“Díaz-Canel és un nom més atractiu i que ven més a l’estranger”
BarcelonaQuan gairebé es dona per fet que Miguel Díaz-Canel presidirà la Cuba sense els Castro Ruz, sorgeix la incògnita de quin paper tindrà el coronel Alejandro Castro Espín, fill de Raúl, fins ara amb presència a les bambolines del poder i que no té un escó a l’Assemblea Nacional.
“Díaz-Canel és un nom més atractiu i que ven més a l’estranger que un Castro”, diu el dissident Antonio Rodiles, director del centre Estado de Sats, per explicar per què el règim ha rebutjat una continuïtat de la nissaga. No obstant, Rodiles creu que l’hereu Castro serà al final qui mourà els fils del poder perquè té presència tant al Partit Comunista com a l’aparell militar, cada cop amb menys membres de la vella generació dels germans Castro de la Revolució que podrien qüestionar l’autoritat moral del jove Castro, sosté el dissident, en conversa telefònica des de Miami.
De Díaz-Canel, civil de 57 anys, no s’espera que sigui qui desmunti el règim, sobretot perquè Raúl l’ha premiat per la seva obediència i discreció. Per a Anna Ayuso, investigadora sènior del Cidob especialitzada en Amèrica Llatina, la pista més fiable sobre quin serà el tarannà del nou president és a qui triarà com a número dos. A l’opac règim castrista les travesses no són públiques però com a números dos han sonat Ramiro Valdés i Juan Ramón Machado Ventura, militars de la generació dels Castro, o Mercedes López Aceda, de 53 anys, una dona que, com el 80% de la població, ha nascut amb la Revolució. La tria dels uns o dels altres assenyalarà “els sectors que el president vol potenciar”, si va més enllà d’un canvi generacional o si, per contra, aposta per “un reequilibri de forces i sectors”, subratlla Ayuso. Rodiles assegura que el relleu d’avui serà només “una posada en escena” que s’havia planificat pensant en un govern nord-americà amb determinació per avançar cap a la fi del bloqueig i una Amèrica Llatina amb executius bolivarians i amics que donessin un cop de mà. Però tot ha canviat: a Washington Donald Trump ha frenat el desgel i ha propiciat un descens de les inversions estrangeres milionàries fins i tot quan ja estaven planificades, cosa que ha deixat l’economia cubana a l’UCI. A més, els Estats Units prohibeixen fer negocis amb les empreses relacionades amb l’exèrcit cubà, el gran conglomerat amb múltiples interessos a l’illa.
L’estabilitat econòmica és la primera assignatura de l’era Díaz-Canel. Les reformes iniciades s’han quedat a mig camí, ja sigui tant per les condicions externes com pel fre intern, per exemple no potenciant més els petits negocis privats dels anomenats cuentapropistas. Cuba té uns índexs de serveis de salut i educació o demogràfics equiparables a països occidentals i alhora pateix per la sostenibilitat del sistema. Així que Ayuso i Rodiles coincideixen que a curt termini no hi haurà canvis polítics ni de gestos cap a la dissidència. “El règim no ha mostrat mai voluntat de canvi, només algun moviment i maniobres, però mai cap als drets humans”, es queixa Rodiles. En aquest últim punt, Ayuso, l’especialista del Cidob, suggereix una “obertura d’espais per a una dissidència controlada”, res a veure, però, amb la possibilitat de transformar l’autoritarisme en un sistema multipartidista.
Rodiles, que tornarà a Cuba aviat, admet l’autocrítica quan es queixa que l’anticastrisme “no fa prou força avui” per propiciar un canvi que, segons ell, “només pot venir des de dins de l’illa”, es lamenta.
