Un Hitler a l’Afganistan
Els principals criminals de guerra del país ocupen en l’actualitat importants càrrecs de poder
Enviada Especial / KabulLi diuen el carnisser de Kabul perquè les seves forces van reduir a runa la capital afganesa a començament dels anys noranta. Van bombardejar la ciutat indiscriminadament fins a convertir-la en això, en una autèntica carnisseria. Ara Gulbuddin Hekmatyar -aquest és el seu nom, que només sentir-lo provoca ganyotes de fàstic entre la població afganesa- viu en una fortalesa a Kabul. Alts blocs de formigó protegeixen el perímetre i l'entrada de la seva residència, un recinte immens situat a l'avinguda de Darulaman, una de les principals de la capital, custodiat per desenes de milicians amb Kalàixnikov. Tot finançat generosament pel govern afganès. Hekmatyar va tornar a Kabul el 4 de maig després de dues dècades a la clandestinitat. Però no ho va fer com un criminal de guerra, sinó com tota una personalitat.
"És complicat d'explicar, però ara ja és difícil tenir esperança. Les coses no canviaran", diu amb resignació el Samim, un jove afganès que fins fa poc més d'un any encara confiava en un canvi polític a l'Afganistan. Ara es pregunta el mateix que la majoria d'afganesos i afganeses: "Com puc aconseguir un visat per marxar del país?" Aquest mes de novembre ha fet setze anys de la caiguda del règim dels talibans després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 contra els Estats Units, i el campi qui pugui predomina a l'Afganistan. És a dir, qui més qui menys intenta sortir del país o acaparar amb tot el que pot, perquè és una incògnita saber què passarà l'endemà. La tornada de Hekmatyar és la gota que ha fet vessar el got.
L'executiu de Kabul ha signat un acord amb el criminal, segons el qual Hekmatyar es compromet a deixar les armes i reconèixer la Constitució afganesa. A canvi, el carnisser de Kabul tindrà total immunitat, podrà participar en la vida política i disposarà de tota mena de privilegis. No és l'únic.
Altres criminals
L'actual vicepresident del govern afganès, Abdul Rashid Dostum, també està acusat d'haver comès crims de guerra i, malgrat això, té impunitat. De la mateixa manera que el primer ministre, Abdul·lah Abdul·lah, el partit del qual, Jamiat-e-Islami, va protagonitzar importants abusos durant el conflicte. La resta del govern i el Parlament també estan infectats de personatges de reputació més que dubtosa. Però el 2007 es va aprovar una llei d'amnistia a l'Afganistan, segons la qual tots els líders militars que havien participat en la guerra durant els anys vuitanta i noranta no poden ser jutjats a l'Afganistan. La seva immunitat està garantida.
"Si Occident no hagués donat suport a tots aquests senyors de la guerra, ara no tindríem aquesta situació tan desastrossa", es queixa visiblement enfadat l'advocat Lal Gul, president de l'Organització de Drets Humans de l'Afganistan (AHRO). "A ningú se li hauria acudit demanar a Hitler reconstruir Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. Aleshores, per què s'ha fet a l'Afganistan?", es pregunta.
Després dels atemptats contra les Torres Bessones del 2001, el govern nord-americà va demanar als senyors de la guerra que havien arrasat l'Afganistan a començament dels anys noranta que ajudessin les tropes dels Estats Units a fer caure el règim dels talibans. Amb aquest objectiu, Washington els va facilitar diners i armes. Aquests senyors de la guerra eren bàsicament fonamentalistes islàmics que ja van ser finançats pels Estats Units als anys vuitanta per lluitar contra les forces soviètiques a l'Afganistan quan l'antiga URSS intentava controlar aquest país asiàtic.
Un cop es van retirar els soviètics, aquestes faccions fonamentalistes van començar a lluitar entre elles per dominar Kabul. Els combats van ser tan salvatges -la capital afganesa va quedar completament destruïda- que la població afganesa va rebre amb els braços oberts els talibans. Malgrat els seus estrictes preceptes, els talibans eren millors que la brutalitat dels senyors de la guerra.
El desembre del 2001, després de la derrota del règim talibà, l'ONU va convocar una conferència a la ciutat alemanya de Bonn per escollir els integrants d'un govern interí a l'Afganistan i posar els fonaments del nou estat afganès. Els senyors de la guerra van exigir aleshores formar part del nou executiu, i la comunitat internacional ho va acceptar. Els volien tenir contents i no enemistats amb el nou govern. Aquell experiment ha esdevingut un monstre impossible de controlar, i més ara que la presència internacional s'ha reduït a quatre gats, amb la retirada de la majoria de les tropes internacionals de l'Afganistan.
"Els actors són els mateixos que als anys noranta. I, com abans, ara també tenen influència, armes i les seves pròpies milícies", reconeix el codirector del think tank Afghanistan Analysts Network, Thomas Ruttig, un dels més prestigiosos al país asiàtic. Amb tot, Ruttig es mostra confiat que la història no es repetirà i que aquells senyors de la guerra que es van enfrontar i van arrasar el país fa vint-i-cinc anys, no tornaran a agafar les armes. "Tot dependrà del govern afganès i de la feina que faci", adverteix Ruttig, que afegeix: "La presència de tropes internacionals també pot contribuir a evitar una guerra entre faccions".
Paradoxalment la població afganesa no només té por dels talibans, sinó també de les institucions que els han de protegir d'ells.
Les televisions i les emissores de ràdio de l'Afganistan parlaven a l'octubre de "Catalonia" -així, en anglès- i de Puigdemont, que pronuciaven amb més o menys encert. La informació sobre la crisi catalana també va arribar al país asiàtic, i a les botigues d'esports de Kabul era fàcil trobar algú disposat a donar la seva opinió. Els afganesos són uns autèntics fans del Barça. I també del Madrid. El futbol és el seu esport favorit. "Si Catalunya se separa d'Espanya, què passarà amb la Lliga? Si el Barça i el Reial Madrid no juguen junts no té cap sentit!", es lamentava Mohammad Daud Karimi, que, com molts a l'Afganistan, veu els partits en directe per la televisió tot i que els retransmeten quan ja és matinada al país.