Londres llima competències a les nacions però amb el seu permís

LondresLa nova llei del coronavirus, una legislació d’urgència aprovada pel Parlament britànic per donar al govern els poders necessaris per afrontar la pandèmia, va entrar en vigor el 26 de març. Probablement massa tard si es tenen en compte els devastadors efectes que la malaltia està causant al país.

La llei afectava competències i/o clàusules específiques de lleis d’Escòcia (30), Gal·les (17) i Irlanda del Nord (27). Però en comptes d’imposar, Londres va respectar l’arquitectura institucional del país i abans de llimar a la valenta els poders transferits el que va fer va ser demanar el consentiment dels respectius governs autònoms. És el que es coneix com la Convenció Sewel, que obliga Downing Street a fer aquest pas. Així, el 24 de març, dos dies abans de l’aprovació pels Comuns i la promulgació del text, un cop consultats els governs nacionals, aquests van donar-hi el vistiplau.

El Regne Unit no és, ni de bon tros, un estat federal, ans al contrari, és molt centralitzat. Tot i així, com apunta Akash Paun, investigador del think tank amb seu a Londres Institute for Government: “El pla de cooperació entre les home nations, del 3 de març, va ser produït per totes quatre administracions. El govern britànic i els governs nacionals han coordinat estretament la seva resposta a la crisi de salut pública”. Els caps dels tres executius de les administracions nacionals han participat en les reunions del comitè Cobra, l’ens que aborda les contingències civils al país.

Confiança mútua, coordinació i cooperació ha sigut el que ha presidit l’actuació de Londres, Edimburg, Cardiff i Belfast. “Entre altres raons perquè ningú no ha caigut en la temptació de fer servir políticament la crisi, si més no en la fase de confinament. Ja veurem què passarà més endavant”, comenta a l’ARA el catedràtic Michael Keating, director de l’Escola de Ciències Socials i del Centre per al Canvi Constitucional del Regne Unit de la Universitat d’Edimburg.

Resulta especialment significatiu el paper de Nicola Sturgeon, la primera ministra d’Escòcia i líder independentista del Partit Nacional Escocès (SNP, en les sigles en anglès). Era qui arribava en millor posició en relació amb Londres. El Brexit i la demanda d’un segon referèndum d’independència, negat reiteradament pel primer ministre conservador, podia suposar l’aixecament de molts recels entre els dos governs. Res més lluny de la veritat. I Sturgeon n’ha sortit reforçada. Molt.

Enquestes a favor

Si les enquestes serveixen de res, a hores d’ara el premier Boris Johnson hauria d’estar amoïnat pel que pensen els britànics sobre com ha gestionat la crisi del covid-19 el seu govern en comparació amb el de les respectives home nations. Publicat dijous, un sondeig de Survation indicava que, fins ara, la tasca més ben valorada ha sigut la de Nicola Sturgeon. El 70% de l’opinió pública del país hi confia.

“Abans de la crisi la gent ja ho feia, i molt. I la diferència amb Johnson és que ell és força impopular a Escòcia”, recorda William McDougall, professor de política de la Glasgow Caledonian University.

Fins i tot el primer ministre de Gal·les, el laborista Mark Drakeford, ha obtingut més bona puntuació que Johnson i els seus ministres en l’enquesta esmentada. Només a Irlanda del Nord Johnson pot treure pit, i no gaire. També perquè la província és un cas a part. La meitat de la població difícilment confia en l’altra meitat, i Arlene Foster, la cap de govern unionista, obté menys puntuació que el premier : 48% davant del 54%.

Al Regne Unit, els serveis públics de salut -i d’educació- són responsabilitat de les administracions nacionals. A més, Escòcia i Irlanda del Nord també tenen competències en matèria de policia i justícia.

I malgrat la bona coordinació hi ha hagut “algunes diferències en la resposta a la crisi entre Londres i la resta de capitals, tot i que han sigut de temps i de comunicació, no pas estratègiques”, afegeix Paun.

El 12 de març, Sturgeon va anunciar que s’haurien de cancel·lar les reunions de més de 500 persones. El 16 de març, Boris Johnson la va seguir. Els governs d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord també van anunciar el tancament d’escoles i col·legis el 18 de març, però només hores abans que l’executiu del Regne Unit adoptés la mateixa mesura.

Malgrat l’aparent i real respecte formal a l’arquitectura institucional del Regne Unit, cal destacar un fet clau que ara, durant la crisi sanitària, no té gaire repercussió però en el futur la tindrà. Sobretot en com i de quina manera es marca la pauta de la recuperació econòmica.

Ho recorden tant Michael Keating com la catedràtica Nicola McEwen, col·lega de la mateixa Universitat d’Edimburg. I és que els governs de les home nations no poden endeutar-se. “El pressupost d’Escòcia, per exemple -diu McEwen-, depèn, a més de les transferències de Londres, de la recaptació de l’IRPF. I la crisi afectarà la seva capacitat perquè l’IRPF caurà. En funció de com respongui Londres, això pot tenir un innegable impacte polític”. I cal no oblidar que, en principi, el maig de l’any vinent s’han de celebrar eleccions legislatives al Parlament d’Edimburg.

Tant William McDougall, com Keating i McEwen destaquen que el paper de Sturgeon ha sortit reforçat en aquesta crisi. A més dels dubtes inicials de Johnson sobre si seguir o no el confinament fet a Itàlia i Espanya, el fet que desaparegués de l’escena pràcticament cinc setmanes per haver emmalaltit no l’ha ajudat gens. McEwen puntualitza, però, que des del punt de vista comunicatiu “l’actitud del govern escocès ha sigut molt més clara i directa”. Dimarts passat, abans que Johnson, Sturgeon va anunciar que la setmana que ve presentarà el pla de desconfinament. Johnson ha anat sempre a roda.