Melilla, la ciutat dels nens perduts

MelillaEl Said [tots els noms són ficticis per protegir la identitat dels menors] té 16 anys i fa set mesos que viu als carrers de Melilla. S’hi va colar nedant pel port de Beni Ensar, amb tres amics. Diu que els seus pares són a Agadir, al sud del Marroc: “L’any passat es van separar i per a ells és com si no existís”. És un del centenar de menors no acompanyats que viuen fora del sistema de protecció de la ciutat, segons els càlculs del govern autònom. Vestit amb una dessuadora negra, pantalons curts i vambes, només pensa en una cosa: fer risky. Així és com els menors marroquins anomenen colar-se en un dels vaixells que surten del port de Melilla cap a la Península. Ho ha provat tantes vegades que té els braços i les cames plens de cicatrius. “Aquí em vaig tallar escalant una reixa i això és de quan vaig caure d’un mur. Això és una mossegada d’un dels gossos dels vigilants”, relata. Ara hi ha més tanques amb concertines i més vigilància per blindar el port.

El seu somni és arribar a Berlín: “Quan pugi al vaixell me n’aniré a Barcelona, m’estaré al centre i quan surti amb els papers, cap a Alemanya”. Molts volen anar a Barcelona. De fet, uns 1.600 adolescents marroquins han arribat aquest any a la capital catalana, i ahir mateix la Generalitat anunciava un dispositiu d’acollida d’emergència.

“No sempre hem tingut nens al carrer”, diu Maite Echarte, de l’ONG Prodein. “Ara quan surten del centre de menors no els donen papers: no tenen cap motiu per estar-s’hi”, explica. La llei diu que els joves, quan arriben a la majoria d’edat, han de sortir del centre amb una targeta de residència que els permeti anar a la Península, però tal com acrediten les queixes del Defensor del Poble molts acaben als carrers de Melilla sense papers.

El somni d’una vida “tranquil·la”

És el que li va passar a l’Issam, que va arribar a Melilla fa quatre anys. Com la resta dels seus companys, a quarts de deu de la nit espera a la punta de l’escullera Maite Echarte, que tres dies a la setmana porta menjar calent per a tots, sense cap suport institucional. Ell diu que la seva mare viu a 500 quilòmetres, a la ciutat de Kenitra: l’últim cop que hi va parlar va ser per la festa del sacrifici del xai, el 20 d’agost. “El meu somni és anar a Europa, formar una família i tenir una vida tranquil·la”. No hauria de ser tan difícil. Com que és un dels grans, amb un altre veterà ajuda l’activista a repartir el menjar: avui tots es llancen sobre els plats de llenties.

Mentre parlem amb els nois s’acosta un home que fa fúting amb la dona. “Sou periodistes? Sabeu com pateixen aquests nens al carrer, oi? I us han explicat els abusos sexuals? Hi ha gent que els enganya perquè pugin al cotxe i n’abusen per uns quants euros. Jo també vaig créixer al carrer i sé de què parlo: si no ets una mica espavilat fan amb tu el que volen”, relata. L’ONG Harraga va denunciar el 2016 en un informe que els “pedòfils freqüenten amb cotxe les zones on solen estar-se els nens, s’hi acosten i els proposen sexe a canvi de menjar, roba o diners”.

Els nens del carrer diuen que no volen estar-se al centre de menors de La Purísima perquè no els tracten bé, i també n’hi ha que n’han sigut expulsats. El Mohamed, en canvi, viu al centre. Té l’esperança que d’aquí tres mesos, quan faci els 18, podrà anar a Bilbao. Està fent un curs de perruqueria. Nascut al Sàhara, va entrar a Melilla corrent per la frontera de Beni Ensar. Va tenir sort que el policia que hi havia de guàrdia el va deixar passar. “Vull anar a Espanya per ajudar la meva família. El seu germà petit, de 12 anys, és a l’escullera perquè no pensa esperar-se fins als 18 per passar a la Península: “Ell també vol fer risky, ara mateix no sé on és”, explica a la porta del centre, una antiga presó militar on hi ha uns 500 menors -tots estrangers-, el doble de la seva capacitat.

De l’edifici en surt un riu d’aigües fecals que baixa per la carretera d’accés. Els voltants estan plens d’excrements: “Els nois surten a fora a fer les seves necessitats perquè els lavabos estan molt bruts”, diu el Lamine, un veterà. Amb 22 anys és tot un supervivent. Relata una biografia de drogues, presó i petita delinqüència: “Robava, però només a qui s’ho mereixia”. Va aconseguir anar a Madrid però el van detenir i el van deportar al Marroc. “Ara no prenc drogues. Vaig al passeig marítim a fer exercici”, diu exhibint l’avantbraç tatuat. L’aire fatxenda desapareix al cap de pocs minuts de parlar-hi. Diu que quan el van deportar va tornar a casa i ja no hi va trobar els pares.

Asseguts al mur del costat de l’escullera, amb els ferris que es planten a la Península en cinc hores per 50 euros a l’horitzó, els nens del carrer també juguen: arrenglerats entrecreuen les mans sobre els genolls. Piquen un cop i passa al següent, piquen dos cops i canvia el sentit.