Les dades desmunten el discurs contra les ONG de rescat al mar

BarcelonaUna mentida repetida adequadament mil vegades es converteix en veritat. La frase, atribuïda a Joseph Goebbels, ministre de propaganda del Tercer Reich, explica com s’ha gestat un dels principals arguments contra les ONG de rescat al Mediterrani: que la seva presència “atreu” més pasteres, perquè la gent no es llançaria al mar si no sabés que allà hi ha algú preparat per salvar-los. Una investigació que publica avui l’Institut Universitari Europeu, la primera recerca sistemàtica que s’ha fet al Mediterrani Central, ho desmenteix posant les dades sobre la taula. En més de cinc anys, entre el 2014 i el mes passat, no es constata cap relació entre la presència de vaixells d’ONGs i el nombre de migrants que es llancen al mar a les costes de Líbia. En canvi, sí que es veu que les pasteres salpen quan hi ha bona mar, com saben bé els capitans de vaixells mercants o els pescadors que sovint es topen amb barcasses a la deriva en les aigües que separen Líbia d’Itàlia i Malta.

“Les sortides de pasteres de Líbia no depenen d’un suposat efecte crida de les ONG de rescat, sinó bàsicament de les condicions meterològiques i del grau de col·laboració de les milícies líbies, que gaudeixen de finançament del govern italià per frenar els migrants”, explica a l’ARA Matteo Villa, autor de l’estudi. La primera part de la seva investigació ha comptabilitzat mes a mes, entre el 2014 i el 2018, quants migrants van sortir de Líbia (xifra que ha obtingut sumant les persones que van arribar a Itàlia o a Malta, les que van ser interceptades pels guardacostes i retornades a Líbia, els cadàvers recuperats i els desapareguts segons el testimoni dels supervivents) i els ha comparat amb els que van ser rescatats per les ONG.

El resultat no deixa cap dubte: quan l’ Open Arms, el Sea Watch o l’ Aquarius van rescatar més migrants no hi havia més pasteres. El 2015 es va reduir el nombre de sortides respecte a l’any anterior i en canvi els rescats humanitaris van augmentar, igual que el 2017 va sortir menys gent de Líbia, encara que les ONG ja eren les responsables de més de la meitat del total del rescats a la zona, perquè els estats havien abandonat aquesta prioritat. I per què sortien menys pasteres? Perquè el juliol del 2017 va començar la política del govern italià d’entrenar i finançar milícies líbies lligades al govern de Trípoli -un dels tres que es disputen el poder en una Líbia que es va convertir en un estat fallit després de la caiguda del dictador Muammar al-Gaddaffi-, amb intervenció de l’OTAN inclosa. Juntament amb la meteorologia, aquest és el segon factor que modula el ritme de sortida de les pasteres, segons mostren les dades de l’estudi: si els autoanomenats guardacostes de Trípoli són més o menys actius interceptant pasteres.

Els deus primers mesos d’aquest any l’investigador ha pogut obtenir dades diàries, cosa que dona encara més solidesa a les conclusions, sobretot tenint en compte que enguany les ONG s’han convertit pràcticament en l’únic actor de rescat actiu, perquè els estats s’han desentès del salvament de migrants, adduint precisament el pretès efecte crida. Villa ha estudiat quants migrants sortien cada dia de Líbia, les dates en què hi havia operativa alguna ONG en la zona de rescat i també ha tingut en compte les condicions meteorològiques (temperatura i força del vent a l’aeroport de Trípoli). Entre gener i octubre, les ONG, criminalitzades i perseguides sobretot per l’aleshores primer ministre italià, l’ultradretà Matteo Salvini, només van poder treballar 85 dies, i en la majoria de casos només hi havia un vaixell humanitari per cobrir tota la zona, que té una longitud de més de 500 quilòmetres. Durant el mes d’abril, malgrat el bon temps, pràcticament no hi va haver pasteres, perquè el conflicte a Líbia s’havia agreujat amb l’ofensiva del mariscal Haftar sobre Trípoli, que va posar els migrants enmig d’un foc creuat.

La investigació invalida totes les polítiques dels estats i de la Unió Europea que posen traves a l’actuació de les ONG al Mediterrani central amb el relat que formen part del problema o fins i tot que faciliten la feina a les màfies. La conclusió de l’estudi és contundent: frenar les ONG no ha servit per reduir el flux de pasteres, però sí que pot haver agreujat la mortalitat de la ruta migratòria més perillosa del món, amb almenys 15.445 morts des del 2014, això sense comptar totes les que han desaparegut sense deixar cap rastre. En aquest temps els vaixells humanitaris han rescatat més de 115.000 migrants. Salvar vides no fa que hi hagi més gent que es jugui la seva. Obstaculitzant els rescats només s’aconsegueix que més homes, dones i criatures morin en el camí.