Els esclaus bolivians de la indústria de la moda

São Paulo“Em costa molt explicar-ho... Durant un any vaig viure en un infern. Em van tenir tancada en un petit taller, humit i sense cap finestra. Hi vivia i hi treballava des de les set del matí fins a la mitjanit. Sovint em donaven només un plat de menjar al dia. No vaig cobrar durant mesos perquè deien que, amb la meva feina, havia de pagar el bitllet d’autocar amb què vaig viatjar des de Bolívia fins al Brasil. Vaig caure malalta diverses vegades, només sortia al carrer els diumenges, però sempre anava acompanyada i m’amenaçaven que, si obria la boca, em denunciarien a la policia i em deportarien”. Després de molt insistir, la Silvia (nom fictici) accedeix, via telefònica, a donar el seu testimoni de l’experiència traumàtica viscuda en un taller de confecció de la zona nord de São Paulo.

Aquesta jove boliviana, que xiuxiueja encara avergonyida, és el que les autoritats brasileres qualifiquen com a víctima de “condicions de treball anàlogues a l’esclavatge”.

Des de finals de la dècada de 1970, cada any milers de bolivians pobres són reclutats per xarxes internacionals de tràfic de persones, principalment a La Paz i la regió metropolitana, perquè facin de força productiva de baix cost dels tallers de confecció a São Paulo. La capital econòmica i financera del Brasil també és el gran centre tèxtil que abasteix les grans marques minoristes que inunden els centres comercials d’arreu del país i els mercats majoristes de distribució per al petit comerç. En conseqüència, el flux d’arribada de treballadors bolivians és continu per la demanda d’un sector en alça.

Subcontractació

El motor que mou l’explotació és la reducció draconiana de costos en una cadena de producció que es fonamenta en la subcontractació, a vegades fins a quatre vegades, per a la confecció de peces. La vulneració de la legislació laboral és constant.

“El model estàndard que s’aplica és la remuneració zero durant els primers tres o quatre mesos per purgar el deute del viatge des de Bolívia. Viuen en un habitatge degradat i treballen de 12 a 16 hores diàries”, explica Luis Alexandre de Faria, auditor-fiscal del ministeri del Treball. “Quan finalment cobren, guanyen per peça confeccionada. Per tant, l’empresa transfereix la responsabilitat de la producció al treballador”, afegeix. “Cobren entre 165 i 195 euros mensuals, una quantitat inferior al salari mínim [260 euros] i a l’escala salarial de les cosidores [375 euros]. De fet, si es complís la llei, haurien de guanyar fins a 1.110 euros mensuals per 44 hores setmanals treballades”, detalla.

La producció s’atomitza en petits tallers clandestins. Abans estaven situats al centre de São Paulo. Ara s’estableixen en barris perifèrics i a la regió metropolitana, on són més difícils de localitzar. “En un mateix espai treballen i conviuen famílies amb nadons i criatures. Les condicions sanitàries són molts precàries, amb escarabats i rosegadors”, lamenta De Faria. “Són espais bruts, humits, sense ventilació, amb instal·lacions elèctriques il·legals que provoquen incendis”, insisteix.

Des del 2010, el Programa d’Erradicació del Treball Esclau, del ministeri del Treball, ha fet un centenar d’operacions a São Paulo que han permès alliberar uns 500 immigrants, la gran majoria bolivians.

Zara i altres marques

Per intentar regularitzar el sector, les autoritats brasileres han denunciat -en algun cas per la via civil i en d’altres per la penal- grans marques que subcontracten per a la seva producció proveïdors que utilitzen mà d’obra esclava. És el cas de l’espanyola Zara, i també botigues de moda molt populars al Brasil com Lojas Marisa, Pernambucanas, Luigi Bertolli, Le Lis Blanc, Gregory o M. Officer.

Zara, la marca estrella del grup Inditex, va ser denunciada el 2011. Setze treballadors estrangers, quinze dels quals eren bolivians, van ser rescatats d’un taller que confeccionava pantalons per a la companyia d’Amancio Ortega. Hi vivien en condicions de semiesclavatge, amb jornades laborals diàries de 16 a 20 hores. Per evitar una condemna, Zara va arribar a un acord amb la Fiscalia de Treball del Brasil: va augmentar la responsabilitat jurídica i es va comprometre a eliminar el treball esclau de la línia de producció.

“El 2014, Zara va ser objecte d’una nova investigació i es va constatar que en lloc d’haver pres les mesures necessàries per capacitar la cadena productiva, es va limitar a eliminar els tallers que utilitzaven mà d’obra immigrant. Aquest cas, únic al Brasil, va ser denunciat per discriminació”, afirma el fiscal-auditor, Luis Alexandre de Faria.

El maig d’aquest any, la Fiscalia del Treball i Zara van tornar a signar un nou acord, que evitava a la companyia comparèixer davant els jutjats. Per l’incompliment del pacte del 2011, la marca espanyola va haver de fer una inversió obligada d’1,4 milions d’euros en projectes socials.

Les emissores de ràdio locals d’El Alto, una ciutat d’uns 900.000 habitants al departament autònom de La Paz, emeten anuncis en llengua quítxua i aimara en què ofereixen feina en tallers de costura de São Paulo. Als carrers, agències de treball capten també mà d’obra, principalment joves, de 20 a 24 anys. Els adults no suportarien físicament les condicions laborals. La majoria són indígenes que viuen en la pobresa.

L’altre camí utilitzat per a la contractació és el boca-orella. “Una amiga d’una amiga de la meva mare em va portar a São Paulo. Vaig deixar Bolívia buscant una cosa millor, però el que em vaig trobar al Brasil va ser més aviat tot el contrari”, recorda la Jenny, que va patir un any d’esclavatge.

Desinformació i ignorància

Una línia gairebé recta, de 2.900 quilòmetres, separa La Paz de São Paulo. El viatge es fa en autocar i, independentment del trajecte que se segueixi, un traficant ajuda els immigrants a entrar al Brasil. En tots els casos sempre hi ha un bolivià fent d’intermediari.

“La desinformació, la ignorància i la por alimenten una explotació més eficaç, que és del tot evitable”, indica Luis Alexandre de Faria. L’estatus de Bolívia, com a país associat al Mercosur, permet que els seus ciutadans travessin la frontera brasilera sense necessitat de passaport. A més, automàticament tenen dret de residència i treball. No se sap quants milers de bolivians acaben en tallers de confecció.

Sortir de la teranyina de l’explotació no és fàcil. “La meva família a Bolívia es va assabentar del que estava passant i un oncle del meu pare, que també vivia a São Paulo, va preguntar per mi fins que va aconseguir trobar-me i em va acollir a casa seva”, relata la Jenny.

Qui és rescatat rep una indemnització de tres mesos d’atur, se li regularitza la documentació per treballar i rep el suport del Centre de Referència d’Atenció a l’Immigrant, de l’Ajuntament de São Paulo, que el capacita amb cursos de formació. La gran majoria tornaran al món de la confecció, però aquest cop per ser emprenedors.

“Ho vaig poder superar -diu la Jenny-, quan vaig recuperar la llibertat vaig poder comprar les màquines per tenir el meu propi taller. Vaig fer venir de Bolívia les meves dues germanes, l’Abigail i la Pamela, i la meva mare, que estava malalta. Vam crear una cooperativa familiar, i amb el temps, cadascuna de les tres hem obert el nostre propi taller. Som dones valentes i guerreres, que tenim l’exemple de la nostra mare, que ens va cuidar sola, i que ens ha donat forces per tirar endavant i aconseguir, finalment, una vida plena, que era el que buscàvem quan vam marxar de La Paz”, assegura.