Fugir d'un Nagorno-Karabakh que es dessagna per la guerra
El conflicte entre Armènia i l'Azerbaidjan no cessa i continuen els atacs contra la població civil
Erevan (Armènia)Quan a Nagorno-Karabakh es parla de refugiats, se sol fer en femení. Milers de dones fugen cada dia dels pobles pròxims al front de batalla, on l'Azerbaidjan posa el punt de mira i bombardeja dia rere dia localitzacions civils. Els homes, per altra banda, són els encarregats d'agafar el fusell i esperar a la trinxera. Homes adults, però també joves que, en molts casos, amb prou feines arriben a la majoria d'edat. La guerra entre Armènia i l’Azerbaidjan per aquesta regió dividida -segons el mapa a dins dels dominis de l'Azerbaidjan però de majoria armènia- no dona treva i el conflicte porta dies enquistat des que els combats van iniciar-se el 27 de setembre.
“Estan molt desanimats”, comentava en veu baixa un oficial militar a Stepanakert, capital de la no reconeguda república d’Artsakh, referint-se als seus soldats, que han patit els atacs aeris des d'un forat sense sostre. Fa uns dies, un cirurgià de l'hospital d'aquesta ciutat assegurava a aquest periodista que no havia vist mai res de semblant en tota la seva carrera professional i malgrat que Nagorno-Karabakh ha patit dues guerres en els últims 30 anys. "Ens arriben persones amb totes les extremitats mutilades", explicava.
Mentrestant, elles, les refugiades, han hagut de carregar-se els fills a l'espatlla i baixar a la capital armènia, Erevan, per fugir dels atacs. Allí, esperen que el telèfon soni per sentir la veu, durant uns segons, dels seus familiars al front. “Intentem parlar cada dia amb ells, però no volem ni tan sols saber on són, només sentint la seva veu ja sabem que són vius i deixem que segueixin amb la seva missió”, afirma la Neli, una professora d'escola que va fugir del seu poble el mateix 27 de setembre, quan van caure els primers projectils a Nagorno-Karabakh. Però somriu i es mostra optimista: “Com a mínim aquí els faig classes de totes les matèries i l'escola del barri els admetrà de seguida”.
Des d'un restaurant abandonat a Abovyan, a 15 quilòmetres d'Erevan, ella i diverses dones de totes les edats esperen que la guerra s'acabi. “El primer dia d'ofensiva ens vam quedar soles, tots els homes van marxar cap al front. Vam decidir amagar-nos en una església, però van començar a bombardejar molt a prop. Els nens no paraven de plorar", es lamenta. Explica, també, que després van anar a Stepanakert en autobús, però l'artilleria els queia a sobre. No és l'únic relat que evidencia atacs indiscriminats contra la població civil.
La Nazani, de 26 anys, dona un testimoni similar. “Recordo que era diumenge al matí i van començar a caure bombes. Vaig agafar els meus dos fills i ens vam amagar al bosc perquè l'artilleria impactava contra localitzacions civils”. El seu marit també és al front i ella cuida les criatures. “Era impossible passar-se el dia tancat en refugis”, diu, en referència a l'estat en què havien de malviure a Stepanakert per protegir-se dels atacs. Per tant, va sumar-se al comboi de cotxes format per voluntaris que cada dia evacuen desenes de persones que volen arribar a Erevan i altres ciutats del país.
I és aquest mateix voluntariat el que predomina ara mateix a les terres de Nagorno-Karabakh: “Aquí els preus no s'han inflat per la guerra, han desaparegut, tot és gratuït”, destaca el Hobit, un dels pocs homes que no és al front. “Soc massa gran, no m'hi volien, però l'any 2016 sí que hi vaig ser. Ara he decidit ajudar de la millor manera que puc: repartint aliments per a tots els refugis de Stepanakert”.
Sense acord
El ministre rus d'Afers Exteriors, Sergei Lavrov, ha afirmat aquest dimecres que el Kremlin vol situar observadors militars russos al front de batalla de Nagorno-Karabakh per garantir un alto el foc totalment utòpic que, sobre el paper, van pactar fa una setmana. Rússia defensa que la decisió final correspon a Armènia i l'Azerbaidjan. I, de moment, cap de les dues parts l'ha respectat i les víctimes civils han seguit augmentant. Totes dues parts s'acusen d'haver incomplert l'acord.
Les xifres són contundents: el nombre de morts al bàndol armeni és de més de 500, tot i que encara no s'han pogut recollir els cadàvers abandonats al front per uns combats que no s'aturen. Per tant, el nombre de soldats armenis caiguts –s'especula– seria molt superior. L'Azerbaidjan, en canvi, no dona xifres de baixes militars.