“Jo vaig ser un kamikaze”

TòquioDurant més de sis dècades, Kazuo Odachi va guardar un secret: amb 17 anys es va convertir en kamikaze, un dels milers de joves pilots japonesos que tenien l’encàrrec de donar les seves vides en missions suïcides desesperades poc abans del final de la Segona Guerra Mundial. Mentre construïa una família i una carrera com a agent de policia de Tòquio, va mantenir el seu secret per a pràcticament tothom, fins i tot la seva dona, que només sabia que havia fet de pilot a l’exèrcit. Considerava que l’experiència seria difícil d’explicar a una societat que majoritàriament veia els kamikazes com uns fanàtics que es presentaven voluntaris per a un sacrifici incomprensible.

Però amb el temps, a mesura que la complexa relació del Japó amb la guerra va anar canviant, Odachi va començar a compartir la seva història amb un petit grup d’amics. El 2016 va publicar unes memòries en què explicava com cada nit s’adormia preguntant-se si l’endemà arribaria el seu torn de morir per una causa perduda. Odachi, que ara té 93 anys, és un dels últims supervivents d’un grup que no havia de sobreviure. Diu que amb el seu llibre volia recordar els pilots com uns homes joves als quals els van explotar el valor i el patriotisme. “No vull que ningú oblidi que el meravellós país en què s’ha convertit avui el Japó s’ha construït sobre la base de les seves morts”, reflexiona.

Els kamikazes són els símbol més potent de la guerra al Japó, un exemple nítid dels perills del nacionalisme fervorós i el fanatisme marcial. Però a mesura que la generació que va viure la guerra desapareix, els dos costats de l’espectre polític japonès competeixen per reinterpretar els kamikazes per a un públic encara dividit sobre el llegat d’aquell conflicte. Per a la dreta, són un símbol de les virtuts tradicionals i de l’esperit de sacrifici que consideren lamentablement absent en la societat japonesa moderna. Per a l’esquerra, són part d’una generació que va ser destruïda pel militarisme japonès i un potent recordatori de la importància de mantenir el pacifisme que ha caracteritzat el país d’ençà de la guerra.

Passió pels avions

Però la història d’Odachi desafia els estereotips evocats sovint per uns i altres. Es va presentar voluntari per lluitar en una guerra que creia que el seu país no guanyaria, i no es penedeix de la seva decisió. Estava preparat per morir per protegir els que estimava, però no per llençar la seva vida. Avui està incondicionalment en contra de la guerra i creu que la Constitució pacifista del Japó està bé tal com és, tot i que continua sent un ferm defensor del dret del seu país a l’autodefensa.

Criat en un poble proper a una base aèria, Odachi sempre s’havia sentit atret pels avions i quan van començar la guerra va decidir que algun dia en pilotaria. Es va allistar a les forces armades el 1943 i es va unir als yokaren, un grup d’elit d’adolescents que van ser entrenats com a pilots militars. Odachi assenyala que els yokaren eren diferents d’altres kamikazesque simplement havien sigut arrencats de l’escola i enviats a morir gairebé sense entrenament. Tot i així, ells també van ser preparats per morir en combats aeris ja abans del gir desesperat del Japó cap a les missions suïcides. “Tots sabíem que «feliços per sempre» era un resultat improbable. No estàvem destinats a viure gaire temps”, va escriure Odachi al seu llibre, Memòries d’un kamikaze.

Quan Odachi va arribar a Taiwan, aleshores sota ocupació japonesa, l’agost del 1944, la guerra entrava a la fase final. La victòria aliada es veia cada vegada més inevitable i les tàctiques japoneses van començar a exigir un sacrifici humà encara més gran. En els combats aeris, els pilots tenien una instrucció: “Intentar destruir l’enemic amb els nostres propis motors”, va escriure Odachi. “Evidentment, la mort era una certesa si això passava, però com a mínim ens enduríem l’enemic amb nosaltres”, afegeix. La tàctica es basava en la creença que els pilots japonesos estaven més disposats a morir que els seus enemics.

La força d’aquesta convicció es va posar a prova l’octubre del 1944, quan l’exèrcit japonès va decidir jugar-se el tot pel tot per aturar un atac nord-americà contra les seves forces a les Filipines. Oficials japonesos van explicar a Odachi i els seus companys el pla de dur a terme missions suïcides i van demanar voluntaris. Com a resposta van obtenir un silenci estupefacte. Només quan els van començar a sermonejar van aparèixer, amb reticències, els primers voluntaris, escriu. “Bàsicament ens estaven entabanant perquè ens suïcidéssim”, recorda.

Missions fallides

El dia 25 Odachi va presenciar com el primer grup de pilots suïcides s’enlairava des d’una pista destrossada per les bombes a les Filipines. Mesos després, ell i alguns companys van fugir a Taiwan, on el 4 d’abril del 1945 se li va ordenar la primera missió en els seus deu mesos com a pilot suïcida. L’avió d’Odachi va ser carregat amb una bomba de 500 quilos, un pes tan gran que li hauria impossibilitat esquivar l’enemic. Quan els pilots americans el van veure, va llançar la bomba al mig del mar i va fugir. A la següent missió, el seu grup no va aconseguir trobar cap objectiu. Les sis següents també van acabar en fracàs.

Després de cada intent, Odachi havia d’esperar setmanes fins a rebre noves ordres. Cada nit els oficials anunciaven qui sortiria a combatre l’endemà. “Semblava un repartiment de penes de mort, i revoltava l’estómac”, diu al llibre. Al final, els pilots s’havien tornat “indiferents sobre les qüestions de la vida i la mort”. “La nostra única preocupació era fer que el nostre últim moment servís per a alguna cosa”, recorda Odachi.

Però aquest moment no va arribar mai. En la seva última missió, l’avió es preparava per enlairar-se quan un membre de l’equip de terra va córrer cap a la pista, cridant i fent senyals a l’esquadró perquè s’aturés. L’emperador, li van dir, acabava d’anunciar la rendició del Japó. Se’n tornava a casa.

De camí, quan un tren el va portar a través de les restes bombardejades d’Hiroshima, va entendre realment que la guerra s’havia acabat. A casa seva, a Tòquio, va agafar la petita espasa cerimonial que commemorava el seu estatuts de kamikaze i la va llançar a la llar de foc, on es va convertir en una massa d’acer. Els seus únics records de la guerra són un grapat de fotografies i el regal d’una dona jove que va conèixer a Taiwan: una bufanda de seda, feta amb un tros de paracaigudes, que està brodada amb flors de cirerer i una àncora blava, els símbols dels yokaren. Odachi no ha revelat mai la identitat de la dona. És una de les poques coses de la guerra sobre les quals encara es nega a parlar.