Les dones dels mil braços es rebel·len contra la violència

Lubumbashi / Kinshasa (rdc)Només té tretze anys i el coratge d’una guerrera. Es diu Clarisse, és menuda i tímida però parla alt i clar. Avui ha reunit el valor per acostar-se a la comissaria de la unitat especial de policia per a la violència contra les dones de Lubumbashi, la segona ciutat més gran de la República Democràtica del Congo. La rep la coronel Esther Kalumbu, la cap d’aquesta unitat, per fer-li la primera entrevista. La comissaria és petita i està plena de gom a gom. Té una única entrada, de manera que víctimes i detinguts esperen junts al mateix passadís atapeït i calorós, però l’existència d’aquesta comissaria és una victòria dels moviments feministes, que han forçat el govern a reconèixer que les violències masclistes que pateixen les dones al país són extremes i cal posar-hi fi.

La Clarisse n’ha patit en carn pròpia. Està embarassada de cinc mesos fruit de diverses violacions del mateix home. “Em seguia a l’escola cada dia i m’amenaçava amb pegar-me si no pujava a la seva moto i me n’anava amb ell”, diu amb la mirada a terra. “Se’m va endur tres vegades i em va violar, i quan va saber que estava embarassada em va portar a casa dels seus pares, on m’han tingut amagada durant tot aquest temps. Però em pegaven i no he pogut aguantar més”, afegeix. A la coronel, que està acostumada a tota mena de relats, li costa pair el que acaba d’escoltar però s’empassa saliva i diu: “Seguiré el teu cas i detindrem el teu violador i també els seus pares, perquè en són còmplices”.

Que les noies violades vagin a parar a casa dels seus agressors és una situació molt habitual. A vegades fins i tot les obliguen a casar-s’hi. “Sovint les violacions no es denuncien i les famílies prefereixen arribar a un acord per preservar la dignitat de la dona, perquè si se sap que ha estat violada ningú s’hi voldrà casar. A vegades fins i tot el marit les repudia”, explica Françoise Kat Kambol, experta en estudis de gènere de la Universitat de Lubumbashi.

Avortaments il·legals

El pas que ha fet avui la Clarisse és imprescindible per posar fi a la impunitat dels agressors. Fa uns anys aquesta denúncia hauria sigut impensable, però la coronel Kalumbu sap que després de l’entrevista se n’anirà i no la podrà protegir. La unitat havia de ser de 150 agents però amb prou feines en són 60 i ja fa temps que demanen tenir un centre per poder acollir les víctimes. La Clarisse sortirà per la porta i s’enfrontarà tota sola, i amb només tretze anys, a un part, perquè a la República Democràtica del Congo l’avortament és il·legal fins i tot en casos de violació. També haurà de suportar el rebuig de la societat, perquè molt difícilment es podrà casar; i després de la denúncia, fer front a les represàlies que el seu agressor i la família vulguin emprendre contra ella. No serà l’única. Només avui tres noies més arribaran a la comissaria per denunciar violacions.

La coronel ha atès 200 violacions a menors l’últim any. La més petita tenia només tres anys. “És imprescindible que tota la comunitat es comprometi en la lluita contra les violències masclistes per posar fi a aquesta plaga. No és un problema de les dones, és un problema de tothom”, diu Françoise Kat. I amb aquest objectiu el nou govern ha promulgat la primera llei sobre violència contra les dones que incorpora la perspectiva de gènere i obliga tota la societat a posicionar-se.

Mentre el govern intenta crear estructures paritàries, les activistes pels drets de les dones prenen la iniciativa a tot el país per canviar la realitat dels seus barris. És el cas de Marthine Makaya, una infermera de Kinshasa, la capital congolesa, i activista de l’ONG local Étoile du Sud que ha ideat un sistema per reduir la mortalitat maternoinfantil en un dels barris més conflictius de la ciutat.

Al barri de Lubudi-Luka de la capital ni la policia ni el personal sanitari hi entren mai. És un barri totalment insalubre on viuen amuntegades més de 400.000 persones i un 70% dels veïns són mares joves sense recursos. Moltes es veuen obligades a parir a casa o directament al carrer perquè no tenen manera d’arribar a l’hospital. Fins fa poc gairebé la meitat de les dones i els nens morien en el part. Mama Marthine va començar a formar dones del barri per fer una primera assistència com a llevadores a les cases i ha aconseguit reduir la xifra al 25%.

“Continuem patint cada dia. Cal mantenir l’educació sanitària i parlar amb les mares per fer que disminueixin les morts”, reivindica Marthine Makaya, que també ha obert un petit consultori per atendre els infants sense recursos amb malalties com el paludisme, la principal causa de mort entre els nadons. El Congo és un dels països amb una de les taxes de mortalitat maternoinfantil més altes del continent africà i del món.

Les dones dels mil braços

La violència que pateixen les dones a la República Democràtica del Congo forma una taca gegantina i profunda que s’estén a tots els àmbits de la societat. Les dones són també les més pobres, les que pateixen més malalties, les que reben menys educació i atenció sanitària, les que més treballen, les que sustenten les famílies i les que no poden prendre absolutament cap decisió sense el vistiplau dels marits.

El 60% de les dones reconeixen haver patit violència dels seus marits o parelles. L’organització tradicional al si de les famílies les converteix gairebé en esclaves.

Entre elles s’anomenen les dones dels mil braços perquè ho fan absolutament tot i no descansen mai. Però enmig de totes aquestes tasques, moltes esgarrapen temps per fer activisme, formar-se en perspectiva de gènere i fer sensibilització entre les veïnes per generar un canvi. Ho fan sense mitjans ni recursos però amb la convicció que ara que han alçat la veu ja no poden callar.

Prejudicis masclistes a tot arreu

El sostre de vidre de les dones “afecta totes les esferes de la vida, també dins de casa, i no està fet de vidre sinó de prejudicis generalitzats contra les dones, que mantenen tant els homes com les dones a tot el món”. Aquesta és la principal conclusió d’un nou estudi elaborat pel Programa de Desenvolupament de l’ONU (UNDP) en el seu Índex sobre els Costums Socials de Gènere publicat ahir dijous. L’índex revela que la mentalitat masclista encara està molt arrelada en la societat mundial en ple 2020. De fet, el 90% dels homes i de les dones del món tenen prejudicis masclistes, segons aquest estudi. Més de la meitat de la població mundial creu que els homes són millors líders polítics i el 40% creuen que els homes són més bons com a executius empresarials.