Everest, el cim domesticat
El 29 de maig el sostre del món celebra els 65 anys de la primera expedició que el va coronar
El sostre del món celebra dimarts els 65 anys de la primera expedició que el va coronar i ho fa entre els que veuen els seus 8.848 metres amb el desig i la por amb què es viuen les grans aventures i els que alerten que la muntanya no pot assumir la pujada cada any d'un miler de persones.
Una muntanya mítica
El primer intent d’ascensió conegut data del 1921 i, com els dos posteriors, el protagonitza el britànic George Leigh Mallory. Els primers morts són nou xerpes, el 1922. Tenim aquest recompte gràcies a la nord-americana Elizabeth Hawley, la notària de l’Everest, que des del 1963 i gairebé fins a la seva mort, el 26 de gener del 2018 als 94 anys, ha donat fe dels èxits dels cims coronats i de les expedicions fracassades, tot i que mai va escalar. Fundadora de Himalayan Database, va entrevistar més de 15.000 excursionistes abans de certificar l’èxit de l’ascens. Però no es pot parlar de l’Everest sense anomenar els xerpes, una ètnia que viu a la regió de l’Himàlaia que ha trobat en les expedicions la font d’ingressos. Són els guies, els encarregats de transportar el material i els aliments, en definitiva, els companys indispensables i imprescindibles.
La factura de la glòria
L’ascensió a l’Everest costa entre 20.000 i 40.000 dòlars, entre permisos oficials i la contractació de xerpes. Ara bé, el preu s’incrementa a mesura que s’afegeixen comoditats, personal de suport i guies, i pot arribar a pujar a més de 60.000. La història de l’Everest és la de milers d’alpinistes que busquen reptes en la superació personal però també la dels que tenen necessitat de buscar emocions fortes en un lloc que requereix entrenament i experiència prèvia.
Un cementiri glaçat
Al votant de 300 persones han mort en l’intent d’arribar al cim sorpreses per allaus, caigudes, congelació i el temut mal d’altura. L’alt preu, la dificultat tècnica i els riscos que comporta el rescat dels cossos han fet que uns 200 es mantinguin a la muntanya i fins i tot alguns siguin visibles com a fites en el camí
L'altura, el mal de la muntanya
En la llista de preparació del viatge s’hi inclou un formulari de disposició del cos, una mena de document d’últimes voluntats de què es vol que es faci amb el cadàver en cas de mort. Val més tenir-ho tot previst per a un escenari d’alt risc: les condicions climatològiques, orogràfiques i sobretot l’altura tenen un efecte pervers en l’organisme i provoquen vòmits, marejos o al·lucinacions. Per això és vital un període d’aclimatació al camp base, que dura al voltant d’un mes, per acostumar-se físicament i mentalment a les condicions extremes d’estar en un ambient amb menys oxigen. Des d’aquí, l’ascensió al cim dura cinc setmanes si tot va bé. En total, dos mesos amb el cos humà al límit. Per això, la hidratació i l’alimentació són importants, perquè cada dia es gasten més de 8.000 calories.