La llavor de la llibertat es va plantar fa 800 anys
La carta magna anglesa es va signar a Windsor el 15 de juny del 1215. Va alterar per sempre més les relacions entre monarques i súbdits i va inspirar les constitucions de molts països
BarcelonaEl 1060 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, va publicar el que alguns historiadors no han dubtat a qualificar de primera Constitució de l'Europa moderna. Tot i que els 'Usatges de Barcelona', textos normatius que es van convertir en la base del dret català, no es van recopilar fins al 1173, i tot i que no va ser fins al 1283 que les Corts van publicar les primeres constitucions catalanes, el document signat per Ramon Berenguer al segle XI té una importància fonamental, ja que va garantir una sèrie de llibertats, com la de circulació i de comerç.
Però, potser pel fet de ser una petita nació europea engolida per Castella, la contribució catalana ha passat desapercebuda. Tota la fama se l'endú un document anglès considerat com la primera Constitució del món. Un text que va transcendir les fronteres d'Anglaterra i es va convertir en font d'inspiració de molts documents posteriors, entre ells els de les constitucions escrites de diversos països.
Sempre es diu que el Regne Unit no té una Constitució escrita. Això és cert, fet que evita molts conflictes competencials, però que també genera problemes perquè, en no disposar d'una eina que clarifiqui les normes, els tribunals s'han de guiar per la jurisprudència. Però, tot i no tenir una Constitució en un sentit modern del terme, Anglaterra disposa d'un document insòlit, que va establir les bases de la llibertat de l'individu i va afirmar que ningú està per sobre de la llei. Es tracta de la carta magna i aquest dilluns va complir 800 anys. Joan I la va signar a Windsor, el 15 de juny del 1215, 55 anys després que el comte de Barcelona signés un document semblant. Vuit segles que expliquen per què Anglaterra és, tot i els inevitables matisos, la democràcia més antiga del món.
Per què és important?
La carta magna és tan revolucionària que alguns dels seus principis van inspirar la Declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU redactada set segles més tard. En el seu moment el que buscava era només limitar el poder de la monarquia. Però aquest objectiu anava acompanyat d'un efecte col·lateral: el poder que perdien els monarques el guanyaven els ciutadans. El temps no faria més que confirmar fins a quin punt el document condicionaria, de forma positiva, la història d'Anglaterra: tot i les dificultats i tensions, que no van evitar episodis foscos i revolucions, el país no va patir mai un règim absolutista, a diferència del que va passar a molts territoris europeus, entre ells Catalunya, perjudicada políticament, culturalment, socialment i econòmicament per les monarquies absolutes espanyoles.
De forma crucial els diferents monarques van respectar, si més no a grans trets, la carta magna. No va ser fàcil. Disgustat amb un text que limitava els seus poders, el mateix Joan I es va penedir ràpidament d'haver-la acceptat i va demanar al papa Innocenci III que l'anul·lés. El pontífex va anul·lar, encantat, un document que l'Església catòlica considerava "il·legal, injust, perjudicial per als drets reals i vergonyós per a la població anglesa". Però la llavor de la carta magna no es podria arrencar fàcilment. Enric III, fill de Joan, la va acceptar el 1225 i el 1297, Eduard I la va fer incorporar en la legislació ordinària. És, per tant, molt més que un símbol que aquest dilluns la commemoració dels 800 anys de la Constitució que limitava el poder dels reis estigués presidida per una monarca, la reina Elisabet II. Aquesta unió entre monarquia i llibertats, impensable en altres països, és al darrere de l'assentament de la democràcia al Regne Unit.
El cert és que, probablement, Joan I no era gaire conscient de la transcendència d'aquella signatura, a Windsor, el 15 de juny del 1215. El document, redactat per l'arquebisbe de Canterbury, no va néixer amb l'objectiu de ser una norma que garantís els drets dels ciutadans. Era, senzillament, una declaració de pau entre dues faccions en guerra: la del monarca, per una banda, i la de segments de la noblesa, per l'altra, enfrontades per qüestions econòmiques. Però en afirmar que el rei s'havia de sotmetre a la justícia, que ningú estava per sobre de la llei, i que ningú podia ser empresonat de forma il·legal, posava un tallafoc entre la monarquia i la societat i obria la porta, encara que tímidament, a la igualtat i, per tant, a la democràcia.
Quatre còpies
Després de donar-hi el vistiplau, Joan I va enviar còpies del document a diferents punts del regne. Se'n van fer, com a mínim, 13 còpies, de les quals n'han sobreviscut quatre: dues es conserven a les capitals de Lincoln i Salisbury i les altres dues a la Biblioteca Britànica, a Londres.
