passar. “Han d’esperar fins a les set del matí”, segons explica el president del sindicat New Union, Mohammed Bledi, que periòdicament visita el checkpoint. Segons Bledi, el 90% d’aquests treballadors acostumen a ser empleats del sector de la construcció i de l’agricultura. La majoria són homes d’entre 30 i 50anys que provenen de localitats com Jenin, Nablus i Tulkarem.

Passar el checkpoint suposa per als palestins fer front diàriament a l’ocupació. En total, cada treballador palestí triga entre una i dues hores a creuar el punt de control a causa de la lentitud dels soldats israelians a l’hora de revisar els seus permisos de treball i els documents d’identitat, i de comprovar les empremtes dactilars.

“L’any passat un treballador va morir al checkpoint, i el 2014 dos més també van perdre-hi la vida. Després d’una desgràcia així els soldats israelians canvien d’actitud i faciliten les gestions, però això només dura uns dies. Al cap d’una setmana, tot torna a ser com abans”, lamenta Jamal Jamah, que també explica que periòdicament els sindicats palestins organitzen vagues i protestes per reclamar una millora d’aquesta situació, però no obtenen resultats.

La situació de frustració i les aglomeracions a l’interior del checkpoint tambéprovoquen picabaralles i discussions diàries entre els mateixos palestins, així com enfrontaments amb les forces de seguretat israelianes. Per a Jamal Jamah, “la solució passaria per fer pressió al sindicat israelià Histadrut”. “També volem que s’hi impliquin sindicats internacionals perquè vinguin i vegin com es tracta els treballadors, com si fossin animals”, assegura l’activista.

La falta de feina i els baixos salaris a Cisjordània són els principals motius que empenyen més de 38.000 palestins a creuar diàriament les desenes de checkpoints que hi ha a Cisjordània per anar a treballar a Israel. Per exemple, a Hebron, Jenin, Betlem i altres localitats palestines.

“La comunitat internacional diu que no fa boicot a Israel perquè els palestins no tindrien feina. Aquest és un problema polític: no volem feina, volem la nostra llibertat”, exclama Jamal Jamah.