L’educació pública perpetua l’apartheid a Sud-àfrica

JohannesburgTotes són escoles o instituts públics, però ningú ho diria. A les zones riques on fins fa un quart de segle només podien viure els blancs, els patis són catifes verdes de les dimensions de camps de futbol. Les classes són grans i estan ben equipades, i els pares recullen els nens amb luxosos cotxes familiars i lluents 4x4. Però aquests centres educatius són només per a una minoria privilegiada, normalment blanca, al país austral.

Les coses són ben diferents als townships, els guetos que va fer l’apartheid per a la mà d’obra negra que empenyia l’economia d’aquella Sud-àfrica. Els alumnes juguen sobre superfícies polsoses de terra vermella. Tornen a casa caminant pels caòtics carrers del township, fan les classes a aules saturades i sense mitjans tecnològics o personal qualificat.

La situació és més dramàtica encara a les zones rurals on el règim de segregació racial va arraconar la població negra que no necessitava per fer les feines menys qualificades a les ciutats o les granges. A més dels problemes dels townships, centenars d’escoles rurals no tenen electricitat ni aigua corrent. Les aules són de vegades de fang, i els docents no van a classe i deixen els nens desatesos. “És impossible oferir una educació de qualitat si tens més de quaranta alumnes a càrrec, els alumnes i els mestres han de caminar quilòmetres per arribar a les classes i no tenen ni serveis per fer les seves necessitats”, diu a l’ARA un mestre d’una escola d’una zona deprimida de Johannesburg, que explica com els centres de les àrees riques ofereixen una educació excel·lent i no tenen els problemes de les altres escoles públiques.

“Els pares completen el finançament del govern amb taxes que la majoria de sud-africans no poden pagar, i l’òrgan de decisió de l’escola contracta els professors que necessita i garanteix el manteniment i el bon funcionament dels centres”, diu aquest docent sud-africà amb més de trenta anys d’experiència.

Empremtes del passat

Vint-i-quatre anys després de la voladura controlada de l’apartheid, i malgrat els progressos que s’han assolit des del final de la segregació forçada, l’educació pública segueix reproduint el sistema d’ensenyament implantat a la dècada del 1950 pel règim supremacista blanc. Llavors el govern nacionalista afrikaner va aprovar la Llei d’Educació Bantú. Aquesta llei condemnava la majoria negra a l’educació de segona -centrada a formar treballadors de baixa qualificació-, mentre posava tots els esforços en les escoles per a blancs, moltes de les quals han mantingut el bon nivell fins avui.

Tot i haver-hi destinat quantioses inversions a l’educació pública, el govern del Congrés Nacional Africà (CNA) no ha aconseguit tancar les ferides obertes per la Llei d’Educació Bantú. Assignatures com les matemàtiques i les ciències, que els experts agafen com a referència per mesurar el rendiment escolar, eren les grans marginades al currículum per als negres imposat pel règim nacionalista blanc.

I avui continuen oblidades a les escoles dels townships i les zones rurals. Segons l’Estudi de Tendències en Matemàtiques i Ciències (TIMSS), que recull resultats acadèmics a tot el món, només un 9% dels estudiants negres sud-africans d’entre 8 i 12 anys van aprovar al 2016 l’assignatura de matemàtiques amb una nota superior a 6. El percentatge supera el 50% en el cas dels blancs.

Suborns dels mestres

L’actor més assenyalat per aquesta desfeta és el Sindicat Democràtic Sud-africà de Mestres (SADTU). Un informe del govern conclou que membres d’aquesta organització afiliada al CNA adjudiquen places de mestres a canvi de diners o regals. Fa dos anys el sindicat va paralitzar la iniciativa del govern d’unificar els exàmens a totes les escoles del país. El SADTU s’ha caracteritzat per refusar qualsevol proposta per augmentar els controls de qualitat sobre els docents.

“Moltes de les nostres escoles tenen infraestructures deficients, i fracassen a l’hora de preparar els joves per a la vida universitària o laboral”, ha escrit en un informe per a l’Institut de Relacions Racials l’investigador Marius Roodt. “Els que més pateixen aquests resultats dolents són els joves negres”, afegeix. Segons dades oficials, menys d’un terç dels estudiants negres que arriben a la universitat acaben les seves carreres. Per cada alumne negre que acaba la carrera completen els seus estudis sis universitaris blancs.

“La majoria d’aquests estudiants que arriben a la universitat no poden respondre a l’exigència”, explica a l’ARA l’exprofessor de la Universitat de Johannesburg Stuart Windram, que des de fa 15 anys organitza tallers sobre ciència i tecnologia en escoles sud-africanes. Windram atribueix part del problema a la falta de formació i d’interès dels mestres als centres de les zones pobres, i dubta de la voluntat del CNA -que governa des del 1994- per acabar amb una de les grans rèmores heretades de l’apartheid. “Si el govern tingués interès perquè els nens gaudissin d’una educació millor, no toleraria la incompetència i la complaença que hi ha al sistema”.