Crisi política i lluita de faccions al número 10 de Downing Street

LondresCrisi política i familiar i també lluita de faccions al número 10 de Downing Street. El fins ara director de comunicacions de Boris Johnson, Lee Cain, ha presentat la dimissió aquest dimecres a la nit hores després que la BBC hagués filtrat que la promesa del primer ministre, i mare del seu sisè fill, Carrie Symonds, s'oposava a la seva designació com a nou cap de gabinet del premier, un nomenament que s'havia de formalitzar els dies vinents.

Cain, però, ha perdut la batalla que es lliura fa temps a la sala de màquines del número 10 per aconseguir la màxima influència sobre Johnson i, finalment, plega. La renúncia serà efectiva a finals d'any. Per unes hores, i fins a aquest matí de dijous, la dimissió de Cain semblava que podria suposar també la del seu gran aliat, i fins ara màxim assessor polític de Johnson, Dominic Cummings, extrem que a hores d'ara sembla descartat. Cain, el més fidel servidor de Johnson des que va arribar al càrrec, havia sigut el portaveu de la campanya del Leave durant el referèndum del Brexit del 2016 mentre que Cummings en va ser el director i gran artífex de tota l'estratègia antieuropeista. Alhora, és vist per massa rivals com el mestre que mou els fils de la titella que a les seves mans seria Johnson.

Molts diputats conservadors haurien aplaudir la marxa de Cummings. No només per la gran influència que té sobre Johnson sinó perquè és considerat un element tòxic per al partit –i per al mateix premier– des que es va saltar les regles durant el primer confinament, i va deixar al descobert un doble comportament: màxim rigor per a la població en general a l'hora de fer sacrificis i màxima permissivitat per als poderosos amics del primer ministre.

Downing Street, doncs, ha sigut aquest dimecres i encara aquest dijous l'escenari d'un culebró en tota regla, que afegeix encara més sensació de desgovern i caos a la tasca d'un executiu que fa mesos que naufraga davant de la pitjor crisi que travessa el país des de la Segona Guerra Mundial.

El país se n'ha anat a dormir i ha despertat tement que a la residència oficial del primer ministre interessa més la lluita entre faccions –el partit, els brexiters, els membres de la campanya del Leave que no tenen cap lleialtat ni al partit ni tampoc als brexiters més tous del partit– que no pas la lluita contra la pandèmia, que ja s'ha cobrat, almenys oficialment, més de 50.000 vides. Com comentava preservant l'anonimat un diputat tory en el programa de BBC 2 Newsnight emès dimecres a darrera hora: "¿Downing Street és una cort medieval o Dallas?" Potser totes dues coses a hores d'ara.

La bomba informativa

La màxima responsable d'informació política de la BBC, Laura Kuenssberg, havia avançat la informació clau al migdia. Llavors s'ha atiat la successió d'esdeveniments. Kuenssberg llançava la bomba segons la qual Symonds –ex cap de premsa del Partit Conservador– estava "molt descontenta" per la imminent promoció de Cain, que al costat de Cummings són vistos com una excessiva i gens beneficiosa influència sobre Johnson. El Times, de fet,cita unes suposades paraules textuals de Symonds que suggereixen que "el primer ministre no està rebent bons consells". El partit, a més, veu Cain com el responsable dels molts fracassos de comunicació del govern durant la gestió de la pandèmia.

Al costat de Symonds, com a aliades, també s'hi compten Allegra Stratton, una periodista de la BBC que a primers d'any es convertirà en la portaveu del govern en les conferències de premsa televisades sobre la lluita contra el coronavirus, i Sarah Vaughan-Brown, l'assessora de premsa de Symonds.

Cain, al seu torn, s'havia oposat al nomenament de Stratton perquè, a la pràctica, li prenia protagonisme. Per apaivagar els ànims, Johnson li va oferir durant el cap de setmana el càrrec de cap de gabinet. Però tot plegat se n'ha anat en orris per l'oposició de Symonds i Stratton, fins ara responsable de premsa del ministre del Tresor, Rishi Sunak, que també voldria desfer-se de la gran influencia al número 10 de Downing Street de la facció brexitera del Leave, és a dir, Cummings i Cain.

Quan la BBC de la mà de Laura Kuenssberg ha aixecat la llebre, al llarg de la tarda de dimecres la premsa britànica ha començat a especular sobre la guerra interna sense treva que es viu entre els esmentats diferents grups al voltant del premier, i també entre tot l'aparell de Downing Street i sectors del Partit Conservador, molt descontents per la deriva i els constants canvis de política del govern. I, encara més, pel segon confinament.

En aquest sentit, Cain ha sigut assenyalat per aquests mateixos diputats com el responsable tant de la filtració apareguda al Times, que va oferir l'exclusiva del nou tancament per a Anglaterra fins al 2 de desembre, i que va obligar Downing Street a canviar de plans i avançar la difusió de la decisió, com, més especialment, d'haver pressionat fins al límit Johnson perquè el dugués a terme.

L'episodi de serial, però, no amaga la denúncia que ha fet Keir Starmer, el cap de l'oposició al Parlament, durant la sessió de control setmanal, de les enormes irregularitats en l'atorgament de contractes a empreses de donants del Partit Conservador sobre projectes relatius amb la lluita contra la pandèmia.

L'espectacle no pot ser més sorprenent i decebedor per als britànics. Els ciutadans veuen com les misèries, les enveges i les picabaralles del poder i dels poderosos distreuen el govern del que hauria de ser el primer objectiu. A punt de complir-se un any de l'aclaparadora victòria de Johnson a les urnes, la gran incapacitat per a la gestió que molts intuïen amb no poques dades –i més encara en un període de crisi excepcional– s'està posant de manifest amb tota cruesa.