Empreses d’Europa acaparen la pesca al Senegal
La presència de multinacionals i la sobreexplotació de les aigües obliga molts joves a emigrar
Dakar / Barcelona“Som aquí perquè ens roben la pesca i la feina”, explica Lamine Bathily, d’origen senegalès i portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants a Barcelona, coneguts popularment com a manters. Veiem aquests venedors a la capital catalana i en altres nuclis urbans, però no acostumem a preguntar-nos per què han vingut fins aquí.
Són persones de l’Àfrica subsahariana que han travessat terra i mar en un viatge ple de patiments i de perills per arribar a Europa; molts moren en l’intent. Són també immigrants econòmics, que necessiten subsistir i mantenir la família al país d’origen. Gran part d’aquest tipus de migració, però, és conseqüència de l’activitat d’empreses multinacionals que s’han instal·lat als països africans i han saquejat els seus recursos bàsics i necessaris. Aquestes companyies acaparen les terres per destinar-les a monocultius per als mercats internacionals, o exploten la riquesa pesquera. És el que passa al Senegal, on operen empreses espanyoles.
“El model d’empreses mixtes i la venda de drets de pesca ha eliminat en 15 anys la pesca local, i de retruc el principal mitjà d’obtenció de proteïnes al Senegal. S’ha acabat amb l’equilibri sociocultural de la regió i amb el mitjà de vida de 47.000 pescadors artesanals. I aquests són processos irreversibles que les empreses que els generen no poden solucionar”. Són paraules de Kiko Ortiz, de l’Observatori del Deute i la Globalització (ODG), que l’any 2009 ja advertia i denunciava les conseqüències de l’arribada a aquest país d’un model d’explotació exogen i depredador.
El senegalès Daouda Dieye, que també pertany al Sindicat Popular de Venedors Ambulants a Barcelona, ha viscut de prop aquesta pressió de la pesca estrangera. “Ja no teníem pesca. Ens van prendre la feina i vam haver d’abandonar la nostra professió de tota la vida”, assegura.
Acords bilaterals amb la UE
Els acords bilaterals de pesca signats amb la Unió Europea (UE) entre el 1979 i el 2006 tenen molt a veure amb aquesta situació d’espoli de recursos. En l’acord europeu UE-Senegal per al període 2002-2006, 125 vaixells europeus van aconseguir l’accés a les aigües senegaleses, sense límits de captura, a canvi d’oferir ajuda financera i tècnica. La indústria pesquera de la UE entrava, doncs, en competència directa amb les embarcacions artesanals senegaleses. L’últim acord del sector pesquer de la UE amb el Senegal, que va entrar en vigor el 2014, té vigència fins al novembre del 2019.
La pesca tradicional d’aquestes comunitats s’ha vist perjudicada per la presència de grans vaixells pesquers estrangers d’arrossegament, fins al punt que els pescadors i altres treballadors que depenen del sector no poden subsistir ni mantenir la seva família. També afecta les dones, que tenen un paper molt important en la transformació i comercialització del peix. Si es redueixen les captures, es perden llocs de treball i els preus augmenten, i això incideix també en la seva supervivència. La pesca il·legal no declarada i no reglamentada (IUU) ha reduït considerablement el nombre de llocs de treball en aquest sector. Per exemple, a la localitat de Kayar, la sobreexplotació de la pesca ha repercutit negativament en la indústria local, i moltes fàbriques dedicades al processament d’aquest aliment han tancat.
La sobreexplotació, sigui autoritzada o il·legal, ha fet que la temporada de pesca s’hagi escurçat any rere any, i que la varietat i quantitat de peixos capturats sigui cada dia més petita. Els pescadors del mar senegalès són ben explícits: “Fa 25 anys no necessitàvem allunyar-nos gaire. Ara cada vegada és més difícil trobar pesca prop de la costa. Intentem anar a Mauritània, però fa uns mesos van matar un company per anar-hi a pescar. I no és el primer cas”, explica Ibou Ndiaye, pescador de 42 anys de la població de Kayar. “Abans era estrany veure tantes barques a la sorra sense activitat, només passava quan hi havia temporals. Tampoc era normal veure l’assecador de peix gairebé buit durant part de l’any”, comenta un altre pescador, Abdoul Fall, de la mateixa localitat. I encara un altre, Mor Diallo, declara: “Els últims anys hem d’anar mar endins per pescar, i invertir-hi temps i combustible. Malgrat això, hi ha dies que tornem sense haver capturat res”, assegura.
La conseqüència és que molt joves pescadors declaren que volen emigrar a Europa perquè, asseguren, al Senegal no hi ha feina. “No podem sortir a pescar ni mantenir les nostres famílies. Si poguéssim treballar no marxaríem del país”, argumenten.
Augment dels preus
Terra endins es poden apreciar les conseqüències del descens de les captures de peix. La població utilitza el peix com a font principal de proteïna animal, però no pot fer front a l’increment del preu d’aquest producte i, en conseqüència, la seva alimentació se’n ressent. Per aquesta raó molts pescadors es veuen forçats a emigrar amb l’esperança d’enviar diners perquè les seves famílies puguin subsistir. Així, les barques artesanals que feien servir per pescar es converteixen en el “transport de la desesperació” per arribar a Europa.
L’ONG VSF Justícia Alimentària va impulsar l’any 2012 una campanya amb el lema “Atureu-vos! Aquí hi viu gent”, en què exposava que la globalització impulsada per les polítiques neoliberals ha reduït dràsticament els drets d’accés als recursos pesquers de la població local. La majoria dels vaixells que operen a la costa senegalesa són de bandera espanyola, com Pescanova i Senevisa. L’estat espanyol va obtenir un 47% de quota sobre el total de tones permeses en la pesca de profunditat en aquesta zona.
D’altra banda, Greenpeace va registrar a les aigües del Senegal, Guinea, Guinea Bissau i Ghana 82 activitats de pesca il·legal no declarada i no reglamentada entre els anys 2010 i 2014. El 2017, al seu informe El cost de la destrucció dels oceans, constata la problemàtica contínua en aquests països de l’Àfrica Occidental: al voltant de 300.000 llocs de treball del sector pesquer s’han perdut a causa de la manca de polítiques que el protegeixin. Celia Ojeda, responsable sobre oceans i pesca en aquesta ONG, reclama que aquesta gestió hauria d’importar a governs com l’espanyol, ja que aquest peix il·legal es podria estar descarregant en ports com el de Las Palmas de Gran Canaria, segons ja va denunciar l’Environmental Justice Foundation l’any 2007.
Aquesta injustícia flagrant és a l’agenda de diverses organitzacions que fan accions d’incidència política en l’àmbit regional i internacional: denuncien i pressionen perquè es compleixi la normativa internacional, perquè es tingui en compte la població afectada per aquests acords, i que no només es valori el rendiment econòmic de les multinacionals a curt termini.
Iniciatives
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), en el seu informe L’estat mundial de la pesca i l’aqüicultura del 2016, considera imprescindibles iniciatives com ara l’anomenat creixement blau -o sigui, restablir el potencial dels oceans i dels aiguamolls- o els esforços per combatre la pesca il·legal. Dins l’acord que va entrar en vigor el 2016 sobre mesures de l’estat rector del port destinades a prevenir, descoratjar i eliminar la pesca il·legal no declarada i no reglamentada, la FAO intenta que s’hi sumin més països: fins a 49 s’hi havien afegit l’octubre del 2017. D’altra banda, l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, els Objectius de Desenvolupament Sostenible i l’Acord de París també poden influir notablement en la pesca i l’aqüicultura si es fan realitat.
Mentrestant, la societat civil de la UE (el màxim importador de productes pesquers del món), a través dels seus col·lectius, continua treballant per fer campanyes d’informació i conscienciació de la població receptora d’aquests productes, sobre el que implica consumir-ne. Es promociona l’alternativa de consum de proximitat i de temporada, amb la finalitat de no castigar l’alimentació bàsica i els drets humans de les poblacions vulnerables del Sud.
Què podem fer?
Molts ciutadans es pregunten: què podem fer des d’aquí? Com a consumidors, tenim el poder de demanar d’on venen els productes que consumim i decidir què comprem, segons destaquen les ONG implicades en aquest tema. També podem escollir aliments provinents de la pesca sostenible. Tal com afirma l’Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya (OCUC): “Com a consumidors, tenim una responsabilitat, però també tenim un poder per incidir en l’evolució del mercat i en les seves implicacions”.