Les eleccions a l’Índia: la clau darrere la crisi amb el Pakistan

MadridEnmig de l’última escalada bèl·lica entre l’Índia i el Pakistan, el primer ministre indi, Narendra Modi, es va dirigir dijous per videoconferència als membres del seu partit, el BJP. Un aparador perfecte per, en realitat, dirigir-se a tota la seva població, al país veí i al món, i així poder col·locar a l’agenda les declaracions del Modi governant que vetlla pels interessos nacionals al costat de les del Modi candidat que aspira a la reelecció d’aquí dos mesos.

El seu missatge semblava clar: “Tot el país és un”, “Som ciutadans d’una Índia poderosa, haurem de treballar nit i dia pel desenvolupament i l’orgull del país”, “Hem de demostrar-los que aquesta nació no s’aturarà”, “El país està en bones mans”. Les seves, s’entén.

El context d’aquesta exaltació de grandesa nacional és una setmana que va començar amb la incursió de caces indis en l’espai aeri pakistanès -cosa no vista des del 1971- i el posterior bombardeig d’un suposat campament terrorista de Jaish-e-Mohammed al costat pakistanès de la frontera. Aquest grup havia reivindicat un atemptat suïcida dies abans al Caixmir indi en què van morir més de 40 policies.

L’orgull ferit

Els crits d’alegria a les ciutats índies per la venjança consumada van durar poc: l’endemà, caces pakistanesos van atacar territori indi, almenys una aeronau índia va ser abatuda i un pilot va ser capturat per l’exèrcit pakistanès. Una altra vegada l’orgull ferit.

A això cal afegir-hi el desplegament de tancs a la línia fronterera, l’intercanvi de foc d’artilleria i el pànic habitual en aquestes escalades, aquell que obliga la població local a fugir de casa per por de les bombes. Tot plegat amanit amb una guerra pel relat que atia passions ciutadanes mitjançant l’ostentació d’unes victòries militars sense proves i negades per l’enemic.

A la zona més militaritzada del món les pujades de tensió són habituals, com ho són les acusacions recíproques de violar un alto el foc que els dos països van signar després de tres guerres. Però per entendre la magnitud d’aquesta última febre, la pitjor dels últims anys, cal mirar el calendari: l’Índia celebra eleccions generals a l’abril. Modi continua sent el favorit, però recentment ha patit diversos contratemps que el podrien posar en dificultats. Per això la possibilitat d’actuar amb mà dura contra el seu etern rival musulmà és una oportunitat per guanyar el vot dels sectors més nacionalistes. Divendres va insistir, en to bèl·lic, que prometia tornar “amb interessos” el mal patit.

“Politització descarada”

L’oposició, que es veu desplaçada en tot això, critica que Modi estigui en campanya les 24 hores del dia en comptes de concentrar els esforços en la seguretat nacional. Una vintena de partits el van acusar en una carta conjunta de “politització descarada” d’aquesta última escalada bèl·lica. En tot cas, la idea ja ha quallat: la defensa nacional competirà a les eleccions contra l’atur, la crisi agrícola o les tensions religioses.

A l’altra banda de la frontera, el discurs del primer ministre pakistanès, Imran Khan, té dues cares: la domèstica i la internacional. Primer va deixar clar als seus que poden estar tranquils perquè tota agressió a la seva sobirania serà resposta. Així va satisfer els més bel·ligerants, entre els quals periodistes i analistes que es van desfer en elogis als militars pakistanesos mentre les televisions emetien desenes de vegades les imatges de les restes d’un avió indi abatut.

En canvi Khan s’ha mostrat davant el món com un home conciliador que demana diàleg al seu homòleg indi i que decideix alliberar el pilot capturat com a “gest de pau”. A la retòrica del Pakistan li interessa una Índia dividida i sota el comandament d’un nacionalista hindú com Modi. A més, Islamabad sap explotar globalment la taca que suposa per a l’Índia el conflicte del Caixmir, que s’arrossega des del 1947.

A les xarxes socials, on actualment es pren el pols social, l’exaltació patriòtica inicial, i habitual, va acabar donant pas a una crida a la calma veient la velocitat que agafava l’intercanvi d’operacions militars. En tots dos països s’ha mantingut viu aquesta setmana un lema d’èxit: #DiguesNoALaGuerra.

Quan es produeixen aquest tipus d’escalades les preguntes són sempre les mateixes. ¿Fins on arribaran aquesta vegada les dues potències nuclears? Quin límit tenen les seves demostracions de força, sabent que no poden mostrar-se febles ni davant el seu veí ni davant la seva població? Qui s’empassarà abans aquest gripau? De fons, sempre, la incertesa de veure el dia que cap dels dos països faci un pas enrere. El dia que al davant ja només quedi el buit i decideixin continuar caminant.