Guatemala encara busca desapareguts sota el volcà Fuego

Escuintla (Guatemala)És com si hagués caigut un meteorit. O més d’un. Com ser en un altre planeta. Inhòspit, gris, amb grans pedres a terra llançades com bombes des del cel. Així està la zona zero, a la falda del volcà Fuego de Guatemala, epicentre del dolor de centenars de damnificats que encara busquen amb desesperació les restes dels seus familiars. No els volen deixar enterrats sota quatre o cinc metres de muntanyes de cendra i pedra. Volen plorar-los en un funeral i enterrar-los “cristianament”, encara que només trobin ossos calcinats, cranis o cabells.

Han passat sis setmanes des d’aquell diumenge 3 de juny, en què va començar a ploure fang ardent, que feia caure la pell a tires, segons els testimonis. Sis setmanes fa que centenars de persones van baixar muntanya avall, horroritzades, mentre que d’altres, de manera innocent, es van refugiar a casa sense saber que aquella fumera negra, per primera vegada en les seves vides, també portava lava. Per a ells, casa seva va acabar sent com una olla de pressió.

Marlene Vázquez, mestressa de casa de 30 anys, va cada dia al dipòsit de cadàvers de la zona zero per buscar la seva família o veure si algun dels cossos trobats és el de la seva mare, el de la seva germana o el del seu germà, cosins, oncles o nebots. Tots eren a casa seva, a San Miguel Los Lotes, la colònia més afectada de les cinc afectades pel volcà. Molts es queixen que en aquesta zona -la més popular- la gent no va ser alertada.

Desesperada, amb pales i excavadores llogades, la Marlene va amb el seu pare a la zona zero amb l’esperança de trobar els seus familiars. I sí que ha trobat cossos, 16 en total des del 4 de juny, però només de veïns. “Excavant amb pala encara es treuen diversos cossos. Fa uns dies vam trobar el cos d’una veïna. Ja només es treuen ossos, cranis i cabells. Amb l’ADN, el forense els identifica. Triguen 15 dies si fa no fa a identificar-los”, explica.

El govern federal de Guatemala informa de 113 morts i 332 desapareguts. Però només la Marleneja busca 40 familiars. I no és l’única en aquesta situació. Les xifres oficials podrien quedar molt curtes. “Jo no penso rendir-me fins a trobar la meva família i fins que el govern declari que el lloc és un cementiri. Mentre tingui l’oportunitat jo penso que no em rendiré, perquè el meu cor no es quedaria tranquil”, afegeix.

Nancy Fabiola García, de 19 anys, és una altra de les damnificades que vol trobar les restes de la seva mare, dels seus dos avis i altres tres familiars, a qui va veure per última vegada tan sols 20 minuts abans de l’erupció.

Fa uns dies, creuant la mala herba de la muntanya i saltant-se el setge policial, la Nancy va acudir a la zona zero per intentar llogar una excavadora. Era la primera vegada que visitava la seva colònia des d’aquell diumenge. Per a la seva sorpresa i tal com li havien explicat, San Miguel Los Lotes està enterrat sota lava ja seca. “Aquí hi havia casa meva”, assenyala la Nancy, col·locant-se sobre una muntanya de cendra i pedra de fins a cinc metres d’alçària. “Aquí vivia el meu oncle”, afegeix, assenyalant una construcció de la qual només es veu el dipòsit del terrat. “Aquest riu de cendra seca era el carrer principal”, explica.

Però la Nancy se’n va anar aquell dia amb les mans buides. Autoritats de la Comissió Nacional per a la Reducció de Desastres ja no van deixar que s’hi quedés. Eren al voltant de la una del migdia i els núvols grisos anunciaven pluja. A un mes de la tragèdia, el suport de voluntaris locals i alguns estrangers és sorprenent. No obstant això, la crisi també té una altra cara. Els amos de les excavadores cobren a persones com Marlene i Nancy fins a 650 quetzals l’hora (equivalents a 74 euros) per fer servir la màquina per remenar pedres i treure restes dels seus familiars o veïns.

Per a totes dues, més que la seva salut o trobar una futur llar, la prioritat ara és tenir diners per poder usar aquestes excavadores. Els diners els recullen als albergs.

La vida a l’alberg

Juntament amb els seus fills i els seus marits, que també van sobreviure a l’erupció del Fuego, la Marlene i la Nancy viuen ara a Las Golondrinas, un poliesportiu adaptat provisionalment com a alberg, ubicat a la petita ciutat d’Escuintla, uns 60 quilòmetres al sud de la Ciutat de Guatemala. Aquí dormiran, juntament amb 150 persones més, els pròxims 10 mesos. A cada família li toquen dues lliteres.

A la zona hi ha més de 35 refugis que han estat aixecats de manera improvisada ocupant esglésies, centres esportius, terrenys governamentals o cases privades. La majoria compten amb aigua potable i llum, tot i que els serveis són regulats. Alguns albergs són oficials -són a càrrec de l’exèrcit i reben ajuda del govern-, però la gran majoria no. Per contra, són els veïns els que voluntàriament s’han mobilitzat pel seu compte per aconseguir un lloc on viure, i ho fan pels seus propis mitjans i amb els seus diners, queviures i donacions. No obstant això, també comencen a presentar signes de cansament. “Jo vaig perdre la feina per ser aquí [a l’alberg], treballant. Ingressos econòmics no en tinc i el poc que podia tenir se’n va per comprar gas i aigua. Els nostres diners marxen. Què passarà ara? No en tindrem prou i calculem que tenim per a 10 mesos o un any. No donem a l’abast”, lamenta Gidget Lorena Samayoa, de 48 anys, una de les tres coordinadores de Las Golondrinas.

La convivència, a més, és complicada. L’amuntegament en llocs petits, les altes temperatures i les pluges de la temporada esgoten físicament i psicològicament els damnificats. L’ambient propicia un possible contagi de malalties respiratòries i gastrointestinals o fins i tot de contraure el Zika, el chikungunya o el dengue, infeccions transmeses per la picada d’un mosquit. A més, hi ha dones embarassades. “A vegades la tristesa no ens permet viure. A l’alberg participo en el que puc, però igualment la tristesa sempre hi serà, perquè no va ser només un familiar; en van ser molts”, diu la Marlene. Des que va ser instal·lat com a alberg, Las Golondrinas ha rebut el suport de Caena Internacional, que enviarà 80 cases provisionals.