Els ‘indignats’ de l’Àfrica

BarcelonaL’Àfrica despenja les fotos de vells dictadors per col·locar-ne la de nous líders -tots homes, no hi ha ni una dona amb poder executiu- que han arribat al poder empesos per una ciutadania cada cop més mobilitzada i organitzada. Els últims que han tastat aquesta nova classe d’ indignats, per dir-ho en un argot conegut, han estat el vell Abdelaziz Bouteflika a Algèria, i Omar al-Baixir al Sudan. Abans, el gambià Yahya Jammeh o el burkinès Blaise Compaoré havien comprovat com els temps estan canviant, també al continent més empobrit i on els líders s’aferren al poder. Avui, Dia de l’Àfrica, que commemora les independències polítiques guanyades fa sis dècades, hi haurà moltes absències en la celebració institucional, i no pas, com solia passar, a causa del temps ni la biologia, que obligaven a renovar els lideratges.

Fatou Souratié és la coordinadora nacional de Balais Citoyen [Escombra Ciutadana], un moviment que va entrar a la història de Burkina Faso per la porta gran per ajudar a acabar amb Compaoré i iniciar una transició que ha portat el país a una incipient democràcia després de 27 anys de dictadura.

Des d’Ouagadougou, capital de Burkina Faso, l’activista respon que són les organitzacions com la seva les que “poden trencar la tendència” autoritària, sempre que “es mantingui la determinació, la mobilització i les conviccions”. Són centenars les organitzacions que van naixent per tot el continent, afavorides per la facilitat que donen les xarxes socials i internet, no només per a una organització interna sinó per fer de la seva causa local una de “panafricanista”, subratlla Souratié.

Ho tenen igual de clar des de LUCHA, l’acrònim amb què es coneix el moviment ciutadà Lluita pel Canvi a la República Democràtica del Congo. Aquest col·lectiu sosté que la lluita contra les injustícies continua, malgrat que al gener va deixar el poder Joseph Kabila, hereu d’una nissaga de dictadors. Serge Sivya, un jove que va acabar a la presó pel seu activisme, assenyala que l’enemic és “la mala governança” i que, a partir d’aquí, es deriven tots els mals d’una societat.

Aquests moviments ciutadans estan formats bàsicament per “joves urbans, amb educació i ben formats, sense afiliació política però amb molta consciència que cal avançar cap a una cultura democràtica” a l’Àfrica, assenyala Òscar Mateos, professor de comunicació i relacions internacionals de la Blanquerna-Universitat Ramon Llull i investigador expert en el continent. Són moviments de baix cap a dalt, en moltes ocasions sense un lideratge clar o un lideratge sobrevingut.

A Uganda, el veterà Yoweri Museveni, 33 anys al govern, se les ha de veure amb Bobi Wine, el nom artístic d’un raper de 37 anys que li canta les quaranta des del seu escó al Parlament, però també al carrer. L’estiu passat milers de persones el van rebre com un heroi quan va tornar dels Estats Units, on havia anat a tractar-se a causa de les tortures que va denunciar haver patit a la presó després d’haver estat acusat de traïció. Per a l’advocat Nicholas Opiyo, l’anomenat nen del gueto és un potencial president, però ara per ara és massa jove en una Àfrica amb líders que tripliquen l’edat mitjana de la seva població.

Amb aquests sacsejos, ¿es pot afirmar que hi ha una Primavera Africana en marxa? Els índexs de llibertat no recullen els nous moviments de caigudes de dictadors i encara és massa aviat per saber com acabaran les transicions algeriana i sudanesa, en què s’ha vist la fortalesa de la societat indignada, que ha aguantat als carrers amb protestes, fins i tot un cop caigut el règim autoritari. El professor Mateos subratlla els processos democratitzadors i pacífics al sud i l’oest del continent -Burkina Faso, Ghana, Sud-àfrica, Nigèria, Namíbia, Sierra Leone, Gàmbia o Libèria-, però, per contra, al centre i l’est africà -República Centreafricana, el Congo, Uganda, Ruanda, Tanzània- presenten cada cop pitjors índexs de llibertat i retrocessos preocupants. L’expert assenyala que els dirigents segueixen “el corrent global autoritari” -o sigui, Trump, Putin, Orbán o Bolsonaro- i utilitzen els instruments democràtics, com les eleccions, per restringir les llibertats i els drets socials, i fins i tot per reformar la Constitució per guanyar mandats i poder.