Espanya i el Marroc exhibeixen plena sintonia en la gestió de la immigració

BarcelonaEl més rellevant de la visita llampec del president espanyol Pedro Sánchez a Rabat, aquest matí, no són els acords ni les declaracions sinó més aviat que s'hagi produït. I és que tradicionalment els presidents espanyols fan el seu primer viatge a l'estranger al Marroc, una tradició que demostra fins a quin punt són estratègiques –i alhora complexes– les relacions bilaterals entre Madrid i Rabat. La tradició s'havia trencat just en el moment en què Espanya viu un repunt de l'arribada de pasteres, amb més de 50.000 persones enguany, el 90% de les quals provinents del Marroc.

Seguint la tradició, Sánchez va demanar veure's amb el rei del Marroc, Mohamed VI, després de ser investit al juny. Però la trobada es va ajornar en diverses ocasions. De fet encara està pendent una altra reunió encara més sensible: la del monarca alauita amb els reis d'Espanya, Felip i Letícia, que tampoc no s'ha arribat a celebrar. Oficialment no hi havia hagut fins ara un forat a l'agenda del monarca marroquí, que passa més temps a l'estranger que al seu país, entre d'altres coses per problemes de salut. L'embolic diplomàtic s'agreujava perquè el 10 de desembre Sánchez té previst participar a Marràqueix a la conferència mundial sobre migracions de l'ONU i seria desafortunat que viatgés al Marroc sense haver-se presentat primer al monarca. Sembla que la situació es va desencallar fa nou dies a París, quan tots dos van coincidir en la celebració del centenari de l'armistici de la Primera Guerra Mundial. Dijous el rei reactivava la seva agenda internacional acollint el president francès Emmanuel Macron en la inauguració del tren d'alta velocitat, polèmic perquè molts pensen que no és una infraestructura prioritària.

Sense possibilitats de contactar al més alt nivell, diversos ministres espanyols havien visitat el Marroc en els últims mesos per fer reunions de treball. "És una demostració que malgrat la reforma constitucional del 2011 el rei continua manant molt al Marroc i sap quins són els temes que ha de treure amb cadascun dels seus interlocutors. És evident que per a Espanya el tema migratori és clau ara i ho ha sigut sempre, igual que la lluita contra el terrorisme i el narcotràfic", explica a l'ARA Rachid El Younoussi, director del setmanari 'TalQual'.

Eduard Soler, analista del Cidob, afegeix que "entre les autoritats marroquines hi havia una certa inquietud amb el canvi de govern a Espanya per la incidència que podien tenir sobre el govern Podem i els grups nacionalistes catalans i bascos en les relacions bilaterals, sobretot pel que fa a temes com el Sàhara Occidental. I el Marroc ha sabut aprofitar la crisi migratòria per posicionar-se a la taula de negociació amb Espanya amb una situació d'una certa força", afegeix. Per la seva banda, Espanya s'ha encarregat de posicionar-se clarament com la defensora a nivell europeu d'una cooperació més gran de la UE amb el Marroc, bàsicament equipant les seves forces de seguretat per lluitar contra la immigració clandestina i fent la vista grossa a les greus vulneracions dels drets dels migrants subsaharians que transiten pel país per arribar a Europa, com va documentar l'ARA en una sèrie de reportatges aquest setembre.

Que la immigració era un dels temes clau a l'agenda ho demostra el fet que Sánchez va viatjar acompanyat del ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, que ha aconseguit que Rabat, per primer cop des del 1992, accepti la repatriació de migrants subsaharians que havien saltat les tanques de Ceuta, a l'agost, i de Melilla, al setembre, després d'un procediment jurídic accelerat. El primer ministre marroquí, Othmani, i Sánchez es van comprometre a "reforçar les polítiques de retorn" dels sensepapers que arribin a Espanya des del Marroc. A canvi, Sánchez va comprometre's a defensar que la UE "aboqui de manera estructural més recursos econòmics al Marroc".

Tot i que la Moncloa havia dit que no hi hauria roda de premsa conjunta, finalment Sánchez i el seu homòleg van comparèixer davant dels mitjans. Mentre ahir apareixien nous cadàvers del naufragi d'una pastera el 5 de novembre a les costes de Cadis, i amb el rerefons de l'alarma social per les polèmiques sobre l'acollida de menors no acompanyats, el gran anunci del dia va ser l'oferta de Sánchez de presentar una candidatura conjunta d'Espanya, el Marroc i Portugal per organitzar el Mundial de futbol del 2030.

Altre cop amb el Sàhara Occidental

Més críptic va ser Sánchez quan va parlar de l'"absolut compromís" d'Espanya per ser "aliada" del Marroc en la defensa de les seves reivindicacions davant la UE. I és que les relacions de Rabat amb la Unió, més enllà d'exercir de gendarme de les seves fronteres, tenen molt a veure amb el Sàhara Occidental.

El primer ministre marroquí no es va estar d'assenyalar que Madrid i Rabat es fan costat davant de les respectives reivindicacions d'autodeterminació: Catalunya i el Sàhara Occidental. "Hem expressat sovint el nostre suport a la integritat del territori espanyol i al manteniment de la sobirania espanyola, i agraïm a Espanya el seu suport a la postura del Marroc en el procés de l'ONU per solucionar el conflicte del Sàhara". Preguntat per un periodista marroquí, Sánchez es va limitar a dir que la postura espanyola sobre el Sàhara Occidental és un tema d'estat i que no ha canviat des de fa "unes quantes dècades".

Les últimes sentències del Tribunal de Justícia de la UE, amb seu a Luxemburg, han deixat molt clar que els acords d'agricultura i pesca Marroc-UE no poden aplicar-se al territori del Sàhara Occidental, que va estar fins al 1976 sota administració espanyola i per tant no pot ser tractat com a part integrant del regne marroquí. En el marc de l'ONU, les parts van acordar un referèndum d'autodeterminació, que s'havia de celebrar el 1992 i ha estat postposat 'sine die'. Les sentències de Luxemburg han fet trontollar els pilars de la política exterior marroquina, i ara la Comissió Europea i Rabat busquen una argúcia legal per renegociar els acords comercials i de pesca, tenint en compte que actualment el 91% de les captures de pesquers europeus al Marroc es fan en aigües territorials sahrauís. "Espanya no té un paper directe en aquesta història, però el Marroc espera que actuï com la seva aliada a Brussel·les, i així ho ha fet fins on sabem. La reacció amenaçadora del ministeri d'Agricultura marroquí a la sentència del 2016 ja va deixar clar que subordinen el seu paper de gendarme de la frontera i les migracions amb destí a Europa a la comprensió europea de la seva 'qüestió nacional'", escriu Irene Fernández Molina, professora de la Universitat d'Exeter.

A més de la immigració i la qüestió del Sàhara Occidental, Haizam Amirah, investigador del Real Instituto Elcano, apunta a altres focus de tensió: la gestió de les fronteres de Ceuta i Melilla, el "comerç atípic, inclòs el contraban", entre els dos costats (el PP d'aquesta segona ciutat autònoma reclamava aquest matí a Sánchez que resolgui el tema de la duana, tancada unilateralment pel Marroc des de l'agost) i la qüestió del narcotràfic a l'Estret, "en què hi ha cooperació policial, però falten moltes coses per fer". Amirah aposta perquè "la gestió d'amenaces comunes porti a crear llaços de col·laboració en benefici de les societats espanyola i marroquina, tant en l'àmbit de la seguretat com en el de l'economia, sempre que això repercuteixi en forma d'ocupació i de benestar, i no només amb dades macroeconòmiques".