“No pararan fins que acabin amb nosaltres”

Els desplaçats per l’ofensiva de l’octubre contra els kurds del nord de Síria malviuen en escoles sense cap ajut

“No pararan fins que acabin amb nosaltres”
Karlos Zurutuza
04/01/2020
5 min

Qamixli (Síria)La Jihan diu que no sap ni per on començar. Era un dia de celebració únic a la vida: un casament, el de la seva germana, que un bombardeig de l’OTAN va interrompre en segons, de forma abrupta. Aquesta kurda de 36 anys no pot evitar riure quan recorda la imatge dels comensals, tots molt mudats, mirant-se els uns als altres a la part del darrere d’un camió de bestiar. Després, torna a plorar.

“Ja vaig notar alguna cosa estranya a la ciutat aquell dia. Vaig preguntar i la gent deia que era el mateix de sempre, una amenaça més d’Erdogan [el president turc] d’atacar, que no calia prendre-s’ho seriosament. Després va caure la primera bomba i tothom cridava i plorava. Volíem fugir però no sabíem com, no hi havia cotxes. Finalment el meu pare va aconseguir aquell camió. «Mira com se t’ha mogut el rímel», «¿Has anat a la perruqueria aquest matí? Doncs quins cabells portes!», ens dèiem els uns als altres de broma per animar-nos”, explica la dona.

La Jihan parla des del campus de Qamixli de la Universitat de Rojava. En una altra vida va estudiar traducció a Damasc; en aquesta, dona classes d’anglès a xicots que es resisteixen a tirar la tovallola en una guerra, la de Síria, que ja fa més de vuit anys que dura. Va ser el 9 d’octubre quan les bombes de l’aviació turca van extingir l’alegria d’aquell casament i els somnis de centenars de milers de persones al nord de Síria. De la seva casa a Serekaniye la Jihan diu que no en sap gran cosa. “Ens van dir que els mercenaris l’havien saquejat, poc més”.

Els drons i els tancs eren de bandera turca, però les botes d’Ankara sobre el terreny pertanyien a jihadistes de l’Estat Islàmic i de les mil faccions d’Al-Qaida a Síria, a les quals Ankara ha regalat armes, uniformes i un nom per despistar: Exèrcit Nacional Sirià. L’excusa turca per justificar la neteja ètnica dels kurds de Síria és reubicar més de tres milions de refugiats àrabs en les seves terres. Feia això o obria les fronteres i els enviava cap a Europa, va amenaçar Turquia. Brussel·les va callar aleshores i continua callant ara.

Turquia va iniciar la seva operació militar al Kurdistan sirià el dia 9 d’octubre per tenir el control d’una franja de 130 quilòmetres de llarg i 25 d’ample entre les ciutats frontereres de Serekaniye i Gireu Spi (Rasulain i Tal Abyad en àrab). Aleshores es van succeir les declaracions de condemna a Europa, els mitjans de comunicació no van parar d’escopir informació sobre l’ofensiva i per uns dies el drama kurd va ser notícia i va ocupar l’agenda internacional. Ara, quan han passat gairebé tres mesos, tot és silenci: ningú no parla ni dels kurds, ni dels bombardejos, i encara menys de Turquia. Però què ha passat amb aquells desheretats?

200.000 desplaçats

Molts dels desplaçats es refugien ara mateix en cases de familiars a la localitat d’Hassaka -a una distància prudencial, vuitanta quilòmetres, de la frontera turca-, tot i que la majoria ha acabat vivint en escoles abandonades on cadires i pupitres s’apilen als passadissos per fer lloc a les famílies. No és una cosa que només hagi passat ara. A l’escola de primària Abdul Hadd Meuse reben refugiats de tots els fronts de Síria des del 2011: Alep, Homs, Raqqa, Deir ez-Zor... L’última remesa és la de Serekaniye i els seus voltants: 200 persones d’una riuada de més de 200.000 desplaçats interns després de l’ofensiva, segons dades de l’ONU. Només a Hassaka hi ha vuitanta escoles com aquesta.

La Gariba ha de bregar amb quatre fills sobre les rajoles d’una classe que comparteixen amb divuit persones més. Com tots, es queixa del fred, de la falta d’aigua però, sobretot, del soroll. “No paren, ho veus? No hi ha manera que les criatures estiguin quietes un sol moment. Des del moment que obro els ulls cada matí només vull que caigui la nit per tornar a tancar-los”, diu aquesta kurda. Li han dit que ara viu gent en la seva antiga casa, “probablement àrabs d’Idlib [oest de país]”. El seu cunyat va tornar fa tres dies a Serekaniye i els jihadistes li van demanar diners per poder entrar-hi. Després van pensar que en traurien molt més segrestant-lo, el van capturar i ara reclamen cent mil dòlars per alliberar-lo. La família continua intentant reunir els diners.

Les històries són recurrents, les tarifes també. Com la dels tractors robats pels jihadistes. La suma que han d’abonar els seus propietaris per recuperar-los oscil·la entre els 2.000 i els 3.000 dòlars. També és habitual el saqueig sistemàtic de les cases, del qual no s’escapa ni el cablejat elèctric. O la història de les dones que s’embruten la cara amb fang perquè els jihadistes no les violin. L’estratègia no sempre funciona.

Des del segon pis de l’escola, la Zekia assegura haver perdut quatre dels seus germans des que va començar la guerra el 2011: dos a les files de l’exèrcit sirià i dos més al contingent dela milícia kurdo-àrab YPG. L’últim va morir sota els drons el dia 9 d’octubre. “Ens odien perquè estem amb els kurds en aquesta guerra. No pararan fins que acabin amb nosaltres”, diu aquesta àrab que era la líder de la comuna de Serekaniye. El projecte polític engegat pels kurdsal nord-est de Síria des del 2011 passava per l’atomització del poder fins a aquest nivell. Tot i estar lluny de ser perfecte, no deixava de ser una aposta pels drets humans i la igualtat entre homes i dones, ètnies i confessions, sense precedents a la regió.

És als afores de Hassaka on l’administració del nord-est de Síria ha aixecat una ciutat de plàstic sobre un fangar. No hi ha ni cases de familiars ni escoles suficients per contenir la riuada de desplaçats causada per l’ofensiva turca. Tampoc busquin a l’ONU perquè la majoria del seu personal va abandonar el país a l’octubre. Va ser el desplegament a la zona de les tropes de Damasc el que va provocar una estampida de cooperants i periodistes internacionals que havien accedit al territori des de l’Iraq, sense un visat oficial del règim sirià en el seu passaport.

Sense rastre de l’ONU

Avui la Mitja Lluna Roja Kurda fa el que pot per assistir els més de quatre mil habitants del camp de Waixokani (l’antic nom siríac de Serekaniye), una xifra que, diuen, continua creixent cada dia que passa. Una dotzena d’excavadores treballa sense descans per fer lloc als nouvinguts. Trobem l’Àlia en un laberint de tendes de campanya idèntiques en què només la roba penjada d’una família ens avisa que hem caminat en cercles. Diu que va fugir a peu amb el seu marit i els seus set fills. “Vam anar de poble en poble, fugint a mesura que s’acostaven, fins a arribar aquí”. Des de la botiga just al davant, el Hussein diu que també va fugir caminant. I l’Abdulrazaq. I la Fatma.

L’alto el foc pactat entre Washington i Ankara a l’octubre difícilment es manté entre bombardejos turcs sobre la zona i xocs entre les milícies islamistes que Turquia empara i forces sirianes. Human Rights Watch i Amnistia Internacional parlen de “crims de guerra” que inclouen execucions de civils i el saqueig de les seves propietats. Als seus 82 anys, Omar Hamud jeu amb tres mantes, sota les quals s’entreveu un tros de la bossa de plàstic que fa servir per orinar. Diu que els turcs no tenen por de Déu. Això ja ho havíem sentit en el passat. El que sí que resulta nou és la notícia del naixement de tres criatures en aquest mar de plàstic: l’Aian, el Mahmud i la Suriya, els primers naturals de Waixokani.

stats