L'últim patriarca cubà

BarcelonaQuan s'analitza la figura de Fidel Castro hi ha un gran consens a acceptar que va ser un personatge històric molt important, tant pel seu talent polític com per la seva capacitat estratègica. També molts l'han considerat un mite, i així es va forjar una imatge llegendària com a gran líder de la Revolució Cubana i de l'antiimperialisme, però aquesta mistificació no ajuda a entendre la complexitat i les vicissituds de la seva acció com a polític i governant.

Mor Fidel Castro: llegeix aquí com ha estat l'anunci de la seva mort

Centrant-nos en aquesta darrera qüestió, l'aspecte més rellevant de Fidel Castro com a polític, estadista i líder mundial va ser encapçalar i dirigir un projecte que volia satisfer el desig d'autodeterminació dels cubans. Aquest projecte també volia construir una identitat nacional amb un model de societat que pretenia ser igualitària, i així la Revolució Cubana va obtenir una gran ressonància a tot el món.

Sota aquesta premissa es van erigir els fonaments d'un sistema en el qual es va establir un contracte social entre una elit política cohesionada i amb una estructura jeràrquica molt definida, que després s'estén a una societat organitzada verticalment i sense possibilitat d'exercir la discrepància obertament.

La legitimitat del sistema radicava en la seguretat de la independència nacional, d'una banda, i es procurava un benestar totalment proporcionat per l'estat a tots els ciutadans cubans, de l'altra. Però cada cop va ser més difícil garantir la continuïtat d'aquesta mena de paternalisme estatal pel fracàs d'una economia absolutament supeditada als objectius i al control de la jerarquia política.

El pragmatisme per adaptar-se

A més, en aquest sistema el control social és molt efectiu i s'aconsegueix aplicant una repressió interna molt dura i eficaç, a banda d'enviar molta gent a l'exili. D'aquesta forma, la mobilització permanent de la ciutadania darrere un líder considerat gairebé com un patriarca, es va convertir en el mecanisme clau de participació en el projecte revolucionari cubà. Així es va establir una relació de clientelisme polític a gran escala, en què el nucli dirigent executa el poder amb uns mecanismes de cooptació que només deixen marge a l'entusiasme o a l'acceptació més o menys resignada.

Amb aquests antecedents, a l'hora de fer un balanç de l'acció de govern de Fidel Castro es pot considerar un èxit el manteniment de la sobirania nacional, defensant els interessos de Cuba enfront de les pressions externes, especialment les dels Estats Units.

A vegades, la política exterior cubana ha estat molt idealista, però també ha consistit en una adaptació pragmàtica a les circumstàncies de cada moment i ha aconseguit d'aquesta manera trobar aliats incondicionals o en tot cas mantenir relacions normalitzades amb la majoria de països del món.

Finalment, un darrer èxit de Fidel Castro ha estat la supervivència del règim polític i, fins a cert punt, mantenir cert nivell de cohesió social. Però, en canvi, es considera un fracàs el dèficit d'autonomia de les persones i dels grups socials, l'absència total de mecanismes de participació política democràtica o les conseqüències d'una repressió continuada i l'exili de desenes de milers de cubans.

Finalment, uns altres resultats fallits són el deteriorament continu de la economia i de les condicions de vida de la població, agreujades pel fracàs de les polítiques de planejament estatal. També és negativa la falta d'un model de desenvolupament sostenible que funcioni sense la necessitat de les ajudes d'uns socis privilegiats en funció d'unes aliances polítiques (abans els soviètics i ara Veneçuela).