La Cuba comunista declara la guerra al ‘reggaeton’

L’havanaCuba té un nou enemic. És invisible però ja fa anys que es deixa sentir per tots els racons del país i amenaça amb destruir els valors del comunisme i la Revolució, segons el govern cubà. Es tracta ni més ni menys que del reggaeton i de la considerada vulgaritat cultural. El president de Cuba, Miguel Díaz-Canel, ha declarat la guerra a aquesta música per defensar, assegura, la identitat cubana. El reggaeton, però, ja ha conquerit les llistes de reproducció dels joves de l’illa i fins i tot comença a influir en la seva manera de vestir, de parlar i de pensar.

Des de l’adolescència, els nois es pentinen de la mateixa manera que cantants de reggaeton com ara Bad Bunny, Maluma o Nicky Jam, entre d’altres. La imitació no es limita als cabells: també es fan els mateixos tatuatges i porten roba de marca, gorres, samarretes llargues i estampats llampants. Tot val per intentar reproduir l’estètica gangsta -de gàngster- que aquests cantants reflecteixen en els seus videoclips, molt seguits i comentats a l’illa. Per a la sociòloga cubana Jennifer Álvarez, els videoclips són narracions d’allò que l’estat es proposa combatre. “Les històries que expliquen queden gravades a l’imaginari” dels joves, destaca.

Per exemple, el Pepe, que té 16 anys, s’ha tatuat una enorme Marylin Monroe que li ocupa gairebé tota l’esquena. Tot i provenir d’una família benestant, quan parla imita l’accent i expressions vulgars dels barris més populars perquè ho associa amb els cantants de reggaeton. El seu pare, el Luis, enginyer marítim, ho resumeix així: “A mi em veu com un arreplegat perquè, tot i haver estudiat una carrera, guanyo molt menys que els taxistes que es passegen per l’Havana amb els cotxes tunejats i amb potents equips de música”. Quan li pregunten pel seu futur, el Pepe només té al cap una paraula: Miami. Per als joves cubans, la ciutat nord-americana de Florida és la seva Meca. El pare del Pepe, en canvi, considera que Miami és el símbol de tots els valors “individualistes, materialistes i masclistes” que transmet el reggeaton.

El govern cubà vol que el reggaeton -tan associat a Llatinoamèrica i el Carib- deixi d’estar relacionat amb Cuba. Inicialment, quan va esclatar aquest fenomen musical, les autoritats no van veure-hi una amenaça. De fet, moltes productores escollien l’Havana per gravar els seus videoclips per l’atractiu de la ciutat i perquè els sortia més barat. No va ser fins que les lletres del reggaeton van tornar-se més vulgars que el govern va començar a preocupar-se.

Fa uns anys les autoritats van decidir prohibir l’emissió a la ràdio dels èxits internacionals de reggaeton. A l’Havana sempre s’ha considerat estranger aquest estil musical -de fet, va néixer a Puerto Rico- i s’ha intentat impulsar cantants del país que interpretessin aquesta música. Per exemple, el grup Gente de Zona, que ha fet concerts a l’illa amb el permís del govern.

“Avui la lluita és cultural: les idees i la identitat s’han de defensar des de la cultura”, opina el president Díaz-Canel, que veu en l’èxit del reggaeton una “plataforma per a la colonització neoliberal” que té com a objectiu “estandarditzar i crear una sola cultura, i trencar la identitat dels països”. Als anys seixanta i setanta, però, escoltar els Beatles o els Rolling Stones també estava mal vist pel govern cubà: ho considerava una “desviació ideològica”. Malgrat això, va sorgir tota una generació de fans d’aquests grups.

El David, DJ i defensor del reggeaton, creu que la intenció del govern no tindrà recorregut perquè, opina, és anar contra els temps. “Aquí agrada el reggaeton perquè els cubans tenim ritme i ens encanta ballar”, assenyala rebutjant la lectura ideològica.

Seria massa simplista atribuir al reggaeton la culpa de la manca d’interès pels estudis dels joves cubans, o la seva total apatia política i falta d’identificació amb la Revolució castrista. Sí que exemplifica, però, el conflicte generacional latent de l’illa entre els més grans, que van creure en la Revolució, i uns fills que no en volen saber res.