Els feminicidis es multipliquen en l’era Erdogan

Istanbul“No vull morir”, cridava l’Emine. “Mare, no et moris”, suplicava la seva filla petita. Va passar a l’agost a Kirikkale, una ciutat del centre d’Anatòlia. L’Emine s’havia de reunir amb el seu exmarit en un restaurant i ell hi va anar amb l’objectiu de matar-la. Li va clavar un ganivet al coll i les càmeres van enregistrar els fets. A Turquia, un país on els feminicidis són el pa de cada dia, el cas no és aïllat, però les seqüències explícites on es veia l’Emine cridant mentre moria van fer que els mitjans turcs en parlessin durant dies. El president, Recep Tayyip Erdogan, ho va aprofitar per revifar un debat recurrent. “Ho dic alt i clar: hauríem de reinstaurar la pena de mort”, va dir el mandatari, que no perd cap oportunitat de defensar la recuperació de la pena capital.

L’any 2002, quan Erdogan va arribar al poder, el ministeri de Justícia va dir que 66 dones havien estat assassinades aquell any. Les xifres, gens fiables, van augmentar de forma dràstica fins als 1.126 feminicidis l’any 2009. El mateix ministre de Justícia va ser l’encarregat de comunicar xifres que no eren gens creïbles en una sessió parlamentària. I això va motivar el sorgiment de diverses associacions que monitoritzen els casos d’assassinats masclistes.

A Turquia encara no hi ha un recompte oficial de víctimes de la violència masclista, però les associacions calculen que l’any 2018 un total de 440 dones van morir a mans de les seves parelles, exparelles o familiars.

Reformes en les lleis

Quan Erdogan va accedir al govern ho va fer amb la promesa d’entrar a la Unió Europea, un fet que, a més de reforçar la democràcia turca, també havia d’afavorir la situació de les dones. El seu partit, l’AKP, mai va amagar la seva ideologia conservadora, però presentava reformes democratitzadores per ser vist amb bons ulls a Brussel·les. Entre les mesures del paquet democratitzador, hi havia l’adopció del Conveni d’Istanbul -promulgat pel Consell d’Europa-, que comportava reformar la legislació vigent en defensa de la dona. Així arribava un esperat enduriment de les sentències en casos de violència sexual, es criminalitzava la violació marital i s’abolia la discriminació de les dones que haguessin mantingut relacions sexuals abans del matrimoni.

Però mentre les reformes legislatives arribaven, el discurs que l’AKP d’Erdogan projectava era cada vegada més patriarcal i els assassinats masclistes augmentaven cada any. “Els polítics no prevenen els feminicidis, els normalitzen. Al mes de setembre, només en 30 dies, van morir 53 dones”, explica Fidan Ataselim, membre de la plataforma Aturarem els Feminicidis, que comptabilitza els casos d’assassinats i de violència masclista des de l’any 2009. Entre el 2010 i el 2018 han estat assassinades 2.600 dones, segons aquesta associació.

Ataselim afirma que el marc legal existeix però no s’aplica: “Si la Convenció d’Istanbul s’establís de manera correcta, el nombre de feminicidis baixaria i moltes de les dones que han estat assassinades seguirien vives”. Es refereix a la llei 6284, que té l’objectiu de protegir les dones que se sentin amenaçades. Un exemple és que només 15 de les 83 províncies del país compten amb braçalets electrònics de seguiment per als autors de violència masclista. Fins a l’1 d’octubre els dispositius només s’utilitzaven en sis departaments.

“No volem morir”

Un grup de dones activistes puja en un autobús que les conduirà als jutjats de Kirikkale, la ciutat on va ser assassinada Emine Bulut. “No volem morir”, criden, sota l’atenta mirada dels cossos policials. Saben que l’augment indiscriminat d’assassinats els pot acabar afectant.

“La meva mare està morta, però n’hi ha d’altres que segueixen vives. Per això segueixo lluitant”, afirma l’Açelya, filla de Fatma Sengul, assassinada a trets quan sortia de casa, a Istanbul. L’assassí, que havia mantingut una relació amb ella, va al·legar que l’havia matat per una suposada humiliació i l’alta pressió arterial que patia. “No era jo”, va defensar-se.