La difícil i castigada renaixença amazic a Tunísia
La defensa d’aquesta llengua i identitat topa amb un estat que l’obvia
TunisLa trobada amb Ghaki Jalloul, president de l’Associació Tunisiana de la Cultura Amaziv (ATCA), té lloc en un cafè de la capital, en lloc de la seu de l’organització. “Ara ja no tenim oficina a Tunis. L’hem hagut de tancar. El lloguer era massa car i no tenim prou fons”, es disculpa. I amb l’oficina han desaparegut també les classes que hi feien de llengua amazic. El fet que la principal associació per la defensa de la llengua i la identitat amazigues de Tunísia no pugui ni tan sols permetre’s tenir un local a la capital és tota una metàfora de les dificultats que troba el moviment cultural amazic per desenvolupar-se al país magribí.
La xifra de tunisians que actualment parlen l’amazic -també anomenat berber-és un tema controvertit, ja que no hi ha cap estadística oficial. Alguns activistes situen el nombre de parlants per sobre dels 500.000, mentre que altres estimacions el redueixen fins a 200.000, és a dir un 2% dels 11,5 milions de tunisians. La gran majoria són originaris d’una vintena de pobles del sud, de les províncies de Matmata i Tatauin, així com de l’illa de Djerba. Com que en aquests territoris subdesenvolupats del sud hi ha hagut un gran èxode rural, avui també hi ha una xifra considerable de parlants d’amazic a l’àrea metropolitana de la capital. L’existència d’una dotzena d’organitzacions culturals com l’ATCA és el principal canvi registrat a Tunísia en la qüestió amazic després de la revolució del 2011 que va deposar el dictador Ben Ali. Abans, la creació de qualsevol entitat berber, així com de partits d’oposició o mitjans independents, estava prohibida i castigada severament. Vuit anys després, Tunísia és l’únic país protagonista de les anomenades primaveres àrabs que ha sigut capaç de sostenir un procés de transició democràtica sense caure en una guerra civil o en un cop d’estat. Tanmateix, els activistes amazics no fan una avaluació gaire positiva d’un canvi que es neguen a anomenar revolució.
A l’ATCA creuen que només ha servit per portar al poder una classe política islamista hostil a la pluralitat cultural. La política d’exclusió i marginalització de la identitat amazic ha continuat com abans. “L’estat ens té completament marginats. Tant se val que ens esforcem a presentar els primers les demandes de subvencions, mai ens en donen cap. Ens volen ofegar”, denuncia Jalloul, un vigorós funcionari jubilat de 63 anys. D’acord amb l’article primer de la Constitució democràtica del 2014, l’àrab és “la llengua” de Tunísia. No només la llengua amazic és absent a l’escola: tampoc hi ha cap espai per a l’amazic als mitjans de comunicació i encara és vigent un decret que obliga a posar noms àrabs als nounats. L’única forma d’aprendre la llengua o el seu icònic alfabet és a través de les lliçons que fan les entitats culturals privades, formades per abnegats militants.
El pas a la política
Des del mes de maig, la causa amazic compta amb una nova eina per intentar fer arrencar nous drets a l’estat: un partit polític. Es tracta de l’Akal, que vol dir terra en berber. La formació va néixer després que un grup d’estudiants, activistes i investigadors arribessin a la conclusió que no n’hi havia prou amb la feina de les ONG per recuperar la cultura amazic. El model ja havia esgotat el seu recorregut. D’acord amb el seu president, Samir Nefzi, el partit s’ha inspirat en els “partits amazics d’altres països, com l’RCD a Algèria”. Malgrat això, el projecte ha estat rebut amb divisió de parers a la comunitat. “Personalment, crec que és una iniciativa interessant. Calen nous enfocaments per promoure la nostra cultura”, opina Karima Azzouz, presidenta d’una associació cultural de Tamezret, un poble al sud del país. A l’ATCA, en canvi, ho veuen diferent. “La situació no està prou madura per llançar un partit polític. Cal fer molta feina prèvia de conscienciació. És un projecte abocat al fracàs que més aviat perjudicarà la nostra causa”, rebla Jalloul. La seva companya Kahna hi està d’acord: “El partit l’han fundat sis persones, la majoria membres de la diàspora amazic a Occident. Haurien d’haver-se coordinat amb nosaltres, els que estem sobre el terreny i coneixem millor la situació”.
Nefzi, de 41 anys i nascut a una ciutat pròxima a la capital, rebutja categòricament l’acusació dels mitjans que el partit fomentarà la divisió dels tunisians: “Els tunisians sempre hem estat dividits ideològicament: laics, islamistes, comunistes, liberals, etc.” L’Akal passarà la seva prova de foc a la tardor, amb la celebració de les eleccions legislatives. El seu resultat permetrà saber fins a quin punt compta amb el suport de la comunitat.
