Altres investidures que van fer història

La investidura que va acabar en guerra

ABRAHAM LINCOLN, 1861

El blindatge militar i l’ambient crispat que s’han apoderat aquests dies dels Estats Units, a mesura que s’acosta la presa de possessió de Joe Biden, tenen un precedent històric clar en què confia no emmirallar-se gaire. El dia de la investidura d’Abraham Lincoln com a 16è president dels EUA, la processó del mandatari cap al Capitoli va haver de ser escortada per un fort desplegament militar. Era el 4 de març del 1861, quan les preses de possessió encara trigaven més temps a fer-se. Des de les eleccions del novembre del 1860 en què Lincoln va ser elegit, set estats ja havien declarat la secessió de la Unió i les amenaces de mort al president eren molt reals. Durant dies va recórrer amb tren el camí des de casa seva a Springfield (Illinois) fins a Washington amb una forta escorta i canviant en l’últim moment de ruta per esquivar els enemics. Biden també volia agafar el tren, com ha fet durant anys per anar de casa seva a Wilmington fins a Washington, però no ho ha pogut fer ara per possibles amenaces de seguretat. Lincoln va aprofitar cada parada del seu llarg trajecte per intentar convèncer la gent que faria tot el possible per tornar a unir el país. No va poder: només un mes després esclatava la Guerra Civil.

Una presa de possessió mortal

WILLIAM HENRY HARRISON, 1841

El 9è president dels Estats Units és encara avui el que ha estat en el càrrec menys temps i també el que ha pronunciat el discurs inaugural més llarg. Les dues coses, precisament, estan estretament relacionades. William Henry Harrison tenia 68 anys quan va jurar com a president dels EUA el 4 de març del 1841. Aleshores va ser el president més vell de la història d’aquell nou país: més d’un segle després, amb tot, el va superar Ronald Reagan (que tenia 69 anys quan va accedir al càrrec) i més tard Donald Trump (en tenia 70). Ara serà Joe Biden qui els superarà tots amb 78 anys en el moment de la presa de possessió. Ara bé, després de Harrison tots els presidents sí que han fet discursos inaugurals més curts, potser perquè van aprendre la lliçó del que pot fer el gèlid hivern de Washington. Harrison va morir de pneumònia només 32 dies després d’haver pronunciat el seu discurs de més de dues hores amb temperatures extremes. Es va convertir també en el primer president que moria en l’exercici del càrrec.

John Adams se’n va de matinada

THOMAS JEFFERSON, 1801

El primer precedent històric que trobem de la decisió del president Donald Trump de no assistir a la investidura del seu successor en el càrrec és John Adams, que no va participar en la presa de possessió de Thomas Jefferson el 4 de març del 1801. De fet, va sortir de la Casa Blanca a les quatre de la matinada. Però les raons eren molt diferents de les de Trump. “Es creu que part del motiu pel qual se’n va anar abans va ser perquè no volia incitar més animositat o crear tensió entre els llavors anomenats Demòcrates Republicans, que era el partit de Thomas Jefferson, i els Federalistes d’Adams”, explica Lara Brown, directora de l’Escola de Postgrau de Gestió Política de la Universitat George Washington, en una roda de premsa del Foreign Press Center. Brown afegeix que Adams i Jefferson tenien de fet “una forta amistat” i que, malgrat que van trencar la relació durant un temps, “al final van resoldre les diferències i es van tornar a entendre”.

Una turba envaeix la Casa Blanca

ANDREW JACKSON, 1829

El fill de John Adams, John Quincy Adams, que també va ser president dels EUA, va rebutjar assistir a la presa de possessió del seu successor, Andrew Jackson, el 1829. En aquest cas sí que va ser per ressentiment. Un altre precedent per a Trump, com el d’Andrew Johnson, que el 1869 tampoc va anar a la investidura d’Ulysses S. Grant. Però el cas de Trump és força únic: “En cap cas mai hem tingut un president que no hagi admès la derrota electoral o que hagi rebutjat la validesa de les eleccions; tots els presidents han plegat sempre sabent que no havien guanyat”, diu Lara Brown. La presa de possessió de Jackson va ser la primera que es va dur a terme a la façana est del Capitoli, una tradició que es va modificar amb Ronald Reagan: la va traslladar a la façana oest per poder-hi encabir més públic. Just després que Jackson pronunciés el discurs de presa de possessió es va dirigir cap a la Casa Blanca, juntament amb milers de seguidors. La turba, en aquest cas emocionada pel jurament del president, va entrar a l’edifici fins i tot per les finestres i va generar una aglomeració que va causar-hi desperfectes i va obligar a evacuar-ne el president.

El poder creixent de la presidència

FRANKLIN ROOSEVELT, 1937

La segona cerimònia inaugural del president Franklin Delano Roosevelt, el 1937, va ser la primera que es va dur a terme el 20 de gener en comptes del 4 de març. El mateix Roosevelt havia fet aprovar l’any 1933 (quan va arribar al poder per primer cop) la vintena esmena de la Constitució. “Als Estats Units, el Congrés és l’article 1 de la Constitució i la presidència l’article 2. I aquesta noció era molt important perquè el Congrés tenia prioritat i era la cara de la democràcia nord-americana. Però a mesura que la presidència es va anar fent forta i la comunicació política va millorar, el president es va anar convertint en la cara de la democràcia nord-americana”, apunta Lara Brown.

Ja als anys 30, en plena Gran Depressió, Roosevelt va veure que esperar-se quatre mesos per prendre possessió, com s’havia fet fins llavors per deixar treballar el Congrés primer, no tenia sentit. Després del New Deal i de la Segona Guerra Mundial, el poder presidencial encara va créixer més, esperonat també pel poder de la ràdio i després pel de la televisió (que va catapultar John Fitzerald Kennedy a la presidència, per exemple). Una evolució ascendent que va culminar amb l’ús i abús dels poders presidencials que ha fet l’últim inquilí de la Casa Blanca, Donald Trump.