La confraria francesa que fa segles que enterra els morts de ningú

ParísLa Confraria dels Caritatius de Sant Eloi de Béthune i Beuvry, dos municipis al nord de França, és una de les més antigues del país. Ha vist passar els anys, ha sobreviscut a les guerres i fins i tot s’ha mantingut en la clandestinitat durant tretze anys després que fos dissolta a la força durant la revolució del 1789. Però vuit segles més tard manté intacta la seva principal comesa estipulada el 1188, quan una gran epidèmia de pesta va arrasar els habitants de la regió: ser garant de la igualtat mortuòria. En altres paraules, oferir un acompanyament digne per retre al difunt les honres fúnebres, més enllà del cercle familiar o d’amics. Sovint, doncs, s’han dedicat a enterrar els morts que ningú volia enterrar. I ara, enmig de la pandèmia del covid-19, la seva funció ha tornat a agafar força.

Els membres d’aquesta germandat, tots ells voluntaris, ho entenen com una funció social però que no deixa de ser una obra de caritat: acompanyar i enterrar els difunts sense distinció, ja siguin homes o dones, rics, pobres o sensesostre, creients o ateus, de dretes o d’esquerres, hagin mort de malaltia o de vellesa. “El nostre rol sempre és el mateix. Sigui quin sigui el rang social del difunt, fem exactament el mateix”, explicava el prebost, Robert Guénot, a France 3. Des del 1853 la confraria consta com una associació laica, tot i que manté el patronatge de Sant Eloi en la seva apel·lació.

La seva missió ja és banal per als veïns de la zona, acostumats a aquest ritual secular. La germandat forma part del patrimoni històric dels municipis de Béthune i Beuvry, l’un a tocar de l’altre, i al voltant de les seves accions hi ha una sèrie de cerimonials -no cal oblidar que és una tradició que data de l’Edat Mitjana- que s’han repetit durant segles: fer un passadís d’honor al difunt, fer un minut de silenci o bé carregar el fèretre pel carrer de la Igualtat per portar-lo fins al cementiri principal de la ciutat de Béthune.

De fet, l’església de Saint-Vaast de Béthune, de culte catòlic, honora la seva tasca en un vitrall fet pel vidrier francès Charles Champigneulle. Aquest vitrall n’acompanya un altre en el qual s’il·lustra l’aparició de Sant Eloi a dos ferradors el 1188, la història mística que explicaria l’origen d’aquesta confraria. Segons aquesta llegenda, el sant va aparèixer davant Gautier de Béthune i Germon de Beuvry per demanar-los que creessin una confraria de caritat per donar sepultura a tothom, incloses les persones que havien mort per malalties infeccioses i que ningú volia enterrar per por de contagiar-se. El paral·lelisme amb la situació actual és indiscutible: la majoria dels charitables, -és així com s’anomenen en francès- són jubilats que ara han d’afrontar una altra pandèmia, la del covid-19, que, com arreu del món, també ha tenyit de mort França.

Equipats amb mascareta

Tot i haver de celebrar les exèquies en petit comitè, els membres d’aquesta confraria segueixen acompanyant els morts. “Hem disminuït els nostres efectius: en comptes de ser onze durant l’enterrament, ara som cinc, perquè no volem penalitzar les famílies”, assegura Guénot. Durant el primer confinament a França, del març al maig, el govern va limitar l’assistència a les cerimònies funeràries a un màxim de 20 persones, una restricció que ara ha passat a ser de 30. Això sí, un accessori s’ha imposat a la força en el seu vestuari: la mascareta, que ha modificat lleugerament la indumentària dels caritatius, regida per un codi estricte. Tots els membres de la confraria van vestits amb jaqué negre, corbata de llacet i guants blancs. L’element més emblemàtic és el bicorn, un barret de dues puntes fet de feltre, també negre. Una altra particularitat -retrògrada- d’aquesta confraria és que només els homes poden formar-ne part. A més, si un baró vol unir-se a la germandat, només ho pot fer si prèviament algun membre l’apadrina.

Una tradició ancestral plena de preceptes però amb vocació “d’utilitat social”. Així ho viuen els membres de la confraria, que asseguren que “el difunt té dret a un tracte digne, de la mateixa manera que quan es tracta un malalt”. Ho exemplifica l’enterrament d’un sensesostre de 34 anys mort al març. Sense família ni amics, els homes de la confraria van ser els únics a celebrar els honors fúnebres d’aquest jove, just quan França, igual que la resta d’Europa, començava a conèixer la cara més fosca del covid-19.