Els kurds gasejats per Saddam: “Votarem”

Halabja (Iraq)“Aquests dies previs al referèndum s’està notant molt l’augment de visitants al mausoleu”, diu Akram Mohammad, treballador del memorial de Halabja, mentre diverses famílies accedeixen a l’interior del museu. “És molt important que els nostres fills coneguin la nostra història recent. Un passat de lluita i sofriment”, explica Ferhad Abdullah, que s’ha desplaçat des de la ciutat kurda de Koya amb la seva dona i els seus fills. “Participaré en el referèndum i votaré sí a la independència”, destaca aquest home de 43 anys enfundat en un conjunt tradicional kurd negre de pantalons amples.

Són dies d’una enorme transcendència històrica per al Kurdistan iraquià i els més de 40 graus no impedeixen que nombrosos ciutadans s’acostin al memorial de Halabja en honor a les prop de 4.000 víctimes que els atacs químics de l’aviació iraquiana van causar entre el 16 i el 18 de març del 1988. Finalitzat el 2003, aquest mausoleu no només és un tribut als màrtirs sinó una mostra de rebuig a la repressió que per als kurds ha simbolitzat històricament el poder central de Bagdad.

Testimonis de l’atac químic

Atenent els visitants hi ha Akram Mohammad, que té 40 anys i des d’en fa vuit treballa al memorial. “Vaig perdre els meus pares i tres germans en l’atac químic”, recorda Akram al costat d’una fotografia de l’exposició. S’hi observa un camió carregat amb diversos cadàvers que s’ha aturat perquè el conductor no pot continuar. Asseguts a terra i recolzats a la paret hi ha dos nens envoltats de cossos. L’un abraça el cos d’una dona amb el braç mentre es tapa la cara amb l’altra mà. L’altre nen, desencaixat, té la vista perduda. És Akram. “Aquesta dona del vestit lila és la meva mare”, apunta assenyalant un cos amuntegat a la part posterior del vehicle. “Vaig sobreviure gràcies a Al·là i al fet que vaig poder vomitar”, recorda aquest home afortunat, perquè, a diferència de centenars de persones, no té seqüeles.

Durant el transcurs de la guerra entre l’Iraq i l’Iran, del 1980 al 1988, el govern de Saddam Hussein va dur a terme la campanya d’Anfal per castigar el suport del poble kurd al règim de l’aiatol·là Khomeini. L’aviació iraquiana va bombardejar centenars de pobles kurds i, en alguns casos, com el de Halabja, va utilitzar armes químiques. Dissenyada per Ali Hassan al-Majid, cosí de Saddam i conegut com Ali el Químic, la campanya d’atacs va provocar més de 50.000 morts entre la població kurda.

Mohammad Saeed, antic peixmerga i empleat del museu, sí que té problemes de pell severs a causa dels agents químics. “Volem ser lliures perquè una massacre d’aquestes dimensions no es repeteixi”, comenta amb referència al referèndum del 25 de setembre i a una ràpida declaració d’independència. Mohammad tenia 6 anys quan va perdre el pare, tres germans i dues germanes durant el bombardeig.

Al museu s’hi respira una estranya barreja d’homenatge a les víctimes i, al mateix temps, d’humiliació, ràbia i venjança cap als botxins. Penjats a la paret hi ha els documents oficials del Partit Baas en què Saddam Hussein i Ali Hassan al-Majid autoritzaven els atacs amb gasos tòxics. En una vitrina també hi ha exposades les seves sentències de mort, signades el 30 de desembre del 2006 en el cas de Saddam Hussein i el 25 de gener del 2010 en el d’Ali el Químic, de qui el museu mostra la corda amb què se’l va penjar.

Lluny del silenci del mausoleu, l’enrenou del basar marca el ritme d’una calorosa jornada. Com en qualsevol ciutat del Pròxim Orient, és el termòmetre idoni per conèixer l’opinió de la població. “Hi ha estats de només 7.000 habitants. Aquí, al Kurdistan iraquià, som més de cinc milions. Per què no podem tenir un estat?”, es pregunta Mahar Mustafà, una professora d’història de 39 anys que passeja pel mercat al costat de les també docents Farida Hussein i Lawla Ibrahim. Les tres formen part del comitè local encarregat de vetllar per la celebració del referèndum a la ciutat de Halabja.

Il·lusió pel referèndum

Mahar és conscient que pot produir-se un atac de Bagdad, però afirma que està disposada “a pagar el preu que sigui necessari per obtenir la independència”. Un sector, el dels funcionaris, que està a l’ull de l’huracà pels problemes econòmics i socials que té la regió autònoma kurda. “És veritat que sovint rebem el salari amb retard. Però això no pot ser un impediment quan es tracta del futur del teu país”, assenyala Lawla per contrarestar l’opinió dels que defensen que abans del plebiscit cal resoldre els problemes que afecten el dia a dia de la població.

Les tres professores volen, abans de seguir amb les seves compres, llançar un missatge concís i desafiant davant les advertències i amenaces del govern central i de països com els Estats Units, Turquia i l’Iran: “Votarem!”.

Acte final de campanya pel sí a Irbil

Al voltant de 40.000 persones van reunir-se ahir a l’estadi d’Irbil en l’acte final de campanya pel sí al referèndum d’independència que tindrà lloc dilluns al Kurdistan iraquià. Adreçant-se a la multitud, el president kurd, Massud Barzani, va destacar que el 25 de setembre els kurds decideixen si “volen continuar subordinats o viure en llibertat en un Kurdistan independent”. “No podem continuar vivint amb Bagdad, ja ho hem intentat massa vegades”, també va subratllar.

Davant les reiterades amenaces de Bagdad, Ankara i Teheran d’emprendre accions militars, el també comandant en cap de les forces armades va dir que “els peixmergues no permetran que el Kurdistan caigui en mans de l’enemic”.

D’altra banda, el president de la regió autònoma kurda va destacar que “el projecte iraquià de després de la guerra del 2003 ha fracassat”, però es va mostrar obert a mantenir converses “amistoses amb Bagdad” després del referèndum de dilluns.